Pere Rafart: "La màxima llibertat creativa me l'ha donat la màgia"

No té representant, amb prou feines actualitza les xarxes socials i les seves originals actuacions circulen sobretot de boca en boca. Pere Rafart (Solsona, 1989) ha guanyat el premi Memorial Ascanio 2017 –conegut com el mag de l’any–, un prestigiós guardó que la Societat Espanyola d’Il·lusionisme concedeix des de 1979 i que ha recaigut en mags com Juan Tamariz i Jorge Blass. 

–¿És cert que té pendent recollir el seu títol a la Universitat de Barcelona?

–Sí, em van avisar fa un parell d’anys perquè anés a recollir-lo i algun dia ho hauré de fer perquè a la meva mare li fa il·lusió emmarcar els títols. 

–Sembla que a vostè tant li fa.

--Em considero una víctima del sistema educatiu. L’ESO i el Batxillerat em van interessar molt poc. Tinc un grau superior en producció audiovisual i vaig acabar la carrera de publicitat, però de seguida em vaig adonar que no era el que volia. Per molt vàlid que siguis i per moltes sortides que tingui el que estudiïs, si no tens passió pel que fas seràs mediocre i això genera frustració.

–¿La màgia va ser una via d’escapament a aquest sentiment de frustració?

–Sí, sempre he sigut molt creatiu i molt obsessiu. Em podia haver agafat per tocar la guitarra o esnifar cocaïna, però vaig caure en la màgia. Un dia vaig veure una actuació d’un mag i em va semblar divertit. Vaig comprar un llibre de màgia per internet, vaig començar a llegir i ara tinc una biblioteca de més de 200 llibres de màgia. Des dels 17 anys penso exclusivament en la màgia. 

–Fins i tot va deixar una feina ben pagada.

–Treballava en una multinacional de planificació de mitjans, però em vaig veure amb 25 anys atrapat en un despatx amb boniques vistes i no era el que volia. Després de set anys vivint a Barcelona, vaig tornar a Solsona amb els meus pares, vaig agafar un local d’assaig i vaig començar a prendre’m la màgia seriosament.

–Un canvi radical.

–El primer hivern va ser molt dur, em vaig deixar créixer la barba i semblava un nàufrag. Han sigut més de dos anys d’aïllament, que a nivell creatiu funciona molt bé, i ara n’estic recollint els fruits. He assajat vuit hores al dia i he llegit tot el que s’ha publicat sobre màgia en espanyol en els últims 20 anys, i llibres d’antropologia, psicologia, filosofia... Llegeixo uns 70 llibres a l’any.

–Doncs sí que anava de debò això d’obsessiu.

–Totalment. Com més coneixements tens, més fàcil és crear nous mètodes i efectes, aquest és el fonament de la creativitat, perquè al final es tracta de relacionar coses. Faig entre 80 i 90 actuacions a l’any i cada dia intento que tot el xou sigui de material original i únic. 

–¿Quant triga a idear un nou efecte?

–Ara estic provant un joc en què entro amb una copa que té una bola de bingo a dins. El públic diu un número i jo ensenyo la bola, que porta aquest número gravat a la fusta. Aquest joc m’ha suposat un any i mig d’investigació. La idea, el plantejament i la solució són meus ¡i a més funciona!

–Ha trobat la seva passió.

–Escric els meus propis guions, puc expressar el que vull, generar emocions, crear impossibles... La màxima llibertat creativa me l’ha donat la màgia i el moment que més disfruto és quan estic defensant les meves idees en directe.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–El seu personatge es caracteritza per l’humor i l’accent de poble.

–Faig màgia còmica, encara que prioritzo la màgia per sobre de tot, i exagero el meu accent perquè veig que fa gràcia, sobretot a Espanya. També soc molt maldestre, soc el que sempre es dona cops amb les portes i es taca, però quan fa 10 anys que fas una cosa al final afines una mica.