Anar al contingut

«Estàvem en la font mateixa del coneixement»

Julià Hinojosa és professor de secundària a l'Escola Pia de Sarrià, a BCN, i després de passar pel CERN de Ginebra es prepara per portar a l'aula la física de partícules

MAURICIO BERNAL

«Estàvem en la font mateixa del coneixement»

–Al principi jo em vaig dir: «Això deu ser per a físics de partícules». I jo no soc físic de partícules, jo soc físic de l’aire. Però com que després deien que volien ambaixadors… Així ho deien: ambaixadors. Ambaixadors per traslladar a l’aula el que aprenguéssim allà.

–De física de partícules.
–De física de partícules, sí. I doncs, imagini-s’ho: quin lloc millor per aprendre de física de partícules que el CERN de Ginebra.

Julià Hinojosa és professor de Física a l’Escola Pia de Sarrià, a Barcelona. Segons testimonis de tercers, un d’aquests professors imaginatius, capaços d’inspirar, que els alumnes recorden amb afecte al cap dels anys. Fa poc més d’un mes, a finals de juny, becat per la Fundació Aquae, Hinojosa va participar en el programa del CERN per a professors de secundària d’Espanya (Spanish Teacher Programme), una iniciativa del laboratori europeu per fer arribar la física de partícules a l’aula escolar. Un doctor en física al CERN: com un escriptor de l’antiguitat a la biblioteca d’Alexandria.

–Per tant és important que els alumnes aprenguin física de partícules, ¿no?
–És important, i ho és entre altres coses perquè té moltes aplicacions pràctiques. El problema és que els professors no sabem gairebé res de física de partícules. És una ciència nova i per això no s’ensenya a l’aula.

–Tinc entès que hi havia més sol·licituds que places. Digui’m, ¿per què creu que va acabar en el grup d’escollits? 
–Suposo que en part perquè m’interessa la didàctica de les ciències. Formo part d’un grup d’investigació de l’Autònoma, el LIEC, Llenguatge i Ensenyament de les Ciències, he publicat diversos treballs i soc editor de secció de la revista Enseñanza de las ciencias. Crec que aquest perfil els va agradar.

–Parli’m del lloc. Expliqui’m com és.
–És una petita ciutat. Es veu el Mont Blanc des d’allà. Hi ha un parell de restaurants, Un i Dos. Tenies la sensació, ¿sap?, que a la cafeteria prenies cafè amb un parell o tres de premis Nobel al costat. 

–Per curiositat, ¿va poder veure l’accelerador de partícules?
–És clar, ens van portar a tots els llocs emblemàtics. Ens van baixar al lloc on està, a 100 metres de profunditat, però evidentment el cilindre en si no es pot veure. Saps que hi és, al darrere d’aquells murs increïblement gruixuts, treballant.

–Un doctor en física al CERN. En general, ¿quina sensació tenia?
–La sensació d’estar on saps que estan fent la física de la cresta de l’onada, el màxim del màxim. De fet, després vam saber que la setmana que vam estar allà estaven detectant una partícula nova, un altre bosó; no tan important com el de Higgs, però en fi. Emocionant. Respirar l’aire que respira aquella gent et posa en òrbita.

–¿I a nivell de coneixements? ¿Del que ha après?
–Imagini-s’ho, estàvem en la font mateixa del coneixement. Els científics no t’expliquen teories, coses que els han explicat, no: t’expliquen el que estan fent, en el que estan treballant. És increïble.

–Digui’m, ¿la seva idea és portar-ho a l’aula des de setembre?
–Per descomptat, a partir d’aquest curs. Em va d’allò més bé per a la metodologia que faig servir a classe: la física de context. 

–¿Física de context?
–Es podria dir que és una manera d’ensenyar la física al revés. Primer col·loco els xavals en un context. Per exemple, els poso un vídeo d’Usain Bolt. Després els dic: «Farem el mateix nosaltres, a córrer i a filmar-nos». Generes en els nois el desig de saber, i per aquest camí els portes a la física, que és la que els dona respostes.

–I amb la física de partícules…
–És perfecte. Jo usava la física de context a 1r, però encara no ho havia fet amb els alumnes de 2n, i això del CERN em va com l’anell al dit. A 2n, el context serà l’accelerador de partícules. És perfecte per explicar el currículum.