"Hem de treure més nens nepalesos de la presó"

Quan ningú parlava encara d’inclusió a l’aula, Marina Portabella (Barcelona, 1972) va tenir al pupitre del costat una nena cega la mare de la qual, veïna de l’escola, havia demanat als mestres si la podia deixar allà mentre ella anava a treballar. Gràcies a aquella companya invident, la Marina va voler aprendre braille, i el va arribar a dominar fins al punt que la seva mare li apagava el llum de l’habitació, a la nit, i al llit ella seguia llegint els seus contes, rastrejant amb el dit els puntets. Mai ha sigut cega davant els més vulnerables. 

–¿Empatitzar amb la vulnerabilitat és el primer pas per ajudar a qui la pateix?

–Jo de petita ja portava pobres a casa, perquè em feien pena. I avui, portant nens a visitar els seus pares a la presó, a Catalunya, i al Nepal rescatant els que conviuen amb la duresa de les seves presons, alguns que hi han nascut, sense escolaritzar i malnodrits, ja no sé si l’ajuda sorgeix de l’empatia o de sentir com enriqueix el teu cor i la teva vida. Ja no saps si ho fas egoistament. És un peix que es mossega la cua.

–Llàstima, llavors, que no hi hagi més gent que descobreixi aquesta mena d’egoisme.

–La pena és que la gent pensi que el poc que pugui fer no serveix, perquè el que fa possibles els projectes és la suma de pocs.

–Per exemple, anar dimarts 27 al Club Capitol ¿seria un d’aquests pocs que són molt?

–Exacte, els 25 euros de l’entrada de l’espectacle d’humor [el presentarà Àngel Llàcer i hi actuaran, entre altres, David Guapo, Anna Bertran i Sergi Cervera, i Pep Plaza] seran per rescatar més nens i poder-los donar una llar en una de les dues cases que la nostra oenagé, Dream Nepal [www.dreamnepal.org], gestiona a Katmandú. 

–¿Com va néixer Dream Nepal?

–El Nepal va arribar una mica a l’atzar, perquè una amiga em va animar a anar-hi l’estiu del 2008. Des d’aleshores hi vaig anar unes dotze vegades seguides, i em vaig implicar portant menors a visitar els seus pares a les presons on compleixen condemna, una cosa que vaig començar a fer a Catalunya fa 12 anys. 

–Una necessitat bastant desconeguda.

–Molts d’aquests menors no tenen ningú que els pugui acompanyar. Jo ho vaig començar a fer quan un sacerdot francès, que ja ho havia instaurat a França, i el pare Manel van impulsar l’oenagé Nens sense Barreres [www.niñossinbarreras.org]. I, acompanyant uns menors a la presó a Katmandú vaig descobrir que a les d’allà hi havia nens i adolescents que hi vivien, en un ambient realment hostil. A Espanya, als 3 anys els fills dels presos han d’abandonar la presó, però al Nepal no.

–No deu haver sigut un camí fàcil arribar a tutelar menors en un altre país.

–Vam començar sense diners, sense socis, sense casa... Però a la presó, fent el mateix que jo, vaig conèixer Indira Ranamagar, una activista reconeguda a nivell internacional pel seu projecte Prisioners Assistance Nepal [www.panepal.org], pionera en la tasca en presons del país. I ella va acceptar ser la contrapart al Nepal de la nostra oenagé, que és una cosa que el Govern nepalès demana per posar en marxa un projecte així.

–L’11 d’agost passat van inaugurar una casa amb 14 nens. ¿A què aspiren ara?

–Ens agradaria obrir cinc cases que funcionin com la primera, MalaHome. Cada casa suposa 50.000 euros anuals de manteniment per a salaris de cuidadores, professores... Jo no paro de buscar padrins. I sorgeixen. L’Obra Social de La Caixa, per exemple, va aportar els primers 25.000 euros. I l’oenagé de Santander Ruta6 paga tota l’educació dels 14 nens. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Com a sòcia fundadora i promotora musical del festival Canet Rock, congregar ja li és propi. Ara somia omplir el Capitol.

–Sí, perquè hem de treure més nens nepalesos de la presó.