El Periódico de l'Eixample
Històries del Districte II
La Sagrada Família, tal com Orwell l’hauria demolit
Un professor d’història acoloreix fotos antigues per si així obre la llum de la curiositat dels seus alumnes de secundària i, de passada, comparteix els seus aconseguidíssims resultats
barcelona/IMG_9985.JPG
Tot i que el 2017 va ser una oportuníssima ocasió per rememorar-ho, pocs barcelonins saben o recorden que l’Eixample va néixer més maquillat que una prostituta de Federico Fellini. Això, és clar, requereix un aclariment immediat per si a algú se li ha entravessat el cafè al llegir-ho. Però així va ser. A la cantonada de Consell de Cent amb Roger de Llúria, quan tot el que avui és l’Eixample eren camps de cultiu, rieres i fang, es va aixecar el que presumeix de ser el primer edifici de l’actual districte, que el 1864 es va presentar en societat amb un paleta de colors que no queda gaire clar si pretenia atraure inquilins o clients. Amb els anys, aquella policromia que pretenia simular que la nova Barcelona anava a ser poc menys que la Itàlia renaixentista va anar perdent pigment, però el 2017 es va restaurar la façana i llavors va caldre aclarir a la carrera que ningú havia pres ayahuasca a les bastides, que allò era simplement història.
Aquesta breu digressió narrativa ve al cas perquè toca presentar Pep Palo, professor precisament d’història, que des de fa dos mesos està explorant un camí encara no desbrossat al camí de l’educació per veure si així els seus alumnes retenen millor l’essencial de la seva assignatura. Quan acaba la jornada laboral, ell n’inicia una altra de voluntària i no remunerada en la qual busca fotos antigues, sobretot si incumbeixen episodis que poden entrar en qualsevol examen, i (amb gran mestria, per què no remarcar-ho) les acoloreix. No és Palo el primer que fa una cosa així. Sí, potser, un pioner en fer-ho amb aquesta finalitat, treure l’alumnat dels llimbs de la indiferència.
L’acolorit del blanc i negre ha sigut, en altres ocasions i amb gran raó, motiu d’huracanades polèmiques. A finals dels anys 80, algú va tenir la infeliç idea d’utilitzar un ‘software’ tot just sortit d’un taller informàtic per acolorir els clàssics del cine en blanc i negre, com si fes falta aquesta insensatesa a Humphrey Bogart a ‘Casablanca’ (després, i amb mala bava, tornarem a aquesta pel·lícula, per cert). A Antena 3 no hi havia setmana en què no emetessin un parell o tres d’aquestes perversions. Allò era un disbarat tan gran que tal com va venir, ¡puf!, se’n va anar. Fins i tot pot semblar un somieig, però a la rambla de Catalunya hi ha una làpida de marbre esculpida i instal·lada el 1987 que dona fe d’un text que 500 cineastes de talla internacional van firmar sota el títol ‘Manifest de Barcelona’.
Allò va ocórrer en el marc de l’extint Festival de Cine de Barcelona, quan aquesta ciutat pretenia ser Cannes o Sant Sebastià, però llavors la seva marca encara no havia traspassat fronteres i el certamen, el que hem dit, va morir com un secundari d’aquells que disparen en la primera escena.
Això de Palo és molt diferent. És un gran encert. Promet que amb el temps passarà per WhatsApp la seva primera opinió sobre si els alumnes assimilen millor els ensenyaments en color que en blanc i negre. De moment, com a avançament, ja ha tingut algunes sorpreses, no en l’àmbit acadèmic, sinó a les xarxes socials, aquestes tenebres.
La seva obra, a més de fer-la servir en les seves classes de l’IES Vall de Llémena de Girona, la comparteix a Instagram i Twitter. Que serveixin aquests enllaços per sumar-se al plaer que proporcionen aquests comptes. El cas és que a casa d’Elon Musk li va passar una cosa curiosa i que no deixa de reafirmar que la seva tesi sobre el color i l’aprenentatge és encertada. L’algoritme o el que sigui d’aquesta xarxa social li va censurar algunes fotografies que en blanc i negre no havien encès cap alarma. Eren escenes dels brutals bombardejos feixistes sobre Lleida durant la Guerra Civil. Sembla que la ‘màquina’ no va suportar la visió de la sang si era vermella. Curiós.
Avui engeguem aquest compte, on anirem penjant fotografies rellevants de la història de Catalunya acolorides a partir de tècniques d'IA. Us en deixem una mostra. Seguiu-nos si en voleu més! pic.twitter.com/XaLlErIu6N
— Catalunya Color (@CatalunyaColor) 19 de septiembre de 2022
A Palo, que explica tot això per telèfon, calia demanar-li al final algunes imatges per il·lustrar aquest petit relat. Molt amable, ha deixat triar l’interlocutor.
La selecció són dos moments i llocs de l’Eixample. El primer serveix per saldar el deute contret a l’avisar que Bogart tornaria a sortir en aquest text, perquè hi ha un detall de ‘Casablanca’ que, entre tanta frase memorable, potser passa inadvertit a l’espectador. Passa quan la parella protagonista viu el seu idil·li a París. La ciutat està a punt de caure en mans de les tropes nazis. ¿Com? Després d’un ferotge resistència, com una Numància al nord del Pirineu. Què va. D’una manera molt circense. Recorre els carrers de París una furgoneta amb un megàfon al sostre que anuncia la ràpida arribada de l’Exèrcit alemany, com si es tractés d’acròbates, pallassos, domadors i un parell d’elefants.
No de manera menys heroica va caure Barcelona el 1939. Ho va retratar formidablement Francisco Martínez Gascón, àlies ‘Kautela’, el fotògraf que seguia els passos del general Yagüe en el seu avenç cap a la capital catalana, primer, i cap a la frontera francesa, després. El 27 de gener de 1939, un dia després de la rendició de la ciutat, un Opel pujava pel passeig de Gràcia amb vuit dones, presumiblement barcelonines, braç en alt i somrients. Alguna va repetir posat en una altra foto feta al mateix lloc, en la qual el cotxe havia sigut substituït per soldats del front nacional, entre ells un nord-africà d’aquells que van sembrar el terror en nom de Franco.
Les altres dues fotos seleccionades (gràcies, Pep) són de la Sagrada Família molt abans que se sabés en què s’havia de convertir la Sagrada Família.
La primera l’han vist al costat del títol. Un partit de futbol enmig, més o menys, del que avui és l’avinguda de Gaudí. L’altra, des d’un angle diferent, ofereix una vista interior del costellam del temple. Un dels dos homes que semblen conversar (potser són prejudicis, qui no els té) es pinça el nas, com si intuís que aquell monument algun dia faria pudor.
No diu això qui això firma, sinó George Orwell, qui, com tot estudiant de quart d’ESO de l’IES Vall de Llémena hauria de saber, les va passar magres a Barcelona quan es va presentar com a voluntari per lluitar contra el feixisme. Va acabar fugint del foc suposadament amic, del de l’esquerra prosoviètica, a veure com s’acoloreix això... Tot això ho explica de manera molt emocionant a ‘Homenatge a Catalunya’, i aquí, per posar punt final a aquest relat, ve al cas l’episodi en què decideix amagar-se dels seus perseguidors i dormir al ras als voltants de la Sagrada Família. L’anomena equivocadament catedral, però el que diu és la repera.
Notícies relacionades
«Era una nit freda per a aquella època de l’any i cap dels tres va dormir gaire. Recordo les llargues i lúgubres hores que vam vagar a l’atzar abans de poder aconseguir una tassa de cafè. Per primera vegada des que era a Barcelona vaig anar a la catedral, un edifici modern i dels més lletjos que he vist al món sencer. Té quatre agulles emmerletades, idèntiques per la seva forma a ampolles de vi del Rin. A diferència de la majoria d’esglésies barcelonines, no havia patit danys durant la revolució. S’havia salvat a causa del seu «valor artístic», segons deia la gent. Crec que els anarquistes van demostrar mal gust al no dinamitar-la quan van tenir l’oportunitat de fer-ho, en lloc de limitar-se a penjar un estendard vermell-i-negre entre les seves agulles». Queda aquí recollit, per si Palo vol llegir-ho a classe. Si ho fa, un missatge per als seus alumnes. Llegiu més, sisplau, que si no aviat us obligaran, com a Winston Smith, a admetre que dos més dos són cinc.
Més informació sobre aquesta qüestió en la pròxima ‘newsletter’ de l’Eixample.
