Lola Alfonso: "Si una frase fa somriure algú, ja en tinc prou"

Ara que ja no corren acudits en les nostres vides quotidianes, ¿riem menys? Orfes de Gilas i Eugenios, els acudits ja no es comparteixen, ara són part del guió de còmics monologuistes. Avui els bufons i truans comunitaris es camuflen en les xarxes socials. Passen missatges que amb rialles i somriures s’aplaudeixen. El 31 de desembre milers de persones ho van fer amb un xocant desig: «Jo al 2018 només li demano que totes les mandarines em surtin bones». Ho va compartir Lola Alfonso Sala (Barcelona, 1957). Ella és qui mou els fils d’una marioneta que actua a Facebook:  Las frases de Lola. 

-¿Cada dia penja una frase? Dues. Una a les nou del matí i una altra a les sis de la tarda. Les deixo programades.

-¿Quant temps dedica a la setmana a aquest curiós entreteniment? Vuit o deu hores. Ho faig sobretot el cap de setmana. M’entretinc buscant, perquè moltes no són meves, ja són a les xarxes, algunes a Twitter, i altres sí que les escric jo.  Les vaig començar a compartir en el meu Facebook personal perquè em feien gràcia. I un amic, fa uns tres anys, al veure tants M’agrada em va suggerir que obrís una pàgina per publicar només les frases. I ho vaig fer.

-¿Quants seguidors té? Camí dels 5.000. Cap comprat.

-A les xarxes tot és més de tots... ¿No s’interessa per l’autoria de les frases? La majoria ja han sigut compartides per diverses persones. Jo ja adverteixo que no totes són meves. Però és el mateix que passa amb els acudits, ¿de qui són? Les frases que jo penjo no deixen de ser acudits.

-¿Quins temes manen en la seva selecció? Procuro que no toquin política, ni religió, no vull crear polèmiques perquè el meu objectiu és divertir-nos. Si una frase fa somriure algú, ja en tinc prou. Això ja m’omple. A més, hi ha seguidors d’altres països, de Llatinoamèrica, per exemple, per tant miro de centrar-me en coses que ens són pròximes a tots de la mateixa manera. Temes quotidians. És clar que mai plou a gust de tothom, i he d’anar amb peus de plom.

-Suposo que quan tria les d’enfocament masclista o feminista deu tenir dubtes. Sí. Les masclistes tenen més mala llet. Prefereixo evitar-les. De totes maneres, no m’identifico amb tot el que publico. Les feministes han de fer molta gràcia.  Si em sembla una bona ironia la trio, jo soc molt irònica, m’agrada l’humor anglès. Algú em va dir que als del signe Taure ens va l’humor. 

-¿Ha rigut molt al llarg de la seva vida? No. Crec que tots plorem molt més que no pas riem. Hi ha moltes maneres de plorar... I és molt més difícil fer riure. Per això si alguna vegada m’he plantejat deixar de posar frases, només de pensar en aquell  somriure o rialla que pugui arrencar-li a algú, m’animo a seguir. I jo no miro pel·lícules còmiques perquè no em fan riure. Prefereixo drames, ploro de seguida. M’encanten. Com més ploro, més bones em semblen.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Les seves frases que fan somriure també amaguen realitats que rasquen. Una d’elles: «¿Com heu passat el Nadal?, ¿bé o en família?»... Hi va haver gent que no la va entendre. Em vaig fixar que responien: ‘bé i en família’. Totes les frases, en el seu fons, tenen realitat.

-I les vincula a cada època de l’any... Sí, ara toquen dietes i penúria de gener: «Amb aquests quilos de més, la costa de gener la pujarà Rita la cantaora»; «Cuina creativa és la de final de mes, amb la nevera buida». Però les de croquetes les tinc presents sempre: «No et fiïs de la gent a qui no li agraden les croquetes»; «L’únic fred que m’agrada és el de ¿frío unas croquetas?»; «Si no us agraden les meves frases, m’ho dieu i us fregeixo unes croquetes» (...) En fi... «Anys dient a les meves filles que no parlin amb desconeguts, per acabar jo aquí».