Anar al contingut

Bateria antiaèria: Foc a l'aire, barraques a terra

Més enllà de les bones vistes, el Turó de la Rovira guarda al seu cim un tresor imprescindible per explicar la història i l'evolució de Barcelona durant la guerra civil i la postguerra

Inma Santos

Bateria antiaèria: Foc a l'aire, barraques a terra

«Increïble, estic impressionada, m’ho havien dit, però s’ha de veure per creure-ho». Al punt més alt del Turó de la Rovira, a Horta-Guinardó, a 262 metres d’altura i amb una visió panoràmica de 360 graus, Stefania Bordoni, de 32 anys, italiana, admira bocabadada l’espectacular vista de Barcelona als seus peus. És la primera vegada que hi puja, encara que ja fa tres anys que està establerta a la ciutat. Com molts dels visitants, ignora que, més enllà de les incomparables vistes, aquest balcó de Barcelona és «un espai clau no només per explicar des d’una perspectiva urbana l’impacte de la guerra civil, sinó també el fenomen del barraquisme en la postguerra barcelonina», explica Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).
    «L’he conegut per internet: el recomanen com un lloc singular per les seves vistes fora dels circuits habituals», explica Stefania. No ho sap, però està recolzada a la barana de seguretat que envolta el que avui és el millor balcó de la ciutat i el que durant la guerra civil va ser la teulada del pavelló de la tropa. El segon dels edificis que juntament amb el pavelló d’oficials i el centre de comandament es poden visitar gratis des que, l’abril del 2015, el MUHBA va acabar les tasques de rehabilitació i museïtzació.
Quatre canons
Barcelona va tenir el cruel honor d’experimentar per primera vegada els bombardejos massius sobre la població, cosa que va obligar la ciutat a defensar-se tant de forma passiva (refugis, principalment) com activa. I en aquesta última radica la importància de la bateria antiaèria. Al punt més alt del Turó de la Rovira, quatre canons Vickers de 105 mm instal·lats a les quatre plataformes de tir de les quals ara tan sols queden les restes, van disparar a l’aire en un intent de protegir o dissuadir dels atacs dels avions feixistes que arribaven des de Mallorca per bombardejar Barcelona. 
    I així ho van fer fins que, entre el 25 i el 26 de gener de 1939, l’exèrcit republicà es va retirar. Aquell últim dia, un dels canons va encertar i va tocar la cua d’un dels avions enemics, que malgrat l’impacte va poder aterrar. La bateria va caure en el més absolut desús el 1939. Encara que només durant uns anys.
    A tan sols uns metres de Stefania, Jean-Pierre i Paul Goncourt, pare i fill, de Lió, no poden parar de fer-se fotos amb el mòbil. A totes, Barcelona de fons. Si abaixessin la vista, descobririen restes d’estructures amb rajoles de colors i paviment cobrint el de les restes d’aquestes instal·lacions militars que trepitgen sense saber-ho, perquè encara no s’han parat a llegir els plafons informatius que hi ha en quatre idiomes. «¿Restes d’un nucli barraquista?». Ni idea… Jean-Pierre treu de la bossa una guia i assenyala: és allà, pàgina 111, una imatge de les vistes de la ciutat des del mateix lloc on ell i el seu fill es fotografiaven.
    Possiblement se n’aniran sense saber que, a partir dels anys 50, en plena allau migratòria i davant la falta de vivendes, els nouvinguts a la ciutat, a la recerca de feina, van aprofitar fins a l’últim metre quadrat pla que oferia la muntanya per crear-hi una llar. Les plataformes de tir, els polvorins, la comandància i tots els elements en desús de l’antiga bateria van ser reutilitzats per crear un improvisat barri: el barri dels Cañones, un dels nuclis de barraques més combatius de la ciutat, germen del moviment veïnal barceloní. 
    Sobre la mateixa reixa de seguretat sobre la qual es recolza Stefania, una dona morena ho feia el dia de la inauguració després de la primera fase de rehabilitació, l’arqueològica, inaugurada el març del 2011. «Aquesta era casa meva», recordava Pilar Funes dibuixant amb el dit índex sobre el terreny. Ella va néixer a les barraques i hi va viure fins al 1984. «No en teníem ni per menjar. El meu pare, moltes nits, ens feia parar taula, agafava un joc de cartes i deia: ‘vinga, va, a sopar». I ens posàvem tots a jugar. Així matàvem la gana».