Anar al contingut

EL RADAR

El dia de la marmota

Després de més de cent dies sense Govern, la fatiga per la política ha tornat a la conversa pública espanyola

¿Què passaria si es votés una altra vegada ara que tots els polítics tornen a ser considerats iguals, éssers que primen els seus interessos a l'interès general?

Joan Cañete Bayle

El dia de la marmota

J.M. Prats

Hi va haver un temps en què la conversa pública bullia de política. Regeneració, participació, indignació, idees noves, ínfules de reformisme, sospirs de taula rasa, advertències contra les temptacions neolampedusianes... A l’empara del 15-M i d’aquella crisi que era una estafa, sota un eix conversacional que es basava en l’ells (els polítics, la banca, la gran empresa, els mitjans, l’establishment) i el nosaltres (la ciutadania), la política era el gran tema, ja que semblava que finalment la ciutadania havia comprès la relació existent entre el vot que dipositava a l’urna i la longitud de la cua de l’atur. Dir que la política no molava ja no era una opció cool.
    En el panorama espanyol d’allà van sorgir les marees, els comuns i la gent com a subjecte i objectiu polític. En el català, el fenomen es va emmarcar en el procés sobiranista, de clara vocació transversal. Eren temps de manifestacions i  política a les places. Una vegada arribat el moment de passar de les paraules als vots, de l’activisme als fets, les eleccions europees (2014) van ser un avís, i les municipals (2015), una constatació. Ada Colau i Manuela Carmena es van erigir com les cares de la nova política. L’avís del que estava per arribar, no obstant, era Andalusia. Les eleccions es van celebrar el 22 de març del 2015, i Susana Díaz va necessitar quatre votacions per acabar sent investida el juny del 2015. A Catalunya, es va votar el 27 de setembre  del 2015 i no hi va haver Govern fins al 10 de gener del 2016, i van quedar pel camí el suflé, la il·lusió independentista, Artur Mas i la virginitat de la CUP.
    Espanya fa més de cent dies que està sense Govern des que les eleccions del 20-D van suposar el final del bipartidisme. I mentrestant, escriu Lluís Manel Ramírez, coach de Vilanova i la Geltrú, «milers de famílies segueixen patint. (...) Milers segueixen sent desnonades (...), milers segueixen patint talls energètics i milions segueixen treballant jornades eternes i cobrant menys de 400 euros». Lluís Manel acusa incisiu «aquells que diuen representar-nos no ens representen. Aquells que diuen respectar la voluntat demòcrata dels ciutadans i que han entès el missatge que cal posar-se d’acord ni la respecten ni es posen d’acord». Quan Lluís Manel diu «aquells» (ells) també inclou els que fan del nosaltres (els ciutadans) l’eix de la seva política, és a dir, els abanderats de la nova política.
    Sense arribar a governar, a la nova política se li ha trencat l’encís amb part de la ciutadania. L’entusiasme s’ha esfumat en aquesta dutxa escocesa que ha sigut trencar el bipartidisme abans de Nadal i trobar-se passat Setmana Santa amb Mariano Rajoy encara a la Moncloa i negant-se a rentre comptes de la seva acció de Govern davant el Parlament. Ja no mola parlar de política i els polítics tornen a ser si no tots iguals, sí molt semblants: éssers que només volen el poder pel poder i que són incapaços de posar-se d’acord entre ells pel bé dels ciutadans. La regeneració encara no ha començat i es podria dir que ja toca regenerar els regeneracionistes.
    «Escoltant el discurs de Pedro Sánchez al Congrés en la sessió d’investidura, em va venir al cap Bill Murray a Atrapat en el temps. Veure el senyor Sánchez repetir les mateixes frases buides de contingut, sense substància política, i amb l’embolcall de sempre, com si s’estigués recreant davant un mirall, amb els gestos ben apresos i amb una mirada que intenta ser convincent sense aconseguir-ho, em va fer reviure el dia de la marmota», va escriure Joan Xuriach, administratiu de Barcelona, en una crítica que altres fan extensiva a Albert Rivera i també a Pablo Iglesias. La màgia, doncs, s’ha trencat per a la nova política i ara queda la dura realitat. La pregunta, doncs, és què passaria si tornéssim a votar el dia de la marmota, quan tots els polítics són vistos com el mateix.