Eugènia Broggi: "L'actual Barcelona és un 'best-seller' prefabricat"

Eugènia Broggi explica que va deixar de treballar a la potent Edicions 62 perquè un dia es va descobrir «mercenària». En 10 anys, va passar de no poder poder dormir pensant en els seus llibres a ser-li igual editar qualsevol títol a canvi d'un sou. Va sortir de la zona de confort i l'any passat va fundar L'Altra, una editorial «petita i lliure» en la qual ha recuperat el gaudi perdut. A la néta de l'enorme doctor Moisès Broggi li agradaria que aquell impuls també impregnés la gestió del que és públic.

-¿Quin tipus de novel·la és l'actual Barcelona?

-És un best-seller prefabricat, i jo voldria que fos La plaça del Diamant. Sòlida, ben feta, gens elitista.

-¿No és res d'això?

-Barcelona és una ciutat brutal, però diria que s'està desorientant. És com si busqués desesperadament la modernitat en lloc de preservar la seva essència. Correm el risc de convertir-nos en una d'aquelles ciutats europees que expulsen el natiu i queden colonitzades per turistes i estrangers. I la riquesa de les ciutats són els ciutadans que hi han crescut.

-Una solució en un traç.

-Jo recuperaria el que és antic i minimitzaria l'afany d'impressionar.

-¡Ho diu l'exguitarrista de Los Fresones Rebeldes!

-[Riu] Barcelona és capital de moltes coses. Per començar, de l'edició. Però intentaria fer una Barcelona més barcelonina. Treure cotxes, afavorir les passejades, poder organitzar una festa infantil en una plaça sense haver d'enviar correus electrònics 15 dies abans. Eliminaria moltes consignes de civisme mal entès. Sense molestar, voldria poder disposar més de la ciutat.

-¿I en el terreny cultural? Agafi el llapis vermell i marqui-hi errates.

-Les iniciatives culturals estan absorbides per les institucions, amb honroses excepcions com l'Horiginal i l'Heliogàbal, dos bars que s'han convertit en verdaders centres culturals on s'estrenen poetes, narradors i músics. No s'han doblegat mai a cap consigna ni a cap oportunisme cultural ni institucional.

-¿Desconfia del que és institucional?

-Els premis i les ajudes estan molt bé, però tinc la sensació que tothom qui té un peu en la cultura penja d'algun partit, o té una relació massa estreta amb la política. I el pitjor és que la generació anterior a la meva va entrar en aquest circuit.

-Vostè no hi entra.

-M'interessa poder demanar ajudes i presentar projectes; i agraeixo a l'Institut Ramon Llull que s'hagi implicat en la publicació als Estats Units de Toni Sala, un autor meu. Però no tot ha de passar per aquí. Els polítics tenen la temptació de monopolitzar la cultura. Els desagrada qualsevol proposta més espontània.

-Recomani un llibre que els il·lumini.

-Els aniria molt bé a tots El establishment, d'Owen Jones. Parla dels diferents tentacles del poder.

-Va viure a Londres. Més idees que s'han d'importar d'allà.

-L'esperit de Londres neix des de baix, no de l'organització d'un festival de poesia. Aquí les xarxes socials hi han ajudat, i els escriptors, editors i llibreters fem moltíssimes coses, però necessitem renovar el panorama, que no hi siguin només els escriptors i les editorials del país que s'alineen amb els governants.

-Julian Barnes diu que la diferència entre governants i novel·listes és que els últims s'inventen veritats.

-I hi estic d'acord. El que diuen els governants és com si no em concernís. Ni compto amb les institucions polítiques del país, ni vull que comptin amb mi, ni m'interessa gens col·laborar-hi. Crec que l'objectiu número u hauria de ser social. Les escoles públiques estan enfonsades, la sanitat trontolla... Cal prioritzar el que és humà per damunt de l'economia.

-¿Millor en una Barcelona capital d'un país «petit i lliure», com la seva editorial?

-No tinc sentiment nacional ni cap mena d'inflamació patriòtica. Però en aquest moment m'il·lusiona la idea de poder fer un país nou, des de zero, petit. Tinc la impressió que des d'aquesta dimensió seria més fàcil abordar els problemes.

-El seu avi es va apuntar a Reagrupament Independentista als 101 anys.

-A casa sempre han sigut molt catalanistes, però, en el seu cas, la sorpresa va ser que es revelés tan radical i per un partit tan decidit per la independència.

-¿També hi és vostè?

-Abans per mi la política era una cosa més abstracta: d'esquerres i dretes, de bons i dolents. Amb l'edat i els fills em sembla una cosa més pràctica. Presidir l'ampa de l'escola dels meus fills ha sigut un xut de realitat. T'adones que tot comença per casa, pel teu barri, la teva ciutat. I aquesta és la filosofia de la CUP.

-Una filosofia que tindrà un paper modest. 

-No sé si la CUP arribarà mai al poder -tant de bo-, i si tindríem una decepció, però vull creure que no, perquè té a veure amb l'estructura del partit.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Tota una Broggi a la trinxera.

-Estic molt orgullosa de venir d'on vinc, però tota la vida he hagut de lluitar contra una certa culpa de classe. La meva parella [l'escriptor i periodista Kiko Amat] ve d'un entorn diferent, de classe treballadora de Sant Boi. Junts reflexionem molt sobre això. I la conclusió final és que el que importa és com utilitzes l'herència.