Gesta universitària a Tarragona

Amb un finançament precari que està limitant l’activitat investigadora i alimentant la fuga de cervells, amb un nombre d’estudiants que se’n ressent per culpa de taxes de matrícula excessives i beques insuficients i amb dures crítiques a l’endogàmia, que fa que alguns departaments siguin encara autèntics regnes de taifes on qualsevol innovació és un impossible... Amb tot això... i la universitat catalana sembla que aguanta el tipus. Els rànquings internacionals coneguts les últimes setmanes –el de Xangai, fet públic el 15 d’agost, i el Times Higher Education de dijous passat– ratifiquen que el sistema català no només lidera la classificació dels millors campus d’Espanya, sinó que és un sistema estable, que repeteix resultats.

Al capdavant, la Universitat de Barcelona (a la llista Xangai) i l’Autònoma (a la Times Higher Education), seguides per les altres dues universitats públiques de la capital, la Pompeu Fabra i la Politècnica de Catalunya (que intercanvien posicions en una llista i l’altra), i a continuació –i aquí ve la sorpresa– la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, que ocupa una posició destacada, es diria fins i tot que poc freqüent per a un centre dels considerats perifèrics, amb menys de 14.000 estudiants matriculats i només 1.200 professors i investigadors.

«I això, amb un pressupost molt inferior al de les universitats barcelonines», subratlla i treu pit Josep Anton Ferré, rector de la URV. «¿Vol que li sigui sincer? Nosaltres vam ser els primers sorpresos al veure que la llista de Xangai, on només hi figuren les 500 millors universitats de tot el món, per primera vegada ens incloïa», confessa el rector, que fa dos anys que és al càrrec. «Això ha sigut el premi a un treball de 25 anys, constant i amb unes directrius i unes prioritats molt clares», proclama.

En els últims anys de crisi econòmica, les universitats catalanes han sigut objecte de retallades severes (l’aportació pública als campus ha disminuït a gairebé el 30% a Catalunya), de debats polítics (fins ara estèrils) sobre la reforma dels seus òrgans de govern i de rigoroses limitacions a la contractació de nous professors, i tot i així, dins d’aquest maremàgnum de factors contraris, «alguna cosa es deu estar fent bé, ¿oi?», argumenta Ferré.

COM A LA CUINA/ ¿I en el cas de la URV, quina creu que ha sigut la fórmula?  «Moltes vegades explico que una universitat és realment com una cuina. Aquí, com allà, tenim uns ingredients, que són els alumnes, que són els professors i que és, també, el finançament. Tenim també una recepta, que s’ha d’adaptar a aquests ingredients, i una elaboració, que passa, entre altres coses, per convèncer les persones que han de ser ambicioses en la seva feina i tenir autoestima. I, finalment, tenim una presentació o emplatat que és com comuniquem el que fem, sobretot a les institucions i a les empreses del territori on ens trobem», explica el rector.

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

Així, la Rovira i Virgili va començar el desembre del 1991 per una cosa tan senzilla (o tan complicada) com «acceptar que, a diferència de Girona i Lleida, aquesta havia de ser una universitat sense cap referència territorial específica, perquè no pertanyia ni a Tarragona ni a Reus, on ja hi havia instal·lacions universitàries prèvies, sinó a totes dues». Amb aquest nom neutral i de consens, el del polític tarragoní que va ser president del Parlament de Catalunya en l’exili franquista, «es va optar per no fer d’això un problema», assenyala l’actual rector. Tenir una denominació no territorial li ha permès després a la URV créixer cap a diferents ciutats de la província de Tarragona, fins a arribar a tenir facultats a Vila-seca, Tortosa i al Vendrell, a més a més de Reus i a la capital. La universitat té, a més, delegacions en una dotzena de poblacions, que els mantenen en contacte amb les necessitats reals del territori. 

«Per sobreviure no n’hi ha prou de ser bons en un sol àmbit. Per això, sense deixar de ser una universitat generalista, la Rovira i Virgili va apostar per especialitats, vinculades a l’entorn, com Química, Enologia, Arqueologia Clàssica, Prehistòria i Turisme», assenyala.