els efectes de la pandèmia

Professors sols davant la pantalla

Mal de cap, tensió muscular i desànim sotgen els docents després d'hores de classes remotes

Els experts insisteixen que l'experiència actual és un assaig per a l'educació del futur

Professors sols davant la pantalla
Es llegeix en minuts

Després de mesos de classes virtuals, l’estat anímic dels professors universitaris varia segons la matèria que imparteixen, les condicions de la docència, l’edat i el nivell d’acceptació tecnològica, entre altres factors. Cada experiència és diferent, però, malgrat els cursos de formació en noves tecnologies, molts no han superat el que podria dir-se la síndrome de la pantalla negra. No obstant, la docència remota ja no és un recurs puntual, podria allargar-se tot el curs i part del següent i tindrà profundes implicacions en el futur de l’ensenyament superior.

No existeixen dades que quantifiquin la nova afecció derivada de la pandèmia, però els professors parlen de mals de cap, tensió muscular i desànim després d’hores de parlar a una pantalla sense que els alumnes connectin les seves càmeres. A aquesta sensació distòpica cal afegir-hi estar pendents del xat, de compartir presentacions i vídeos, que no es talli la connexió, a més d’atendre una allau de correus amb dubtes dels estudiants. Paradoxalment, en una època en què es demana desaccelerar l’activitat, professors i alumnes van més accelerats que mai.

«És molt dur parlar a una càmera sense saber si t’escolten i t’entenen –afirma David López, professor associat d’Informàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya–. Hi ha professors cansats, deprimits i cremats, fins i tot alguns que estan pensant a jubilar-se. Això passa sobretot entre els que ja no eren gaire amics de la tecnologia, però també hi ha gent que s’està adaptant bé».

Més formació

López també forma part de l’Associació d’Ensenyants Universitaris d’Informàtica (AENUI), que ha fet un estudi informal sobre la formació que han rebut els docents per adaptar-se al format virtual: «La sensació és que la majoria han fet molts cursos sobre eines, com Meet o Blackboard, però no sobre estratègies per millorar l’aprenentatge dels alumnes en un context nou». Aquesta associació ha publicat una declaració sobre els reptes que planteja la docència remota en la qual es posa èmfasi en l’aprenentatge.

En una reproducció del clàssic debat sobre el model de classe magistral i el participatiu, López opina que «cal anar apartant la idea del professor com a transmissor de coneixement». Això es pot obtenir a través de llibres i vídeos i el professor s’ha de convertir en un entrenador d’altres habilitats plantejant problemes i debats».

En absència de les aules físiques, l’ensenyament superior s’ha traslladat majoritàriament a l’espai privat. El forrellat a les universitats, on només es permeten algunes classes pràctiques, afecta sobretot els estudis d’humanitats i socials, mentre que els més experimentals tenen en general més grups presencials i poden continuar disfrutant, tot i que de forma molt limitada, la vida al campus.

Fer classe té un component escènic i al desaparèixer l’escenari de l’aula és més fàcil «que es perdi la màgia», assegura Joan Guàrdia, catedràtic de Metodologia de les Ciències del Comportament de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB). «La universitat presencial té un avantatge davant l’educació massiva en línia i no es pot transformar en vuit mesos en una cosa que no és», assegura.

Model mixt

Per a Guàrdia (candidat a les eleccions al rectorat de la UB, lloc al qual també aspiren l’actual rector, Joan Elies, i David Vallespín), s’està fent un treball molt «intens i exitós», que explicaria en part la càrrega mental que pateixen els docents. «Anem cap a un model educatiu mixt i aquesta situació és una oportunitat per aprendre. Ser professor és un privilegi, tot i que sigui de cap per avall i amb les mans lligades».

«Però abans –adverteix– caldrà oferir una reparació a molts estudiants a qui se’ls ha robat el record del primer dia de facultat, que mai s’oblida. Caldrà tornar a acollir-los en un espai que és per socialitzar en aquest trànsit cap a ser ciutadans adults i responsables».

Et pot interesar

Fa 25 anys naixia la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que ofereix tot l’ensenyament en format virtual, i un dels seus fundadors va ser el catedràtic d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació Albert Sangrà. «Entenc l’estrès i la tensió emocional i cal agrair l’enorme esforç dels docents en aquest període –recalca–. «És lògic que alguns vulguin tornar al que hi havia abans, però jo els diria que confiïn i que siguin capaços d’explorar noves maneres de fer, més sostenibles i habitables, en aquests entorns digitals que també poden oferir grans satisfaccions».

Sangrà insisteix que «educar en línia no és replicar el que es fa a la classe presencial». La clau està en el fet de «gestionar el temps i els espais d’una altra manera per aconseguir els mateixos objectius educatius» i per a això fa falta temps i «més recolzament al professorat» perquè pugui afrontar sense estrès la docència en un format de «presencialitat discontínua». «Aquest aprenentatge –conclou– és una oportunitat per fer un pas endavant en la transformació digital de la societat del segle XXI». La UOC ha posat a disposició de la comunitat educativa un ‘Decàleg per a la millora de l’educació online’ que pot descarregar-se gratuïtament.