Jordi Montlló: "No hi ha d'haver cap pessebre que sigui igual a un altre"

Ara que l’inici del cicle nadalenc no el marca la Puríssima sinó el Black Friday, sembla un bon moment per revisar tradicions com la Fira de Santa Llúcia, el mercat de figures de pessebre i elements nadalencs de l’avinguda de la Catedral de Barcelona. Motivat pels seus records infantils, Jordi Montlló (Premià de Mar, 1966) ha dedicat la seva tesi doctoral a fer una anàlisi antropològica de la popular fira per explicar la seva situació actual i les seves perspectives de futur.

–La de Santa Llúcia és la primera fira documentada de pessebres.

–Com a fira de pessebres sí, encara que a Europa hi ha documentats mercats de Nadal des del segle XVI.  La primera menció a la Fira de Santa Llúcia la fa el baró de Maldà en el seu dietari el 13 de desembre de 1786 i parla de «la concorreguda fira de pessebres».

–Pel que es veu, llavors ja era molt popular. ¿A quanta gent atrau ara?

–Curiosament, en 231 anys ningú n’ha fet un recompte de visitants. Tampoc hi ha gairebé documentació que permeti fer una comparació amb el passat. Els diaris de l’època només parlaven de Santa Llúcia quan hi havia robatoris o una altra mena d’anècdotes, sobretot climatològiques. 

–Com són aquests periodistes...

–[riu] Ara només parlen dels caganers.

–Expliqui alguna cosa sucosa.

–En la postguerra, el sector que venia elements vegetals –molsa, suro i branques d’eucaliptus, pi i boix grèvol– era molt nombrós perquè era fàcil guanyar-se quatre pessetes. La gent anava a la muntanya amb una pala i un farcell i després estenia el mocador a les escales de la catedral per vendre el que havia  recollit. Van ser els primers manters.

–¿Quin és el seu primer record de la Fira?

–Als anys 60 hi havia més de 400 parades que s’estenien pels carrerons des del que ara és l’avinguda de la Catedral. Hi anava cada any amb els meus pares, i encara conservo figures que vam comprar als anys 70 al pare d’algun dels actuals firaires. La majoria eren de plàstic, perquè eren més barates que les de fang.

–Aviat va començar a guanyar concursos.

–Vaig guanyar tres vegades seguides el primer premi de pessebres del meu poble i amb els diners vaig comprar les meves pròpies figures de fang. Després vaig ser jurat i vaig col·laborar amb l’associació pessebrista, però no ens enteníem i fa 20 anys vaig fundar amb dues persones més el col·lectiu El Bou i la Mula, dedicat a investigar i divulgar el pessebrisme. 

–¿Puc fer el pessebre si no hi crec?

–És clar. La majoria de tradicions populars tenen una arrel religiosa que ha evolucionat. ¿O és que no es poden portar gegants perquè abans anaven tots a la processó del Corpus? Amb els pessebres encara no hem fet aquest pas, però seria desitjable.

–El missatge religiós del pessebre és més explícit.

–El pessebre sempre ha sigut viu, dinàmic i plural. No té per què reproduir el que diu la catequesi, sinó que pot adaptar el naixement de Jesús a l’entorn de cada persona i plasmar missatges molt contemporanis. No hi ha d’haver cap pessebre que sigui igual a un altre. S’ha de celebrar que el de la plaça de Sant Jaume convisqui amb altres més clàssics com els del Museu Marès o el de la parròquia de Betlem.

Notícies relacionades

Les catedrals del vi

Les Filipines, colònia oblidada | + Història

–¿Quin futur veu a la Fira de Santa Llúcia?

–El dia 14 faig una conferència a la Casa dels Entremesos titulada D’un passat brillant a un futur incert. Ara mateix a la Fira hi ha 285 parades, però això no és una garantia. Una de les seves essències és la tradició de les famílies d’artesans, però cada vegada en queden menys que facin les seves pròpies figures, i molts les compren a majoristes. Si tots acaben venent el mateix o les mateixes figures es troben més barates en un altre lloc, la gent hi deixarà d’anar.