Joan Miró arriba a la maduresa com a espai de la Mercè, encara que prepara les maletes

Als quatre anys de néixer com a espai de la Mercè, el parc de Joan Miró ha assolit aquest 2023 la maduresa perfecta. És, i això ja sembla que ho saben totes les famílies de la ciutat a qui els agrada la festa major de la ciutat, l’ineludible destinació si a casa hi ha nens de, segons cada cas, fins a 11 anys a tot estirar, és a dir, just abans que a través de la pantalla del seu primer telèfon descobreixin altres mons, com el dels concerts del BAM. Joan Miró s’ha convertit en quatre anys en una columna indispensable de totes les que sustenta l’edifici de la Mercè, però, vet aquí la sorpresa, potser és dinamitada de cara al 2024 i calgui traslladar aquesta part de la festa a una altra part, a Glòries per exemple.

Les criatures s’han arremolinat al llarg de tots els dies de la Mercè al voltant dels enginys mecànics de la companyia Antigua y Barbuda, imaginativa com poques si es tracta de reconsiderar els clàssics cavallets com si fossin enginys importats d’una societat ‘steampunk’. La seva ballarina gegant resultava hipnòtica, i no menys ho era un goril·la blanc de sis metres i mig d’alçària, al costat del Floquet de Neu hauria semblat un simple titi albí. Una aposta radicalment diferent, però igual de recomanable, era la vis pallassa de Leandre Clown, ideal perquè la criaturada progressi adequadament en l’art de riure.

No és que en anys anteriors la cita de Joan Miró fos de menys qualitat. No és el cas. Al programar, sempre s’ha seguit el mateix criteri, que els espectacles fossin dignes del Mercat de les Flors o dels millors anys de la Fira de Teatre de Tàrrega. La diferència en aquesta ocasió era una altra. L’extensió. Tot el parc, l’equivalent a quatre illes de l’Eixample. Per moments, fins i tot semblava una feliç idea que la natalitat a Barcelona sigui de les més baixes del món. Amb pares i mares com els dels que avui són ‘boomers’ haurien sigut necessàries, com a mínim, quatre illes més de l’Eixample.

La qüestió, com s’avisava al principi del text, és la incertesa que s’entreveu en l’horitzó. La Generalitat, i ja anava sent hora, sembla que per fi s’ha decidit a unir les seves dues xarxes dels Ferrocarrils, la del Vallès i la del Baix Llobregat, tot un gran projecte que obligarà a utilitzar una tuneladora per sota de l’Esquerra de l’Eixample. Als enginyers que projecten aquesta intervenció els sembla que aquest parc és el lloc perfecte per obrir les entranyes de la ciutat i, amb això, emportar-se una porció del bosc que l’habita. No hi ha en realitat una data prevista, però serà. Aquest tipus de cicatrius, a més, triguen a guarir. A la plaça de Sanllehy, amb motiu de les obres de l’L9 del metro, la mateixa administració va condemnar els veïns a patir sis anys un mur davant les seves cases sense que en realitat hi hagués ja obres allà. Només hi havia un forat gegant, de la mida d’una catedral.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

La bona notícia, perquè hi és, és que la recepta Miró ja ha sigut diverses vegades servida al públic, expliquen fonts de l’organització, així que cuinar-la en un altre lloc és perfectament possible. N’hi ha prou de trobar un bon lloc, les Glòries o qualsevol altre de generoses dimensions, perquè els comensals segur que hi aniran.

Del que ha passat aquesta Mercè a Joan Miró són moltes les coses en les quals podria posar-se la lupa, però, per nou, val la pena destacar, per ser una decisió encertada, l’espai reservat per a espectacles de baixa intensitat sonora, concebut per als barcelonins que tenen el trastorn de l’espectre autista. Això diu molt de la festa major i, també, de la mateixa transformació de la ciutat. Aquest 2023 compleix 40 anys el parc de Joan Miró, que el 1983 va ser tot un símbol del canvi. Va ser el primer gran projecte urbanístic que va poder encarar l’Ajuntament de Barcelona després de les primeres eleccions democràtiques, molt a pesar de les teranyines de les arques municipals. Allò era abans l’antic escorxador municipal, que feia una olor de mort que traspassava els murs de l’edifici. La inauguració d’aquest parc va ser molt celebrada, ni més ni menys que a l’Eixample, que ja és dir, tot i que, en honor a la veritat, va haver de travessar després un desert, mai tan ben dit, perquè els arbres van trigar anys a proporcionar-hi ombra. I ara, segons com, 178 seran talats.