No és un adeu. És un fins aviat

Avui escric aquest article sobre l’actualitat en clau de marca des d’un lloc especial. Perquè és el meu últim article a EL PERIÓDICO, a Marc@ Royo.

Durant una mica més de tres anys, he compartit aquest racó amb vosaltres. I potser per això he sentit la necessitat de tornar a situar la pilota en el centre del camp. De recentrar-me. De recentrar-nos. De recordar de què hem estat parlant quan hem parlat de publicitat.

Quan pensem en publicitat, sovint ens passa pel cap un fullet a la bústia, una falca a la ràdio o un anunci a Instagram. Però això són només les peces visibles. El soroll. La superfície.

La publicitat és molt més que tot això. És el que connecta projectes amb persones. El que transforma una idea en una marca. El pont entre el que algú vol oferir i el que algú necessita. En essència, és una manera de relació.

És l’art i l’estratègia d’explicar bé per què una proposta pot ser rellevant per a algú altre. No va només de cridar l’atenció ni de vendre més, sinó d’ajudar a respondre tres preguntes bàsiques: què m’ofereixes, què m’aportes i per què hauria d’escollir-te.

Quan les respostes són clares, honestes i coherents, la publicitat funciona. Quan no ho són, es converteix en fum.

Al llarg d’aquest temps, he intentat parlar d’una publicitat que construeix. Que entén el moment vital, que escolta abans de parlar i que no promet el que no pot complir. He insistit a posar en el centre el benefici real per a les persones.

Això és valor. Les altres coses són soroll. També he observat com, en alguns sectors, aquestes línies es difuminen perillosament. Especialment en l’alimentació, la salut mental i la política. Tres àmbits que m’apassionen, però en què sovint és fàcil traspassar línies vermelles.

He vist aliments "que curen", suplements "miraculosos", teràpies psicològiques "revolucionàries". Relats simplificats sense base científica ni rigor. Propostes que juguen amb la por i la inseguretat, mentre els professionals han de complir requisits estrictes i codis ètics rigorosos.

Aquí la diferència és clara: responsabilitat o oportunisme.

En política, també he vist com la comunicació es convertia en propaganda, amb missatges pensats més per activar emocions que per aportar criteri. També en aquest cas, no tot s’hi val.

Són tres sectors fonamentals per a les nostres vides: què mengem, com ens sentim i com convivim. I per això necessiten una comunicació especialment honesta i responsable.

Aquí és on la mala praxi deixa de ser comunicació i es pot convertir en manipulació. I avui se suma un nou factor: la intel·ligència artificial. Una eina potentíssima, capaç d’amplificar talent i oportunitats, però també de generar continguts buits o manipuladors.

La intel·ligència artificial no substitueix el criteri ni l’ètica. Només amplifica el que hi ha al darrere. I, també en aquest cas, no tot s’hi val.

Durant aquests anys, he repetit que la publicitat no consisteix només a fer anuncis, sinó a construir marques. I que una marca és una promesa que només es manté amb coherència.

En una època de discursos inflats i promeses exagerades, he apostat per explicar bé el que hi ha, no maquillar el que no funciona, no vendre miracles i respectar la intel·ligència del consumidor.

Perquè fer publicitat és tenir poder. Poder d’influència, de relat i de prescripció. I tot poder comporta responsabilitat.

Potser per això, després de pràcticament tres anys escrivint en El Periódico, he sentit la necessitat de tornar a l’essència: recordar que la bona publicitat no és la que crida més, sinó la que explica millor. No la que promet més, sinó la que compleix. No la que ven fum, sinó la que construeix confiança.

Abans d’acabar, vull deixar una reflexió oberta en forma de tres preguntes: ¿Això que expliquem és veritat? ¿Aporta valor real? ¿Respecta la persona ho rep?

Si la resposta és que sí, anem bé. Si no, potser no estem fent publicitat. Estem fent una altra cosa.

I és avui que tanco aquesta etapa amb gratitud. Gràcies a EL PERIÓDICO per la confiança que ha tingut en mi i per haver fet possible aquest camí.

Notícies relacionades

Indra espera multiplicar per quatre la presència industrial el 2027

Lucas Díaz: "Espanya té falta d’inversió en infraestructures d’aigua"

I, sobretot, gràcies als lectors, per llegir, discrepar, compartir i pensar amb mi. Sense vosaltres, cap article té sentit.

Marxo amb la convicció intacta que explicar bé les coses, amb rigor i respecte, sempre val la pena. No és un adeu. És un fins aviat. Gràcies per ser-hi.