"La tribu ik em va dir Nakyru 'filla de la pluja'"

Aquesta catalana és la «mama karamba» de Zanzíbar, una més dels habitants d’aquesta illa paradisíaca situada a la vora de la costa de Tanzània, a l’Àfrica Oriental. Fa 10 anys, Gemma Crespí (Sabadell, 1964) va obrir l’Hotel Karamba Resort a Kizimkazi, una de les poques platges verges que queden a la zona. Des d’allà relata via videoconferència els seus viatges per tot el continent africà [a la foto, amb dues persones del poble dasanesh, al sud d’Etiòpia].

–El seu cognom és conegut a Sabadell.

–El meu rebesavi, Feliu Crespí, va ser alcalde de Sabadell durant la Primera República. Va fer treure les campanes de l’església de Sant Fèlix per fondre-les i fer-ne bales perquè la burgesia no li donava diners per defensar la ciutat. El seu net Conrad Crespí, que era el meu avi, era militant d’Esquerra Republicana i va sobreviure als camps de concentració de Mauthausen i Dachau. 

–Gent de caràcter, els Crespí. En el seu cas, de caràcter aventurer.

–Jo vaig néixer viatjant. A les poques setmanes de néixer, els meus pares em van ficar en un cabàs al seient del darrere del 600 i, ¡apa!, a fer quilòmetres. La meva mare explica que jo no remugava mai mentre estàvem en ruta i que quan arribàvem a un lloc de seguida m’adaptava. Els meus ídols eren Indiana Jones i Tarzan. 

–Es va fer gran i va seguir viatjant, però el seu fort no eren els viatges del «tot inclòs».

–M’agrada descobrir la realitat dels llocs, no la foto que venen les agències. La meva passió no és el paisatge, sinó la gent. En el meu primer viatge a Tailàndia vaig voler anar a conèixer les tribus del nord. Ara s’hi va en autobús, però fa 25 anys l’única manera d’arribar-hi era a través de la jungla a cavall d’un elefant. M’hauria agradat viure en l’època dels grans expedicionaris, com Burton i Speke. 

–Va començar a recórrer l’Àfrica fa 20 anys.

–Sempre buscava anar a llocs on no hi anava ningú i vaig acabar treballant per a una empresa del sector de viatges d’aventura a l’Àfrica. A partir de llavors vaig poder visitar racons recòndits i descobrir tribus que feia 20 anys que no veien cap blanc i, a sobre, em pagaven.

–¿Recorda especialment alguna d’aquestes aventures?

–Recordo un viatge de prospecció a les  muntanyes del nord d’Uganda, a la frontera amb el Sudan i Kenya, on viu la tribu ik. Per arribar fins allà s’havia d’anar en avioneta i després fer un dia de trekking per la muntanya. Vam acampar als afores del poblat i un dia em vaig trobar el gran cap de la tribu amb tots els caps de les tribus pròximes. M’estaven esperant per parlar amb mi.

–¿Per què?

–No entenien què hi fèiem allà. Vaig seure a parlar amb ells i els vaig explicar com vaig poder que érem viatgers i que ens fascinava la seva cultura. Llavors em van dir que, si els anava a veure sovint i els portava gent, seria com de la seva família. Em van donar el nom de Nakyru, que en llengua nilòtica significa filla de la pluja. Cada 15 dies tornava amb un grup i quan m’acostava al poblat sentia com cridaven: «¡Nakyru! ¡Ha tornat Nakyru!». Era màgic.

–¿Ha tingut problemes per viatjar sola?

–No, al contrari. Soc molt curiosa i em fico per tot arreu, però també soc prudent i sé quan m’he de retirar. L’única vegada a la meva vida que m’han robat va ser mentre dinava en un restaurant pijo del passeig de Gràcia. És increïble.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

–¿Què li ha aportat aquesta forma de vida?

–Sentir-me viva, lliure, i adonar-me que al món hi ha gent meravellosa. Cada dia veig la posta de sol i cada dia és diferent. Hi ha gent a qui això li fa por i prefereix tenir-ho tot controlat; jo el que no suporto és la rutina.