Anar al contingut

Gent corrent

Sara Perona: «Explicar la meva història amb la meva pròpia veu em fa forta»

Aquesta jove de la Mina trenca el silenci sobre la memòria dels gitanos i reivindica el seu feminisme

Gemma Tramullas

Sara Perona: «Explicar la meva història amb la meva pròpia veu em fa forta»

JORDI COTRINA

Els joves estan traient a la llum la memòria silenciada de l’atroç persecució que ha patit el poble gitano al llarg dels segles. Sara Perona Salguero (Barcelona, 2000) protagonitza el documental Sara, que es projecta avui, a les 18.00 hores, als Cinemes Girona de Barcelona. També participa en l’obra de teatre comunitari Akana (La suerte), en què joves de la Mina narren la història gitana des de la fugida de l’Índia i que s’estrenarà al festival Grec. La recuperació de tota aquesta memòria revela l’autèntica pàtria dels gitanos: la llibertat. 

–¿Quan va començar a furgar en la seva història?
–A casa sempre hem escoltat el disc Persecución, de Juan Peña, el Lebrijano, que explica la història de la repressió contra els gitanos. Escolti’l, és una obra d’art. Però la idea del documental arrenca en una plaça del Puerto de Santa María, a Cadis.

–¿Per què allà?
–Soc de mare catalana i de pare andalús i estiuejàvem a Cadis. Un dia érem a la plaça de les Galeras Reales i el meu pare em va explicar que des d’allà s’emportaven els gitanos a les Amèriques com a esclaus.

–¿Què va sentir en aquella plaça?
–Mirava el mar pensant en aquella gent i se’m posava la pell de gallina. A la plaça hi ha una font amb una placa i hi vaig córrer pensant que explicaria què va passar, però només hi diu que la font proveïa la població. ¡Quina decepció! ¿Importa més la història d’una font que la del meu poble?

–Bona pregunta.
–A quart de l’ESO ens van demanar un treball de recerca i se’m va encendre la bombeta. Vaig començar a indagar sobre el tema, a preguntar als meus oncles, als meus avis i a enganxar-me als gitanos vells quan parlaven.

–Ells no solen explicar les seves desgràcies.
–No, de les coses dolentes no se’n parla. Explicar el que van passar durant la guerra civil i el franquisme davant d’una càmera els feia por. «A veure si vindrà la policia i ens prendran la paga», deien els meus avis després d’explicar com els feien fora de tots els pobles i com a les barraques de la Perona els tombaven l’olla del menjar d’una puntada de peu.

–¡Encara tenen por!
–Sempre han tingut por i en segueixen tenint. Però aquestes històries no es poden quedar desades en un calaix. Cal explicar-ho perquè si mor la història morirem com a poble.

–¿Creu que pot arribar a passar?
–Pot ser, perquè hi ha molt desconeixement, també per part nostra. Per això és important que el documental i l’obra de teatre es vegin a les escoles. Jo he estudiat la història de l’esclavitud africana, la dels inques, però mai el que hem passat els gitanos. ¿Això no és història d’Espanya? És molt fort que faci 600 anys que som aquí i seguim estant invisibilitzats.

–¿Què pensa després d’escoltar tots els testimonis del documental?
–Després de totes les persecucions, de lleis antigitanes i de tantes fatigues seguim aquí i puc dir amb orgull que soc gitana. Després de tants segles de silenci, poder explicar la meva història amb la meva pròpia veu em fa més forta.

–Estudia Comerç i Màrqueting. I treballa.
–No vull que sembli que perquè he estudiat m’he alliberat. Simplement he triat el meu camí a la vida; cadascuna és lliure de ser el que vulgui, siguis paia, gitana o el que sigui. ¿Vols estudiar? Estudia. ¿Vols quedar-te a casa teva? Queda-t’hi. Jo soc molt inquieta i a casa em moriria.

–¿Farà la vaga feminista de demà?
–Aniré a la manifestació, però nosaltres volem construir el nostre propi camí cap a la igualtat. La família és el pilar més fort dels gitanos, és el que ens identifica i ens uneix, i volem ser feministes des de nosaltres mateixes, des de casa nostra i amb les nostres famílies, no separades. 

0 Comentaris
cargando