Albert Malla: "Quan t'enamores de la ràdio, és per sempre"

Tenia 7, 8 anys i, des del seu pupitre de classe, esperava que sonés el timbre per sortir corrent. No per anar a jugar amb els amics o per anar a menjar, sortia corrent per arribar a casa com més aviat millor i no haver-se perdut gran cosa del conte Tambor. Cada dia a aquella hora, la ràdio emetia una història, amb la qual Albert Malla (Barcelona, 1957) viatjava allà on, fins avui, ha estat viatjant cada dia de la seva vida. Una vida de radio dona nom a la particular història sonora que ha creat aquest home de ràdio, locutor, actor de doblatge i 'dj', aquell nen que sortia a fer voltes pel barri simulant amb el puny un micro, i donant veu a una locució.

–Me l’imagino. ¿No el mirava la gent?

–Sí, i algunes veïnes li deien a la meva mare: ‘el teu fill no està bé’, però ella els deia que era la meva manera de jugar.

–No es tallava ni un pèl, parlava sol, actuava al mig del carrer, un nen valent.

–No, però era perquè m’aïllava tant que no me n’adonava, perquè jo, en realitat, era tímid, encara ho soc, no obstant, amb un micro a la mà, m’oblidava de tot. En la meva primera col·laboració a la ràdio de veritat, l’estiu del 71, amb Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona, vaig haver de sortir al carrer amb el micro i la gravadora.

–¿A buscar-hi què?

–Escamilla em va dir: surt a la plaça de Catalunya i pregunta-li a tothom que passi quina és la cançó de l’estiu. Jo tenia 13 anys, però li havia demanat tantes vegades que em deixés fer alguna cosa al programa, que quan em va dir que tindria un quart d’hora per explicar què m’havia dit la gent al carrer, se’m va passar la vergonya.

–Va entrar a la ràdio com a espectador...

–Sí, vaig fer fins i tot campana a l’escola per anar a la ràdio. La primera vegada m’hi va portar un cosí, i per a mi va ser com anar a Disneyland. Els locutors eren herois per a mi, i volia fer el que ells feien. No era com avui que per internet veus com és la gent de la ràdio. En aquell temps, si volies saber-ho, havies d’anar als programes que feien de cara al públic. Algú va inventar aleshores la dita: ‘Si una veu t’enamora, no vagis a l’emissora’, perquè més d’una se n’havia endut una decepció.

  –Entrar a la ràdio va ser com entrar en un túnel del qual encara no ha sortit.

–Crec que quan t’enamores de la ràdio, és per sempre. És com si t’entra un cuc, i ja no t’abandona mai.

–I vostè anava locutant, mentre recopilava àudios històrics.

–Sí, els últims 34 anys he anat seleccionant àudios del que m’ha semblat més important, més curiós, o també equivocacions, sí, el més divertit de la ràdio dels últims 60 anys, fins avui també. Només els meus quatre amics més íntims sabien que ho estava fent, i m’animaven a seguir. Fins al 79 o 80, si un programa no es gravava, es perdia per sempre. I jo em vaig inventar un sistema per enganyar el vídeo de casa i que gravés l’àudio, des de la sortida de la ràdio, no de la televisió.

–¿Tots els seus programes els va gravar?

–Sí. Li deixava a la meva mare tot a punt perquè només hagués de prémer un botó. Sobretot al principi, les veïnes la paraven pel carrer per dir-li que m’havien escoltat, la ràdio va ser la reina fins als anys 90, i jo vaig poder viure el final de la millor etapa. Al programa 'El mañana es nuestro', que feia amb Maytri Borao, de sis a deu del matí, teníem fins a 600.000 oients diaris, és clar que hi havia sis emissores a Barcelona, i avui n’hi ha un centenar. 

–¿La seva història de la ràdio ('Una vida de radio') es pot consultar lliurement?

–Sí, els 126 capítols són a iVoox.com, i si es posa 'Una vida de radio' a google, hi surt.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

–¿I com a 'dj', què fa?

–Soc 'dj' revival, perquè la meva especialitat és la música dels 60, 70 i 80. I adapto el meu programa de ràdio –Cocodril Club– a festes majors. Dissabte que ve a la nit actuaré davant de la catedral de Barcelona, el dilluns 14 a Castelldefels, i el 19 a Gràcia. I cada diumenge vaig a la discoteca Barrokos de Barcelona (Aribau, 242).