Anar al contingut

LA CIUTAT DEL 1864

El part tecnicolor de l'Eixample

La cruïlla de carrers on va començar a edificar-se el pla Cerdà recupera part del seu policrom aspecte original

Carles Cols

El part tecnicolor de l'Eixample

RICARD FADRIQUE

És com la fotografia de la primera llum de l’univers que tant emociona els astrofísics, però en versió urbana. A la confluència dels carrers del Consell de Cent i Roger de Llúria es va produir el 1864 el big bang de l’Eixample. Josep Cerdà (res a veure amb Ildefons, el pare de la Barcelona contemporània) va posar els diners per construir les quatre cantonades d’aquella cruïlla de carrers. Tot al voltant era fang, can fanga. Encara que la historiografia local reconeix, tot i que només per unes setmanes d’avantatge, que el primer edifici de l’Eixample va ser la Carboneria, ubicada al carrer de Floridablanca, el que aquest Cerdà menys recordat va fer a Consell de Cent amb Roger de Llúria va ser edificar el que a partir de llavors seria el cànon del xamfrà barceloní, però, a més a més, amb unes façanes pintades a l’estil venecià que ara, 153 anys després, gràcies a unes pacients obres de restauració, tornen a lluir amb l’estridència d’aleshores. És la foto del big bang de l’Eixample. 

A falta de neons, Josep Cerdà, el promotor el 1864, va voler enlluernar i va contractar dos pintors italians

Se n’han retirat aquesta setmana les bastides. S’obre, doncs, el debat. Els colors són molt vius. No és per posar a la mateixa divisió el valor artístic de les dues obres, però la restauració de la Capella Sixtina també va causar estupefacció el 1994 quan es va mostrar al públic, ni més ni menys que el Judici Final en tecnicolor. A ulls d’avui en dia se suposa equivocadament que el passat va ser apagat, però les estàtues de la Roma clàssica, per exemple, eren policromes, August i Juli Cèsar com acabats de sortir del saló de maquillatge.

Les pintures de Pascutti i Battistuzzi, d'inspiració veneciana / RICARD FADRIQUE

 Elena Moral és una de les responsables de la restauració d’aquest xamfrà del número 340 del Consell de Cent, un treball executat per Prosire Ibérica, i sosté que, a la seva manera, aquell promotor del 1864, que per cert es va arruïnar amb l’empresa, necessitava d’alguna manera sorprendre els barcelonins d’intramurs. A falta llavors de neons, aquelles llampants pintures eren el senyal lluminós del nou barri que acabava de néixer. Va mirar de donar a dos dels edificis d’aquella cruïlla de carrers un aire de palau ducal venecià. Encara que ha caigut bastant en l’oblit, a aquell xamfrà se l’ha conegut en la cultura popular barcelonina durant dècades com la plaça de Cerdà, senyal inequívoc que al seu dia aquella proposta no va passar inadvertida.

Josep Cerdà va aixecar allà quatre immobles, que consti, dos d’ells amb pintures murals. El de la cantonada muntanya i Besòs ja va ser restaurat el 2003. Els seus colors són més suaus, en part, perquè és una paret molt més assolellada. L’ara rehabilitat (mar, Llobregat) té una singularitat única a la ciutat, no només per la decoració de les seves parets exteriors (una solució que va ser flor d’un dia, ja que no es va repetir a la resta de l’Eixample) sinó perquè Josep Cerdà va voler ser fidel al seu homònim Ildefons. Aquest últim havia deixat unes precises instruccions sobre com havien de ser les volumetries de les illes de l’Eixample. Pretenia ser exageradament generós amb els patis interiors i amb els espais lliures. Per això, la profunditat prevista de cada finca, de quatre plantes com a màxim, era escassa, no gaire més de 10 metres. En aquella cantonada són 16 els metres de profunditat dels pisos, la meitat del que és habitual a la resta de l’Eixample. Es tracta de vivendes molt lluminoses, úniques per les seves característiques a tot el districte. Però, ja se sap, Barcelona sempre hi ha tingut tendència: el pla de Cerdà es va acabar com es va acabar, amb aquella sobreexplotació del metre quadrat que va permetre, anys més tard, que l’alcalde Pich i Pon pronunciés des del Tibidabo, des d’on contemplava la ciutat, una de les seves desconcertants frases: «¡Quanta propietat urbana!».

És una finca única a l'Eixample, perquè va respectar les volumetries que va fixar Ildefons Cerdà

El que Prosire Ibérica ha fet al 340 del Consell de Cent és un laboriós treball a peu d’obra de xapa i pintura, per descomptat, però també ha invertit esgotadores hores a la Biblioteca de Catalunya, buscant informació. Mà a mà, Elena Moral i Cristina Macho han descobert qui van ser els primers veïns de la finca, un sacerdot, «un jove facultatiu de la sanitat militar, el doctor Julio Rosal» i, temporalment, a l’espera que els acabessin les obres del seu nou asil de la plaça Tetuan, un grup de religioses de les Germanetes dels Pobres. Tot això està molt bé, sí, pot ser que fins i tot li serveixi a algun literat com a punt de partida per a una d’aquelles novel·les d’història local que tant de ganxo tenen per Sant Jordi, però la gran troballa de Moral i Macho en aquella tasca d’arqueologia documental ha sigut que han posat fi a un error garrafal que ha durat dècades.

La façana oposada, restaurada el 2003 / RICARD FADRIQUE

Les pintures, tant les d’aquesta finca com la de l’altre costat de la intersecció, havien sigut atribuïdes fins ara a l’artista Raffaello Beltramini, que s’havia emportat la glòria sense merèixer-ho per culpa d’un error que va cometre a principis del segle XX un deixeble de Gaudí, Josep Francesc Ràfols, autor d’un Diccionari biogràfic d’artistes de Catalunya, que es va prendre com la font més fiable per rastrejar l’origen de les pintures. Es va equivocar. Els pares d’aquell treball també eren italians, però de més renom en la seva època, Antonio Pascutti i Achille Battistuzzi, que aleshores ja eren coneguts a Barcelona pels seus treballs d’escenografia al Liceu.

El que van deixar en herència en aquesta finca del big bang de l’Eixample són una bateria d’imatges simbòliques que avui en dia, com un llibre obert, poden ser analitzades d’una en una, perquè no hi ha constància escrita de què pretenien narrar en realitat Pascutti i Battistuzzi. Algunes són inequívoques. La dona que sosté un mirall en una mà i subjecta una serp a l’altra és sens dubte una de les virtuts cardinals, la prudència. Al primer pis del xamfrà s’hi intueixen el que semblen ser personificacions dels quatre elements fonamentals, el foc, l’aigua, la terra i el vent, però bé podria ser una altra la interpretació. És el que brinda a partir d’ara la plaça de Cerdà, debat i un joc d’enigmes. 

0 Comentaris
cargando