Com vam entendre que sobreprotegir és desprotegir

Els nostres experts i expertes solen estar-hi d’acord: la sobreprotecció és un dels errors més grans en l’educació dels nostres fills i filles avui dia. Us expliquem per què com millor sabem fer-ho: amb una història, la de la Marta i els seus pares.

La Marta és una nena de nou anys de temperament molt intens. Els seus pares, la Lola i el Manuel, creuen que tot l’afecta massa i que això és un problema. Quan troba algun obstacle es frustra de tal manera que, moltes vegades, la Lola i el Manuel van corrent a buscar-ne la solució i donar-l’hi fet, ja sigui preparar un examen amb ajuda, resoldre un conflicte amb alguna amiga, recollir l’habitació per trobar una joguina sepultada en una muntanya de caos... El Manuel i la Lola esperaven que amb el temps la seva filla fos més autònoma i pogués anar superant els reptes, creien que el seu paper era ajudar-la fins que estigués preparada. Fins que un bon dia es van adonar que potser la seva responsabilitat era preparar-la per ser autònoma en lloc de posar pedaços perquè no es frustrés.

Aquell bon dia, la Marta havia de preparar una exposició oral per a l’endemà. Ho havia anat deixant, perquè, és clar, ja l’ajudarien els pares i aniria més ràpid, amb una tarda n’hi havia prou. Però justament aquell dia els pares tenien moltíssima feina i no van poder ajudar-la. Com que ella no els havia comentat res fins aquell dia, perquè sempre semblaven disponibles i disposats a ajudar-la, no van poder organitzar-se. Imagineu-vos quina frustració va sentir la Marta, que es va veure incapaç d’investigar sobre curiositats de les serps i va protestar per la injustícia que suposava que els pares no li prestessin l’«ajuda» que ella sempre havia rebut.

-Mare, ¿no pots entregar aquest informe més tard? Jo demà tinc l’exposició i no he començat, no puc fer-la sola –deia a la seva mare indignada–.

–Però, Marta, ¿com se t’ocorre deixar-ho per a l’últim moment? –contestava la Lola, molt nerviosa–. Jo aquesta tarda ho tinc impossible. No et puc ajudar.

–¿I tu, pare? ¡Vinga, que només necessito dues hores per tenir-ho a punt, com sempre! ¡Per favooooor!

–No, carinyo, tinc una reunió molt important ara.

Els pares se sentien culpables per no poder trobar un forat per ajudar la seva filla, estaven molt nerviosos pel contratemps i van mirar de buscar-hi una solució: potser si el Manuel demanés ajornar la reunió..., potser si Lola entregava l’informe una mica després i s’anava a dormir a les tantes... Potser així podrien trobar un forat, perquè, pobra Marta, no era capaç, no sabria fer-ho i havien d’ajudar-la. Sabien que altres nens de la classe de la Marta preparaven gairebé tota la presentació sols, però és que la Marta no semblava estar preparada...

Enmig del debat de com encaixar el puzle, la Lola va fer un salt:

-Manuel, és que no pot ser. No podem estar fent l’impossible perquè la Marta no s’enfronti als seus reptes. Em fa molta pena que se senti tan incapaç i no vull fomentar-ho.

Canviant totalment de rumb, els dos pares es van asseure amb la Marta i li van dir:

–Carinyo, sabem que pots organitzar tu la presentació una mica i després, quan acabem la feina, podrem ajudar-te a acabar. Confiem en tu i sabem que ho pots fer.

La Marta al principi es va enfadar molt, li semblava molt injust que li toqués fer-ho a ella sola. Però al final va veure com els pares havien organitzat les anteriors exposicions orals, va pensar un esquema i va anar buscant informació. A poc a poc es va anar sentint més capaç i després va poder rematar sense problemes la presentació amb els pares. I va haver d’admetre que fer la majoria de la presentació ella sola l’havia fet sentir molt molt bé, perquè, com va dir Silvia Álava en una entrevista a ‘Educar es todo’: «La felicitat està molt lligada al sentiment de capacitat. Un nen segur i autònom és més probable que sigui feliç. Quan els nens no saben resoldre les coses per si mateixos, això va en contra de la seva pròpia felicitat». I el Manuel i la Lola es van adonar que, com deia Heike Freire en una altra entrevista per a ‘Educar es todo’, «sense autonomia no hi ha autoestima. Si no fomentem que els fills facin les coses per si mateixos, no se sentiran capaços i no es valoraran».

Com passar de fomentar la sobreprotecció a educar en l’autonomia

Us oferim aquí unes claus per deixar enrere la sobreprotecció dels nostres fills i fomentar-ne l’autonomia:

1. Tinguem molt molt clar abans de començar el procés que l’autonomia és la base de l’autoestima dels nostres fills. I que, de fet, els nostres fills volen ser autònoms (¿per què, si no és així, repeteixen de ben petits: «jo solet, jo soleta») i per avançar en aquest camí el millor és escoltar-los. Com diu Alberto Soler en una entrevista a ‘Educar es todo’ la clau per educar nens autònoms està a escoltar-los: «Es tracta més aviat de deixar-los a ells guiar-nos en quins són els passos que necessiten fer, perquè si els escoltem, normalment ells ens ho van dient».

2. Com gairebé tot, això comença amb una pregunta, tal com ens explicava Noelia López-Cheda en una entrevista a ‘Educar es todo’: «Fes-te la pregunta de què poden fer. Per exemple, ¿pot el meu fill petit ficar la forquilla al rentaplats? Si la resposta és sí, que ho faci».

3. És important transmetre un missatge de confiança, que ho poden aconseguir. Com ens deia Noelia López-Cheda en la seva ponència viral en un esdeveniment de ‘Gestionando hijos’: «El missatge que volia transmetre-us avui és que confieu en els vostres fills, que confiem en la humanitat, en què ho poden fer, que superaran problemes. Hem de pensar que són éssers humans complets, que tenen els recursos per créixer». Alberto Soler, en una altra ponència del mateix projecte, ens deia: «La confiança és la base per al creixement. Hem de confiar en la capacitat que ells tenen físicament, emocionalment, cognitivament... Perquè si no el que estem fent és limitar la seva autonomia i baixar la seva autoestima».

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

4. Deixem de veure l’error com un drama i comencem a veure’l com un motor d’aprenentatge. Els nostres fills s’equivocaran, com ho fem nosaltres també. «Ens estem oblidant que quan els nostres fills proven i fallen, aprenen», resumeix Noelia López-Cheda.