Un capvespre a l'Almadrava Park

Cap al tard, passegem amb C per la terrassa que dona a la badia de Roses. Quan seus a prendre un aperitiu (posem un Negroni, que és la beguda ideal per contemplar la posta de sol), la cadira s’enfonsa lleument en la gespa. És un instant, només, i és just llavors quan prens consciència que ets allà on volies estar i amb qui volies estar.

Notícies relacionades

Set rutes curtes a peu per la natura

Advertència del Parc del Cadí: No tocar la flor més tòxica d’Europa

A l’Almadrava Park, aquesta sensació l’he viscut moltes vegades. Amb amics, amb els fills, amb persones que he estimat. He estat en celebracions (l’última vegada, l’estiu de 2019, en una festa que va ser una pausada, harmoniosa reivindicació de la vida viscuda), en estades de diversos dies, en sopars i matinades que no s’acabaven mai, en llargues sobretaules, i fins i tot he ballat al menjador, quan muntaven «les nits del canelobre», un dinar que es tancava amb una discreta sessió musical.

Estem en aquell capvespre que deia, doncs, i, des del balcó d’una habitació, Josep M. Espinàs (que ha escrit bona part dels seus llibres a l’Almadrava) ens crida i ens diu el secret de la seva prosa. «La pregunta que sempre ens hem de fer és aquesta: ¿És necessari?». ¿S’ha de dir més del que convé dir? ¿Convé allargar-se més del convenient? Dir les coses justes, les necessàries. Com escrivia Cioran, les que diries a un gladiador just abans que entrés a l’arena. ¿Què més dir, doncs, de l’Almadrava, sense caure en l’excés? Aquest és un espai singular, magnètic, que et permet disfrutar de la gastronomia del Motel Empordà davant el mar, que ofereix placidesa i tradició, un ‘savoir faire’ establert amb els anys com una norma de respecte i civilitat, que construeix una bombolla ingràvida on el temps es disgrega, s’estova, es converteix en una il·lusió. Ara penso en Vinyoli quan escrivia: «Ajudem-nos els uns als altres / amb paciència, bon vi, moderació / per no caure en el daltabaix». L’Almadrava Park, a la badia de Roses, és un argument contra aquesta caiguda. Una barrera que evita la commoció dels dies i genera records que no es panseixen