La Catalunya que necessitem

La ponderació en l’anàlisi del que aquí passa no s’ha d’interpretar com a equidistància. Negar la dimensió política i el perímetre social del malestar que ha catalitzat l’independentisme és un error greu. I reconèixer-los és simplement el mateix exercici de realisme que se li exigeix, des de la banda oposada, perquè admeti que no té la majoria necessària. El respecte a la institucionalitat no és una opció sinó un requisit. Aquest ha de ser el punt de partida de qualsevol solució. No pot ni ha de ser discutible.

Arribats a aquest punt arrenquem una campanya electoral difícil. Per les circumstàncies objectives, pandèmia i crisi econòmica, i per les peculiaritats de la situació a Catalunya. Tot és objecte de pugna i polarització, des de la data electoral fins a la celebració dels mítings. No és un bon clima per al debat serè que necessita l’exercici del dret al vot. No és exagerat dir que hi ha un consens bàsic: Catalunya no es pot permetre cap altra legislatura com la que ara s’acaba. Quim Torra va arribar a president després d’una sèrie de circumstàncies que han perjudicat la institució molt per sobre de les seves pròpies limitacions personals i polítiques. No pot ser que el partit que guanya unes eleccions, en aquest cas Ciutadans, ni tan sols intenti formar govern i cedeixi el protagonisme polític als jutges. No pot ser que el partit que té capacitat de formar majoria, en aquest cas Junts, pretengui investir un candidat que viu a Brussel·les per molt que defensin la seva legitimitat. No pot ser que s’acabi investint un president no per la seva capacitat de lideratge sinó, justament, pel contrari. I que l’elegit actuï convençut que és abans un activista que un càrrec de representació. Tot això no es pot repetir perquè no és bo per a ningú, ni per als que van guanyar les eleccions ni per als que les van perdre. Una primera reflexió dels votants girarà, doncs, al voltant del judici que els mereixin les responsabilitats dels diferents partits en el que ha passat. Quan les majories absolutes d’un sol partit són impossibles, com passa a gairebé tot Europa, el vot ha de dirimir qui guanya en funció del seu programa, però també de la seva capacitat de pacte. 

Els experts i les enquestes indiquen que és molt difícil en aquest moment, sobretot mentre hi hagi gent a la presó, que els votants canviïn massivament de bloc en un tauler polític organitzat a partir del debat sobre la independència. Hi pot haver intercanvi de vots entre partits del mateix bloc. I hi pot haver una abstenció repartida de manera desigual. Si fa uns mesos, els sondejos indicaven que l’independentisme podia superar el 50% dels vots per primera vegada a causa de la incompareixença del vot constitucionalista, la irrupció de Salvador Illa com a candidat del PSC podria estar revertint aquesta tendència. Anar a votar, un acte difícil a causa de la pandèmia, és una de les decisions dels electors que més condicionaran el resultat final. 

Però la participació dependrà en molt bona part també de les propostes dels partits i del nivell del debat durant la campanya. El desembre de 2017 es van imposar les opcions a la contra. Ciutadans els va semblar a molts votants la millor manera de drenar l’independentisme. El fre no el va posar la política sinó els tribunals. Això no porta a una solució duradora. Entre els independentistes es va imposar el Junts de Carles Puigdemont que, delegant la presidència en Torra, va insistir a accelerar des del carrer. Aquesta tampoc és solució. El PSC aspira ara a substituir Ciutadans com a líder d’aquest bloc. Basa la seva proposta en els gestos del Govern de Pedro Sánchez, valents però mancats de concreció, i en el tarannà d’Illa forjat en la lluita contra la pandèmia. Esquerra aspira a substituir Junts al capdavant del bloc independentista. Ho ha fet a les eleccions generals i a les municipals, però no quan ha confrontat directament amb Puigdemont. Aquesta és la seva debilitat. Possiblement, que uns i altres arribin a les seves aspiracions depèn que en aquesta campanya, a més de dir-nos el que no faran, també proposin als electors el que pretenen fer, sense elixirs màgics, que ja som adults. No seria un símptoma de debilitat sinó de tot el contrari. 

Catalunya necessita superar aquesta situació. Per això ha de recuperar el millor del catalanisme, el gust per l’excel·lència i el seu caràcter inclusiu, i deixar enrere el pitjor del populisme, les dreceres institucionals i la irresponsabilitat dels líders. Això no s’aconseguirà ni en aquestes eleccions ni en una legislatura. Es tracta de no empitjorar. Hi ha dos escenaris molt negatius: que es repeteixi la fórmula de govern feble dels últims tres anys o que s’hagin de repetir les eleccions. Hi ha dues aspiracions ineludibles: un Govern que afronti alhora la crisi social i institucional i un lideratge efectiu. Qualsevol altra cosa, el com pitjor millor o la subrogació de les solucions polítiques a les decisions judicials, s’han demostrat nocives i insuportables amb la crisi econòmica que ve. Encara més després d’un degoteig insofrible de morts.

Notícies relacionades

Horaris per votar a les eleccions municipals 2023

¿A qui beneficia el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció?

La Catalunya que necessitem no naixerà ni de la derrota per la força de la meitat dels catalans ni d’una suposada desinflamació. Sorgirà d’un nou pacte que reconegui l’alteritat, sigui nacional, cultural o ideològica. Un reconeixement que ha de portar a compartir les regles del joc i, fins on es pugui, els objectius comuns, siguin pocs o molts, modestos o ambiciosos. A curt termini, aquest camí passa per algunes estacions prèvies. La primera, la renúncia a la unilateralitat. La segona, una sortida legal als polítics que han acceptat el judici i que segueixen a la presó. «Jo crec que, amb una mica d’entesa amb l’altra part, es poden fer coses que són legals i que ajuden», així explica Mariano Rajoy a Antonio Caño per què va acceptar la petició de Rubalcaba de concedir el règim obert a José Barrionuevo. La cita pot ser més que oportuna quan els hereus de Rajoy intervinguin en el debat sobre els indults als independentistes que arribaran a la taula de Consell de Ministres. 

Si se superen aquestes estacions faltarà afrontar la qüestió de fons. Henry Kamen la resumeix així: «[El 1714], units políticament a Espanya, els catalans es van veure obligats a buscar respostes a Madrid. Van començar a contribuir de forma positiva a la invenció d’Espanya».