La Batalla de Barcelona, primera derrota del franquisme, compleix 50 anys

Convé primer remarcar molt breument el context. Res, dir que feia només 43 dies que havia mort Franco, però el president del Govern era encara Carlos Arias Navarro, i el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, que, segons algunes cròniques internacionals de l’època, els seus afins aclamaven amb crits de «¡Fraga, Fraga, Fraga...!», vaja, entonats igual que es corejava el nom de l’acabat de morir dictador. Aquest era el context. «Hi va haver gent que es va complicar la vida podent triar no fer-ho», va explicar el desembre passat l’historiador Andreu Mayayo durant la presentació de l’exposició ‘¿I després de Franco, què?’, encara visitable a la Model. I aquells 1 i 8 de febrer van ser molts els ciutadans que es van complicar la vida.

La brutalitat de les forces d’ordre públic va ser goyesca, amb policies que fins i tot feien servir els fusells a tall de garrot per colpejar gent de totes les edats al terra. També els feien servir per trencar els vidres dels cotxes que embussaven els carrers, fos veritat o no que estaven allí per donar suport als manifestants. Es van desenfundar pistoles, com va fer el temible comissari Genuino Navales per fugir d’un grup que el va perseguir pel carrer.

Tot allò, per dir-ho d’alguna manera, donava una pèssima imatge internacional del Govern, si és que això li importava. Entre els milers de manifestants que van sortir al carrer hi havia periodistes de ploma excel·lent, com Manuel Vázquez Montalbán, i desenes de fotògrafs que, en alguns casos, s’estrenaven professionalment aquell dia, com Robert Ramos, que va aprofitar que el seu pare estava fora el cap de setmana per prendre prestada sense permís la càmera i que ara, per l’aniversari, ha rescatat els negatius. Però si un nom despunta aquell dia és el de Manel Armengol, que al que es volia dedicar professionalment era a escriure, però va sortir d’aquelles protestes fet un famosíssim fotoperiodista, potser en un primer moment no gaire de fronteres cap endins, però sí a l’estranger, on el que va veure a través de les dues càmeres que portava l’1 i 8 de febrer va ser reproduït per les capçaleres més importants del món.

Va estar al lloc i en l’instant adequat, a la cantonada del passeig de Sant Joan i el carrer de Provença. Com si fossin un metrònom, les porres dels agents li marcaven el ritme del disparament. Clic, clic, clic... Estava mig ocult rere un arbre. Va usar un rodet i mig. En una de les imatges, un dels policies el mira a la cara. Va aconseguir escapar, però aquesta no va ser la seva gesta més gran durant aquella jornada. Això va venir després. La premsa i les agències de Barcelona li volien pagar poc per les fotografies i, a més, quedar-se amb els negatius, sense que ni tan sols això signifiqués que anessin a publicar el material. Algunes revistes ho van fer, però sense ostentacions. La fotografia en els diaris venia a mitjans dels 70 d’una trista trajectòria de ‘bodegons’ d’autoritats i poc més. Armengol, vist això, se’n va anar a l’aeroport i va fer una cosa que, passat mig segle, sorprendrà. Va buscar passatgers amb destinació a les principals ciutats del món. Els va donar còpies de les fotos i una targeta amb el seu nom i instruccions per als caps de redacció de ‘The New York Times’, ‘Newsweek’, ‘Der Spiegel, ‘Stern’, ‘L’Express’, ‘Le Nouvel Observateur’, ‘Paris Match’, ‘News Reporter’, ‘The Washington Post’..., vaja, la crema. Va funcionar.

Amb aquestes fotos com a encapçalament de luxe, l’especialista en internacional de ‘Newsweek’, per exemple, va escriure que Arias Navarro «encara no es creu que Franco ha mort, ell continua mirant al seu voltant per si rep instruccions del cabdill i es queda paralitzat quan descobreix que no li diu el que ha de fer». Dit d’una altra manera, les fotos d’Armengol van volar a l’estranger i, després d’impactar, van tornar a Espanya un ressò sonor i conseqüències més profundes del que en principi podria semblar.

No van ser aquelles, és cert, les primeres manifestacions des de la mort de Franco. Les laborals eren molt freqüents. El país bullia al carrer. Però les protestes de l’1 i 8 de febrer van ser un envit sense precedents que llançava l’Assemblea de Catalunya, parapetada, per demanar permisos, darrere de la ja llavors legal aparença de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). A l’hora de la veritat, el governador civil, Salvador Sánchez-Terán, no va autoritzar cap d’aquelles dues jornades reivindicatives, un currículum polític que no li va impedir després fer el salt polític a les llistes electorals de la UCD.

Passat mig segle, el record del que va passar aquells dos diumenges podria semblar que només el conserven els que per edat i compromís hi van estar presents. La Transició va tenir tants vuitmils polítics que els successos d’aquell febrer poden semblar cims menors. El contrari opinen els historiadors David Ballester i Manel Risques, que acaben de publicar un treball exhaustiu de reconstrucció de l’abans, el durant i el després d’aquelles manifestacions. Mai s’ha de jutjar un llibre per la portada, es diu en ocasions. Aquesta n’és una. Darrere del simplement descriptiu títol ‘Les manifestacions per l’amnistia i la llibertat. Barcelona, 1 i 8 de febrer de 1976’ s’amaga poc menys que una màquina del temps que permet al lector gairebé ser testimoni directe del camp de batalles que van ser, sobretot, els carrers de l’Eixample, al passeig de Sant Joan d’Armengol, per descomptat, però també, entre molts d’altres, al d’Entença, on un grup de manifestants pretenien alliberar els presos polítics. Es van obrir les portes, sí, però de la Model el que va sortir van ser agents amb les seves armes llargues ben visibles.

«Hi ha hagut ball». Amb aquestes tres paraules va encapçalar el cap superior de la Policia Nacional l’informe que per via telefònica va oferir al governador civil Sánchez-Terán. Cap dels dos sospitava que aquell 1 de febrer que es va despertar a 8 graus de temperatura seria tan calent al final del dia. Els antiavalots van fer servir tot el material disponible (gasos lacrimògens i el ‘botijo’, que és com els manifestants anomenaven el camió mànega) i també van improvisar sobre la marxa. Les ‘tocineras’ (un altre nom que ha caigut en l’oblit, o sigui, les furgonetes de la policia) circulaven a gran velocitat amb les portes obertes per fer caure els manifestants.

«M20 per a M30. Canvi. Si s’ha de carregar, carregar amb tot». «Vagin amb compte amb aquest grup. Canvi. H13 comunica que ha procedit a la dissolució aquí d’uns 600 aproximadament que s’acostaven pel carrer Provença a la presó. Ens han deixat el cotxe malmès. Perquè ens han tirat moltes pedres. Hem hagut d’anar contra ells. Hem hagut de pegar quatre o cinc trets amb arma de foc. Canvi». El llibre, val la pena insistir-hi, és d’una immersió documental i narrativa exemplar, amb les protestes vistes des de la perspectiva de les autoritats de llavors i, és clar, amb desenes de testimonis de l’altra part, de manifestants que van acabar torturats a Via Laietana i Enric Granados o que, sense passar per aquest malson, permeten tenir una visió panoràmica d’aquells dies.

Són desenes els casos referenciats en el llibre. Josep-Anton Monfort és un cas. En aquest rebost de fotografies que des de fa anys impulsa La Casa Elizalde Barcelona sota el títol ‘Finestres de la memòria’ hi ha la fotografia que el seu pare li va fer de l’esquena. Així i pitjor van tornar a casa els manifestants. El seu no era un cas d’urgència mèdica, però sí que les seves circumstàncies donen una perspectiva interessant. Estava fent la mili en el que llavors es considerava un batalló de càstig, en el seu cas a Sabiñánigo. Sabien que era militant del PSUC i, a més d’obrir-li sempre la correspondència, li van fer passar més de la meitat del servei militar al calabós. Tot i això, va aprofitar el permís del febrer per anar a les manifestacions. Va fugir d’una càrrega. Es va refugiar en un portal. La policia no el va fer sortir sense abans preparar un passadís d’agents perquè tots tinguessin el plaer de colpejar-lo.

Notícies relacionades

La línia H12 del bus afegeix vuit vehicles en el tram central, que utilitza el 80% dels passatgers

L’Ajuntament de Barcelona ofereix la clausurada Escola del Carme a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya

Alguns ho van passar pitjor. Albert Lahuerta va patir cinc dies de maltractaments a la prefectura de Via Laietana i després va passar un altre calvari a la Model. ¿Final de la història? No. Quan es va haver d’incorporar a la mili, algú es va encarregar que anés a El Hierro, sota el comandament d’un cap primer que sabia que 40 dels seus reclutes tenien «antecedents polítics». Al quarter hi havia com a voluntaris alguns militants de Cristo Rey que tenien com a missió fer-los la vida impossible en aquella mena de final del món que era llavors l’illa canària.

Cinquanta anys després, Monfort no amaga una certa decepció, desconcertat que el franquisme no només continuï present, sinó que fins i tot tingui bastant prèdica entre la joventut. Aquelles manifestacions van destapar un període, el de la segona meitat dels anys 70, efervescent, amb les famoses Jornades Catalanes de la Dona, del maig del 1976, o la Jornades Llibertàries Internacionals del Park Güell, del juliol del 1977, per exemple. Monfort no hi va participar, no per desencant, sinó, com reconeix ara, perquè el dogmatisme impedia als comunistes de llavors participar en una saturnal com aquella que van organitzar els anarquistes. En certa manera, deixa en l’aire la pregunta de si les manifestacions del febrer van ser útils o no. Risques, coautor del llibre, afirma que allò va ser un punt d’inflexió. Armengol amb les seves fotos i els manifestants amb la seva valentia, i fins i tot tots els veïns que des dels balcons els animaven o des dels cotxes tocaven el clàxon, van posar les autoritats davant un abisme inesperat. Hi ha una prova del nou bastant oblidada d’allò. L’abril del 1977, Sánchez-Terán va fer encara l’últim servei a la causa com a governador civil per ordre directa de Martín Villa. Va organitzar la destrucció de desenes de milers de documents arxivats al Palau Montaner, avui Delegació del Govern, que posaven noms i cognoms als que van protagonitzar la repressió durant 40 anys i les seves víctimes. Durant quatre dies van sortir camions amb destinació a una fàbrica abandonada del Poblenou on es va posar en marxa un forn on cremava paper vuit hores seguides cada jornada. És un oportú epíleg del que van ser aquelles protestes.