20 d’oct 2020

Anar al contingut

"La dona medieval no es resignava, lluitava"

Gemma Tramullas

A primera vista, els convents semblen l'últim lloc on buscar referents de dones lliures i apoderades, però resulta que són una mina. La historiadora Araceli Rosillo Luque (la Llagosta, 1976) atén el públic a l'Arxiu-Biblioteca dels Franciscans de Catalunya, on està a càrrec del fons antic. Allotjat al convent de Sant Antoni de Pàdua de Barcelona, aquest arxiu reuneix 150.000 volums i documents dels convents franciscans de Catalunya, des d'un pergamí del segle X firmat pel comte Borrell fins a un fons de sermons dels segles XVI al XVIII, passant per tres incunables de Petrarca -un dels quals té marques de rosegadors- i un exemplar de Justine del Marquès de Sade, prova de la màniga ampla dels frares amb la cultura.

-Qui li havia de dir que acabaria en un arxiu franciscà... Això és una rara avis, estic convençuda que no soc aquí per casualitat. És una biblioteca viva, ordenada segons la idiosincràsia de consulta dels frares, i estar en contacte amb ells diàriament és molt enriquidor. Aquí soc feliç.

-Vostè investiga l'espiritualitat i la cultura femenines a l'edat mitjana i moderna. Em va fascinar la figura de santa Clara (1194-1253), que als 18 anys va conèixer sant Francesc d'Assís i es va escapar de casa per viure segons els preceptes franciscans d'extrema pobresa. Va ser la primera dona medieval que va fer la seva pròpia regla i va aconseguir que el Papa l'hi aprovés. És un referent que m'ha portat a descobrir altres dones que van ser molt potents i influents en aquella època i que gairebé no coneix ningú.

-¿L'edat mitjana no va ser una època especialment fosca per a la dona? Els llibres parlen d'una època fosca, assolada per guerres, malalties i amb una estructura social molt rígida, però jo no veia aquesta foscor en els clàssics de la literatura ni en la música dels trobadors. La vida real no és així, la vida real té serrells que s'escapen d'aquesta rigidesa.

-I vostè busca en aquests serrells. El menyspreu al fet de ser dona és una constant en el temps, però les persones generem estratègies per viure perquè som éssers humans i no ens quedem en la resignació. Jo veig que aquestes dones medievals no es resignaven, lluitaven, encara que a vegades perdien. Joana d'Arc, per exemple, va acabar cremada.

-¿De què ens serveix l'exemple d'aquestes dones al segle XXI? Els referents del passat et tornen una mirada cap a tu. Creiem que estem alliberades i vivim sota uns paràmetres d'opressió molt forts. Una dona cobra entre un 20 i un 30% menys que un home en l'empresa privada, ¿i ens resignarem? El meu granet de sorra és visibilitzar aquestes dones que no surten als llibres, les aristòcrates, però també les del poble. ¿Quines eren les seves estratègies de vida? ¿Com es desenvolupaven com a persones? ¿Com aprenien si no podien anar a l'escola? Dir que no van fer res és un insult a tot aquest llegat femení.

-Ens falten referents. Berenguera I, la mare de Ferran III de Castella, va participar en mediacions durant les guerres de conquista del món musulmà i va defensar places mentre el seu marit estava guerrejant pel món. Imagini's que una noia que estudia l'ESO pogués tenir com a referent no només el Cid, sinó també Berenguera I.

-Per sort cada vegada es coneixen més. Jo pertanyo a un grup anomenat Tacita Muta, on s'estudien les dones des de l'època sumèria fins avui. Però dins de l'acadèmia segueix havent-hi reticències. Jo mateixa tenia prejudicis abans d'escriure la meva tesi sobre un convent de clarisses del segle XIV, no tenia ni idea de la vida tan rica que feien. A l'estar fora de les estructures de poder, eren més lliures.