Ignacio Escolar: "No es pot pretendre que existeixi una policia del pensament"

En el marc del debat obert per EL PERIÓDICO sobre la relació dels polítics amb les xarxes socials, Ignacio Escolar, director d'eldiario.es, critica durament la intenció del Govern de regular els comentaris a internet arran d'algunes reaccions a l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco.

–¿Què opina de la intenció del Govern de castigar els comentaris ofensius a internet?

–Em sembla un absurd absolut, un despropòsit bastant interessat. Per començar, el Govern hauria de saber que les injúries i les calúmnies o amenaces no es persegueixen d'ofici, sinó en una denúncia o querella de part. És a dir, hi ha d'haver un afectat que posi una denúncia. Això funciona així des de fa molt temps, sense cap problema; quan hi ha hagut un ciutadà amenaçat ha anat als tribunals i ho ha guanyat. Estan creant un problema on no n'hi ha. Crec que el ministre de l'Interior i el mateix Govern estan fent una lectura interessada de tot el que ha passat al voltant de l'assassinat d'Isabel Carrasco perquè estan entossudits a relacionar-lo amb la tensió ciutadana, els 'escraches', la desafecció amb els polítics, quan es tracta d'un cas en què tots els afectats són militants del PP, des de la víctima fins a les presumptes assassines; de manera que no té res a veure absolutament amb aquesta mobilització ciutadana o aquestes protestes ciutadanes. Des del moment en què van començar els 'escraches' van intentar relacionar-los amb el nazisme, amb el terrorisme i amb la violència, i l'única violència que hi ha hagut és una cosa que no té absolutament res a veure amb això.

–¿Creu necessari regular més el que es diu a la xarxa?

–És que ja està regulat. Ja hi ha regulació més que de sobres del que es diu a les xarxes socials o es publica als diaris: s'aplica la mateixa. I qui cregui ser víctima d'una injúria o una calúmnia, o que s'està afectant el seu dret a l'honor o se l'està amenaçant o hi ha un perjudici per a la seva dignitat… pot anar a un tribunal, que decidirà si té raó o no. Només en aquests casos. El que no es pot pretendre és que hi hagi una policia del pensament que estigui vigilant la bona educació de Twitter. Això no passa en cap altre lloc. ¿Com acceptaríem que hi hagués d'ofici una regulació del  que diuen els diaris sense necessitat d'una denúncia? Doncs malament. Em sembla molt condemnable que hi hagi gent que amenaci. A mi, de coses boniques també me'n diuen moltes vegades. He rebut insults i amenaces, i si en algun cas em sentís realment amenaçat me n'aniria a un jutjat. Així de senzill.

–¿Els polítics són reticents a acceptar les crítiques que els arriben directament dels ciutadans a través de les xarxes socials?

–S'han d'adonar que el que els passa a les xarxes socials és una mostra del que els passa amb la societat. ¿Què podem esperar en un país on els polítics es converteixen en un dels principals problemes ciutadans, segons les enquestes del CIS? Doncs que la gent estigui molt cabrejada amb ells. A la minima oportunitat de dirigir-se directament a ells ho fan, i no són molt elegants. Hi ha molta distància, i aquesta és la clau, entre qui s'enfada, retreu, xiula o escridassa un politic i qui l'amenaça o l'insulta greument. Però insisteixo, per això hi són els tribunals. El que no pot ser és que la policia es converteixi en l'advocat defensor d'ofici dels polítics. Va tenir una oportunitat estupenda i no ho ha fet durant els 10 anys que fa que s'insulta greument Pilar Manjòn, que ha estat permanentment assetjada a internet, amb comentaris insultants en un munt de diaris, fins i tot en les columnes d'opinió. ¿Per què contra això no hi havia cap necessitat de regular les xarxes socials o la participació ciutadana a internet i ara, de sobte, quan la població està cabrejada amb ells, és quan toca regular aquest tema?

–¿Què li sembla l'ús que fan els polítics de les xarxes socials?

–Hi ha de tot, gent que ho fa molt bé i gent que ho fa molt malament. Un dels principals errors és el dels que consideren que estan parlant pel seu WhatsApp i no són conscients que s'estan comunicant en públic. Se n'acaben adonant quan de sobte una barbaritat que diuen entre amics arriba a les pàgines o fins i tot a la portada d'un diari. Un altre error bastant comú és parlar i no respondre a ningú, simplement enviar missatges sense afegir cap resposta. però també n'hi ha que són molt hàbils a l'hora d'aprofitar els avantatges d'internet per marcar el seu propi discurs, relacionar-se amb els seus votants o els que no ho són, i participar en el debat polític. Les xarxes són un mitjà de comunicació excel·lent, i tenen molts usos. Ofereixen moltes possibilitats tant per als polítics com per a qualsevol ciutadà.

–¿Haurien de gestionar ells mateixos els seus comptes?

–Jo crec que sí, que és molt millor, però la veritat és que alguns no s'hi atreveixen o no tenen l'habilitat tecnològica per fer-ho. A la llarga això d'“ho porta el meu equip” acabarà desapareixent:  o ho faran directament o no ho faran. Perquè així s'està seguint a la seva gent de premsa, no a ells. Entenc que, per començar, no tots estan familiaritzats amb la tecnologia, però haurien de fer-ho, perquè així entendrien què està passant. Twitter és una manera de sortir del cotxe oficial, de relacionar-se amb la gent de manera molt directa i no filtrada. I és veritat que moltes vegades, si la teva relació amb la societat és dolenta i hi ha molta gent que està enfadada amb tu, justament o injustament, l'experiència serà dura. Però en general és millor saber què està passant i no ignorar-ho, crec jo.

–¿Creu que les xarxes socials poden ser una eina de transparència política i de democràcia ciutadana? ¿O estem condemnats a una cridòria sense sentit?

–No crec que sigui una cridòria sense sentit, perquè a la xarxa hi tens sistemes d'autofiltrat: tu decideixes amb qui parles i amb qui no. Pots ignorar els missatges de la gent amb qui no vols discutir perquè no es pot discutir. Cada setmana bloquejo 50 persones. No crec que les xarxes siguin una moda passatgera i que més endavant ens cansarem i tornarem al moment en què la gent es relacionava per fax. D'una manera o d'una altra seguiran existint. No tinc clar que la tecnologia sigui sempre aquesta, ni que només aquesta sobrevisqui, però d'una manera o d'una altra hi haurà sistemes perquè els ciutadans parlin entre si en temps real i es creïn grans debats mundials. Això existirà sempre, segur. Excepte si ho censuren. Pel que fa a la transparència, fa falta la publicació de dades actives més que el diàleg. Tu pots tenir compte a Twitter i ser completament opac sobre coses verdaderament importants. Per mi la transparència és una altra cosa, no només el diàleg amb la societat. Per a la societat és més  important que les dades públiques siguin informació pública, absolutament totes, ja siguin  les enquestes que es fan sobre la imatge de la Corona cada 15 dies, ja sigui el pressupost del Ministeri de Defensa o el de Foment fins a l'últim bolígraf. Això és transparència. El diàleg a les xarxes socials, també, però no és el més important.

Notícies relacionades

Joaquim Brugué: "La crítica de 'tots els polítics són iguals' destrueix la política"

Una bretxa més que digital

–¿Es pot ser polític al segle XXI sense escoltar els ciutadans?

–Lamentablement, sí, n'hi ha molts que ho són i no ho fan. Jo crec que es pot ser polític, però no es pot ser un bon polític sense escoltar els ciutadans.  Jo els aconsellaria, particularment  si no tenen relació amb la tecnologia, que escoltin a Twitter. I després d'un temps escoltant i veient com es desenvolupen les converses i en què consisteix, que s'animin a participar-hi. Això pel que fa a xarxes socials. I després que siguin conscients que és una cosa que juga a favor seu. La gran queixa dels polítics, a vegades amb raó i altres sense, és que els mitjans de comunicació manipulem els seus missatges, els modifiquem, els tallem. Ells tenen en aquesta eina la possibilitat de dirigir-se directament a la gent sense teòrics intermediaris. El que passa és que solen ficar la pota quan ho fan així, no quan ho fan a través dels mitjans.