Laura Aviñó: «Molts homes no demanen ni el permís de paternitat»

Avui, 8 de març és un dels dies favorits de Laura Aviñó (Badalona, 1998). De nena, quan li preguntava a la seva mare per què aquell dia es quedava a casa, li explicava que era el dia de la dona treballadora, «avui no anirem a treballar, i ens ho mereixem», li deia. Poder estar amb ella, que es llevava a les 4.30 hores per anar a treballar a la cuina d’un institut, feia que aquell dia fos molt especial. A les aules universitàries i laboratoris on la Laura prepara el seu futur professional sobre Bioinformàtica, hi ha tantes noies com nois. Però, ¿en qui recaurà la doble jornada laboral? ¿I els càrrecs de responsabilitat? ¿Qui pensarà a conciliar?

–¿La genètica o l’anatomia poden influir a fer que les dones tinguin més predisposició a criar fills i cuidar pares, avis, germans? ¿Naixem de veritat més preparades físicament i mentalment per cuidar?

–Si fos possible aïllar tota una generació de qualsevol tipus de prejudici, es podria respondre aquesta pregunta. Qui sap si els nens i nenes que ara tenen 3 anys, si creixen sense televisió, sense masclisme... Però avui els prejudicis tenen encara moltíssim pes en les nostres vides.

–Per exemple...

–En una empresa, un home demana una setmana de vacances per anar a córrer una marató a Nova York, i queda superguai. En canvi, molts homes el permís de paternitat ni el demanen. No està ben vist.

–¿Com es pot trencar aquest patró?

–L’home ha de donar l’empenta a la història, i decidir treballar també a casa. Cuidar els seus fills no és ajudar la dona o ajudar a casa, és cuidar dels seus fills com ella. Molts diuen que no són masclistes, però no n’hi ha prou de creure’s diferents, s’ha de demostrar i lluitar contra el masclisme. 

–Als seus 19 anys, classes íntegrament en anglès, pràctiques l’any que ve a Cambridge, ¿s’imagina el seu futur professional lliure de discriminació per gènere?

–Jo no crec que ningú discrimini els meus avenços científics per ser dona, però no tinc tan clar si, el dia que vulgui dirigir un grup de recerca, m’escaparé de la pregunta de si vull tenir fills. Encara falten dones dirigint perquè aquesta pregunta deixi de ser el gran hàndicap.

–¿Renunciaria a ser mare en benefici de la seva carrera professional?

–[Silenci] Ara diria que sí, però si estigués en el moment de triar, no ho sé.

–¿Li importa realment la paritat de gènere en la seva carrera de ciències?

–Creia que no. Però quan m’inscrivia, vaig sentir que la noia que tenia al davant preguntava si hi havia més noies i vaig pensar: «¿això li importa?». Després em vaig alegrar que fóssim tantes. Vaig pensar que si ens tocava un professor que discriminés les dones, quedaria més en evidència. És com quan tornes de festa en metro, de nit, et sents més segura si hi ha més dones al vagó.

–¿Quin és el seu retrat de la dona científica i de l’estudiant de ciències?

–N’hi ha més de les que es creu, fins i tot més doctorades, però no arriben a dirigir. Han de demostrar sempre més, són les històries més tristes i dures de la ciència. Einstein és un geni com si li hagués vingut donat, una dona si sobresurt ha sigut a costa de treballar molt i lluitar contra totes les adversitats. Per això, si necessito ajuda, tendeixo a demanar-la més a una professora perquè ella m’ensenyarà el camí. 

–¿Què és la bioinformàtica?

–Segons qui ho defineixi. Per mi és usar els ordinadors per entendre la biologia. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Imagini’s que ja dirigeix el seu equip. Amb científiques que volguessin ser mares...

–Les preferiria dos anys amb mi, però felices per haver aconseguit el que volien, més que quatre dubtant sobre això. Amb o sense fills, com més feliç siguis, més donaràs.