Carles Puche: "La il·lustració científica pura és com una meditació"

El trànsit d’insectes és incessant a Collserola i Carles Puche (la Pobla de Segur, 1949) veu un petit escarabat que recull amb molt de compte per analitzar-lo. Són coses de l’ofici d’algú que fa 40 anys que està dedicat al dibuix científic i que comparteix els seus coneixements sobre aquesta professió invisibilitzada en tallers d’il·lustració al Zoo de Barcelona, el Jardí Botànic i el Museu Blau (www.illustraciocientifica.com).

–¿Què és bàsic en un il·lustrador científic? I vostè, ¿per què fa aquesta feina?

–¿Jo? Perquè m’agrada. Doncs això. El que és bàsic és dibuixar perquè t’agrada i a partir d’aquí vas agafant hàbits. Jo no sé sortir al camp sense una llibreta i un llapis.

 –S’ha de ser molt minuciós, ¿oi? Aquest aranyoner en flor, per exemple. Jo no veig només una ratlla marró i uns punts blancs, sinó que em poso dins de la planta i em fixo en quina mena de pètals són, com estan distribuïts, quants estams té... El dibuix, a part de ser bonic, ha d’explicar coses. Aquesta és la diferència entre la il·lustració artística i la científica.

–¿I no seria més pràctic fotografiar-ho? La foto és una acta notarial, deixa constància d’alguna cosa en un moment puntual; la il·lustració científica representa un procés.

–Vostè és autodidacte. Hi ha pocs que no ho siguin en aquest sector. Fins fa poc havies d’anar als Estats Units, Suïssa o Itàlia per treure’t un títol d’il·lustrador científic o botànic. Ara estem fent el primer postgrau a Bilbao, però les sortides professionals són complicades. Els equips d’investigació haurien d’incorporar il·lustradors científics. 

–¿Com va començar a dibuixar? Era un nen malaltís que sempre estava a casa i vaig començar dibuixant El Capitán Trueno i Roberto Alcázar i Pedrín. Vaig seguir fent còmic, però no vaig publicar mai. Professionalment vaig ser comercial d’Endesa.

–No me l’imagino amb americana i corbata. ¡Doncs jo venia la moto a la gent perquè compressin rentadores i posessin molta llum a casa! Però com que a l’empresa es feien mitges jornades, molts dedicàvem l’altra mitja a aprendre coses.

–En el seu cas, dibuix científic. La meva entrada en la ciència va ser per atzar. El científic Martí Boada va veure uns dibuixos de papallones inventades que tenia al menjador i em va dir si volia fer uns pòsters dels ambients naturals del Montseny. Això va ser a principis dels anys 80.

–¿De quina feina n’està més orgullós? És una elecció molt difícil. Amb Jorge Wagensberg, un amic que ens ha deixat fa poc, vaig treballar sobre una nova espècie de formiga, la Technomyrmex caritatis. L’emoció de dibuixar una cosa que gairebé ningú havia vist era indescriptible. També va ser molt important el treball de camp que vaig fer tres anys per tot Catalunya amb Ramon Folch. Van ser més de 700 il·lustracions per al llibre Comprendre la natura.

–¿Quina primera lliçó dona als alumnes? Si vols dibuixar l’arbre que tens al davant, no pensis en un arbre perquè llavors el teu cervell interferirà amb la seva pròpia idea d’arbre. El que s’ha de mirar són formes, volums, colors, ombres...

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Els demana que deixin de pensar? Es tracta d’enganyar el cervell perquè no sàpiga què estàs fent i et deixi fer. La il·lustració científica pura t’abdueix, és com una forma de meditació, i quan fa molta estona que treballes necessites desfogar-te. Jo tinc llibretes d’animals inventats: granotes voladores, ànecs amb pèl...

–L’il·lustrador científic està en l’ombra.  Per això estic parlant amb vostè i fent classes, per treure a la llum la professió.