"El meu país d'origen ja no m'empara"

En poc més d'un any, Adriana Ortiz (28 anys, Extremadura) s'ha mogut per la Unió Europea com aquell que es desplaça entre les caselles d'un tauler per “provar sort”. Jove i amb estudis —és antropòloga i arabista i té dos màsters— es va veure obligada a emigrar, primer de la seva comunitat d'origen fins a Catalunya, i després, d'Espanya a Holanda, perquè no trobava feina.

 “El problema de sempre: condicions precàries, sense contracte, cotitzant menys hores i en empreses que no tenien res a veure amb la meva especialització”, explica. No obstant, la notícia sobre el límit de la targeta sanitària no l'ha enxampat a Holanda sinó a Mâcon (França), on fins a abril rebrà una beca del Ministeri d'Educació per ser assistent de llengua espanyola en un institut.

L'ASSISTÈNCIA SANITÀRIA, UN DRET HUMÀ

“El Govern vol treure's de sobre ciutadans. No vol saber res dels que hem hagut de marxar i segurament tindrem problemes per tornar i recuperar els drets que teníem quan vam deixar Espanya”. En el cas de retornar, ni tan sols confia que obtenir de nou la targeta sigui un tràmit fàcil. “Coneixem com funciona la burocràcia a Espanya, ens envien d'institució en institució… Segur que hauré de contractar una assegurança privada”, diu indignada.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

El context europeu tampoc l'ha ajudat. Al marge dels obstacles per aconseguir una feina legal, s'ha hagut d'enfrontar al sistema sanitari holandès. Fins i tot sense cotitzar, al ser resident, va haver de pagar 100 euros mensuals per una assegurança mèdica que la protegís. Una vegada, a causa de mals de cap i marejos, necessitava fer-se un escàner. El metge li va rebutjar la prova per considerar-la innecessària i Adriana no va tenir més opció que fer-se-la a Barcelona. Gràcies a la seva targeta. Gràcies la seva ciutadania espanyola. “No és una qüestió d'on resideixis sinó de drets humans, de cobrir la sanitat que havíem aconseguit i que ens estan negant ara que tots els que som fora patim una situació precària”.

Quan acabi a França, anirà a algun país del Pròxim Orient. Sense una feina legal al nou país de residència, generar el dret a la sanitat es fa més complicat. “Allà la sanitat no serà com la que vaig gaudir a Espanya o podria tenir en un altre lloc, però veient les possibilitats… Amb aquesta disposició el meu país ja no m'empara”.