Paco Martínez-Soria: «Qui millor va entendre la meva religiositat va ser el meu pare»

El pare Paco Martínez-Soria (Barcelona, 1934) em rep al monestir de Poblet fent broma: «On és l’Arenas?». Traspua amabilitat pels quatre costats i, amb el seu particular to jocós, marca dues línies vermelles: la política i el seu pare. De totes dues n’acabarà parlant: del segon, amb una intensitat tal que serà impossible no notar la seva admiració per qui «està en l’ànima de tots els que riuen amb ell».

–Paco Martínez Soria. Em sona el seu nom.

–Quan vaig néixer em van posar Francesc d’Assís Martínez Ramos. Fins que el meu pare va dir que, com que jo no tenia fills i tinc tres germanes, volia que el seu cognom no es perdés, i ho van arreglar per dir-me Martínez-Soria Ramos, amb guió.

–Expliqui’m la seva trajectòria.

–Vaig començar la carrera de Farmàcia perquè m’encantava la ciència. Vaig seguir en contacte amb els escolapis que m’havien format com a cristià i vam crear el Centro Escolapio de Montaña, on vaig sentir la vocació d’ensenyar a joves. Als 21 vaig començar la meva carrera sacerdotal i al 62 em van ordenar sacerdot.

–¿No va acabar Farmàcia?

–No, vaig estudiar dos anys. El meu pare em va dir: «Home, jo pensava que series un bon farmacèutic, i ara resulta que vols ser capellà...». Li va costar pair-ho, però al final va ser qui millor va entendre la meva religiositat. Quan als 60 alguns escolapis ho deixaven, em va dir: «Fill meu, no em donaràs el disgust de deixar el que tant em va costar acceptar».

–¿Per què va fer el pas a monjo?

–Una vegada vaig venir a Poblet de retir espiritual amb joves que volien ser sacerdots. Era la primera vegada que trepitjava Poblet i aquella tarda vaig demanar quedar-me. A un escolapi li vaig dir: «Et dic una cosa molt seriosa: com a escolapi no vaig bé, vull canviar de vida i ser monjo aquí». Em va contestar: «Estàs boig». Ara que fa 28 anys que soc aquí ho recordem i fem broma. 

–¿Per què «no anava bé»?

–Per ser un bon escolapi s’ha de ser un bon monjo: oració, vida privada, clausura... i jo sortia molt: tenia moto, anava a banyar-me a la platja cada dia, era professor de judo... jo penso que havia arraconat una mica nostre Senyor. 

–El seu pare no va arribar a veure’l de monjo.

–No, va morir el 82 i la meva mare el 88. Jo vaig entrar el 90: no sé si amb els meus pares vius hagués pogut, perquè és un salt molt gran això de no poder anar-los a veure.

–¿Com és el seu dia a dia?

–M’aixeco a les 3.50 hores i resem diverses vegades fins a la nit. També treballo a la bugaderia fent la calçotada, és a dir, doblegant calçotets (riu). Vivim en clausura però no estem desconnectats: qui vol llegeix el diari, escolta la ràdio o té mòbil.

–¿Alguna vegada ha sentit impotència de no poder canviar les coses fora?

–Oh, sempre. I jo no soc de cap partit: soc universal, com el meu pare, que em deia: «Paquito, el pare ha fet riure tot Espanya i és de tot Espanya». I és veritat: ell anava per totes les províncies i era molt estimat... aquí a Catalunya hi va estar des dels 5 anys, no obstant no té ni un monument; a Aragó sí que en té, i això que mai ha viscut allà. Aquí no són agraïts amb algunes coses.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Sembla decebut.

–Una vegada, amb el meu pare en cos present al cementiri de Cabrera de Mar, li vaig dir a Pujol, amb qui he mantingut una amistat arran d’això: «Lamento que a l’Enciclopèdia Catalana, plena de futbolistes, no hi sigui el meu pare com a artista». Al cap de 15 dies em van citar a la Generalitat i em va rebre Pujol. Em va dir: «Pare, vostè em va dir davant del cadàver del seu pare una cosa que jo vaig dir: «Aquest home té tota la raó». I va seguir: «Ens hem deixat el Martínez Soria». Em va garantir que el meu pare tindria una pàgina, i així va ser.