David Iglesias: «La transferència de les emocions s'aprèn, no és inherent al gènere»

David Iglesias (Barcelona, 1982) no sentia curiositat per les malalties ni per com resoldre-les, sinó per la resposta de les persones als problemes de salut. L’aspecte humà i emocional prenia relleu per sobre, o juntament amb qualsevol patologia. En unes jornades de portes obertes en escoles d’infermeria va veure la llum del seu camí professional: acompanyar i cuidar la persona mentre altres s’ocupen de curar-la. La Societat Catalanobalear d’Infermeria acaba de premiar la seva exemplar tasca de gestió. El reconeixement posa en relleu una professió que, com l’aire, que ventila i refresca, està a tot arreu, encara que la majoria no la veu. 

–¿Què va veure en la infermeria, vostè?

–Una paraula va ser clau per a mi: cuidar. En català, tenir cura, encara és més àmplia i exacta. Cuidar abraça totes les esferes de la persona, i això anava més enllà del que jo sabia de la infermeria, que era bàsicament una professió de dones que administraven medicació i prenien la tensió. 

–No obstant, ¿què més és la seva professió?

–És molt transversal, està present en centres d’assistència primària, hospitals; empreses i escoles. El nostre rol és molt ampli, estem en totes les etapes d’un pacient. Som molt polivalents, la infermeria va deixar enrere ser només ajudant tècnic. Ara fem proves diagnòstiques; col·loquem catèters; hi ha infermeres d’anestèsia al quiròfan... No som minimetges, sinó una infermeria professionalitzada que no oblida ni perd els orígens.

–¿La cura de la persona?

–Sí. Quan deixem d’entendre què significa cuidar, deixarem de ser infermeres. No hem de perdre de vista la nostra missió, holística. Un pacient es curarà o no, però l’acompanyarem en tot el seu procés, en un continu anar i venir d’emocions.

–Veig que feminitza el plural de la professió.

–Sí. Jo soc infermer, però el col·lectiu segueix sent majoria de dones. En l’argot social som infermeres, i jo me’n sento molt orgullós. La transferència de les emocions, quan un pacient et necessita, no és inherent al gènere, això s’aprèn, i no a l’escola d’infermeria, sinó treballant, és inherent en la professió. Jo només vaig tenir un professor i era metge. A mi, la discriminació positiva pel fet de ser un home en una professió encara molt femenina, m’ha obert moltes portes. 

–¿Quines van ser les primeres?

–Les d’una residència de gent gran. Jo tenia 18 anys, treballava de nit i estudiava a l’Escola Superior d’Infermeria del Mar-Parc de Salut Mar. Després vaig estar quatre anys al 061 i després vaig entrar a l’Hospital del Mar, primer en consultes externes, després en planta i després vaig sentir que em motivaven molt la gestió i el lideratge. Avui soc cap de la unitat d’infermeria en l’àmbit de les neurociències. 

–¿No enyora el contacte amb el pacient?

–Al principi va ser com un deslletament, després entens que és l’hora d’una altra missió, i no descarto tornar a l’assistència en un futur perquè aquest contacte amb el pacient no se supleix. Ara em compensa saber que la meva tasca diària hi té repercussió, des de la innovació i la investigació impulsem millores, i empenyem canvis. És un privilegi imaginar i proposar.

–¿Quins somnis té per a la infermeria?

–Que una infermera o infermer pugui dirigir un hospital i tinguem més presència en l’àmbit polític, amb ministres i consellers que ho siguin, per influir en la millora social des de polítiques sanitàries. I que es faci investigació des de la infermeria i per a la infermeria, i es visibilitzi més socialment. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I al seu premi quin significat li dona?

–Adoro la meva feina, soc molt feliç fent-la, i aquest premi –la candidatura la van proposar els seus companys i la seva cap sense que ell ho sabés– em confirma que el que sento es percep. És un doble premi per a mi.