La frustració, una aliada de l’educació (si es gestiona bé)

En una de les ponències més virals de les nostres trobades, el neuropsicòleg Álvaro Bilbao comentava que «moltes vegades els pares intentem estalviar als nostres fills les frustracions. No obstant, si volem tenir fills feliços en lloc de fer que el vent sempre bufi a favor seu cal ensenyar-los també a navegar en tempestes». Perquè el que és cert és que a la vida no tot es pot fer, no poden fer sempre el que volen i no els sortirà tot bé a la primera. Per això diem que la frustració pot ser una gran aliada en l’educació, si es gestiona bé.

Tot el que ens ensenya la frustració

Frustrar es pot definir, com assenyala el diccionari de l’IEC, com «privar (algú) d’atènyer el que esperava», «deixar sense efecte (un propòsit)». Qualsevol que llegeixi aquestes línies ha viscut innombrables moments en què s’ha vist privat del que esperava o en què les coses no li han sortit com volia. És a dir, la vida és plena de petites o grans frustracions, que hem d’aprendre a portar de la millor manera possible. Com ens explicava l’educador Óscar González en un article, «hem d’entendre la vida com un llarg camí en què ens trobarem amb moltes alegries i satisfaccions, però alhora apareixeran obstacles que ens produiran petites (o no tan petites) frustracions, que hem d’afrontar i superar». Per molt desesperant que sembli, que el nostre fill o filla es frustri és positiu. T’expliquem per què amb uns quants exemples:

1. Imagina que la teva filla petita es frustra perquè no aconsegueix cordar-se l’abric. En aquest cas, la teva filla està volent sentir-se capaç, superar algun repte, avançar. I es frustra perquè no ho aconsegueix. Si en lloc d’eliminar ràpid la frustració cordant-li l’abric i criticant la seva reacció l’ajudem a fer-ho per si mateixa o validem la seva frustració felicitant per l’intent, l’estarem ajudant a superar reptes.

2. Posem que el teu fill es frustra perquè no el deixes comprar una cosa que vol amb totes les seves forces. Podríem veure una cosa positiva en aquesta escena trasbalsadora: el nostre fill té ben clar el que vol. I en funció de la seva edat, a més de comprendre la seva frustració i empatitzar amb ell, podem proposar-li o pensar junts un pla per aconseguir-ho amb una mica de temps i paciència, perquè, com ens diu Álvaro Bilbao en l’esmentada ponència, «no estem acostumant els nostres fills a esperar. I esperar és molt important».

3. Imagina que la teva filla es frustra perquè ha suspès un examen. No és tan mala notícia, podríem pensar, perquè si es frustra per alguna cosa és perquè li importa. Podem, a més de manifestar que té dret a frustrar-se, ajudar-la a pensar què pot aprendre d’aquest suspens, en què s’ha equivocat, com organitzar el seu estudi per al següent examen i com, en definitiva, superar aquest repte.

4.  Posa’t en la situació ara que el teu fill està frustrat perquè algú que ell creia que era el seu amic l’ha tractat malament. És saníssim que això el frustri o l’indigni, ¿no et sembla? Perquè això significa que està convençut que mereix respecte i un bon tracte. Com sempre, després de mostrar empatia amb l’emoció i validar-la, podem animar-lo a reflexionar què pot fer amb això que sent: ¿Val la pena parlar amb l’«amic» per entendre per què ha actuat així? ¿Prefereix trencar aquesta amistat perquè creu que no mereix aquest tracte? ¿Què és ser un bon amic per a ell? Totes aquestes preguntes generaran un debat i una reflexió profunds que sens dubte li serviran de guia en el futur.

No s’ha de tolerar la frustració, cal gestionar les opcions

Ens ho deia Noelia López-Cheda en un altre article i la idea no pot ser més potent: «Més que tolerar la frustració», en el sentit d’aguantar-la estoicament, la clau, per aquesta experta, «seria acceptar (que no resignar-se) el que ha passat i posar-se en marxa per veure què s’hi pot fer».

Per López-Cheda, posar-se en marxa després d’experimentar frustració té dues fases:

1.Preguntar quina emoció tenim i validar-la

2. Posteriorment, centrar-se en la solució o en la reflexió.

Algunes de les claus per poder passar de la frustració a la solució són aquestes:

1. Entendre i legitimar el seu enuig, sense jutjar-lo: «Entenc que t’enfadi no aconseguir cordar-te l’abric». «És normal que et molesti el que t’ha fet el teu amic». «Comprenc que et frustri haver suspès». «Ja sé que t’enfada que no et compri això ara».

2. Dejar-los un temps per calmar-se i refredar-se, sense sermons, sense treure importància al que senten i sense intentar passar a la solució abans de deixar-los experimentar l’emoció intensa que senten ara. «Si necessites parlar, aquí estic». «¿Vols que et faci una abraçada?»…

3.Una vegada que s’han calmat, expressar empatia i fomentar que pensin per ells mateixos què volen fer ara. «¿Vols que t’ensenyi un truc per cordar-te aquests botons o prefereixes intentar-ho una altra vegada més?». «¿Què creus que has de fer per no suspendre el pròxim examen?» – «¿Pensem junts un pla per poder comprar això que tant vols d’aquí unes setmanes?». «¿Què penses dir-li al teu amic després del que ha passat?».

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

4.Criticar el comportament, però no l’emoció ni la persona. És probable que, presa de la frustració, el nostre fill o filla hagi parlat malament, o hagi sigut una mica desagradable o impertinent. Sens dubte, si el nostre fill vol que li comprem alguna cosa i no ho fem, no ens donarà les gràcies. Podem entendre i legitimar l’enuig, mentre posem límits al comportament. «Entenc que t’enfadi, però jo et parlo amb respecte i tu també has de fer-ho». «Comprenc que et molesti haver suspès, però no consento que parlis així de la professora»…