El negoci de les ungles es dispara a Espanya

Aquestes quatre dones, residents a la província de Barcelona i d’edats tan diferents, formen part de les més de nou milions d’usuàries recurrents que a Espanya contribueixen a la contractació de 40 milions de serveis de tractament i decoració d’ungles professionals a l’any, segons dades de l’Associació Nacional de Perfumeria i Cosmètica (STANPA).

Des de la patronal calculen que el sector mou més de 600 milions d’euros a l’any, dels quals 350 depenen directament del servei de la manicura semipermanent, que aglutina el 45% de la demanda. Va seguit del servei de manicura o tractament d’ungles (23% de la demanda), de l’esmalt tradicional (23%) i de la construcció d’ungles, que, malgrat aglutinar només un 9% de l’activitat, genera més de 150 milions.

Avui dia és difícil no trobar un centre estètic d’ungles, tant en grans centres urbans com en barris i municipis de tot el país. "A la meva ciutat no paren d’obrir-ne", relata la María, resident de Rubí, municipi vallesà de 80.000 habitants que té vuit negocis d’aquests només en els primers 550 metres del carrer principal . "Al principi eren només asiàtics, però en els dos últims anys han obert quatre locals de franquícies molt conegudes", relata.

No obstant, quantificar-los no és tasca fàcil, "perquè les llicències comercials depenen de cada ajuntament i no existeix un registre unificat", expliquen des del departament de Consum de la Diputació de Barcelona. I s’hi suma l’economia submergida, encara molt present en el sector.

Per exemple, Katty Poma, una madrilenya de 32 anys d’origen colombià, explica al seu compte de TikTok, @naibeauty223, que al quedar-se embarassada va haver de deixar el centre estètic en el qual treballava i va haver d’emprendre des de casa. No és un cas aïllat. "Al principi, moltes comencem així: muntem un petit espai al menjador de casa, practiquem amb amigues i familiars i després ens anunciem a les xarxes socials o en plataformes especialitzades, com Treatwell, Booksy i fins i tot Wallapop, que no requereixen estar donat d’alta com a autònom". Un any després, va aconseguir estalviar prou per contractar una gestoria i donar-se d’alta. Avui realitza la seva activitat en un estudi ubicat al barri de Salamanca.

Expansió imparable

Més enllà d’aquest teixit informal, STANPA calcula l’existència de 26.000 centres especialitzats a Espanya, inclosos perruqueries, centres de bellesa i locals dedicats de forma exclusiva a les ungles. D’aquests, la consultora Torno assegura que ja hi ha més de 2.200 franquícies i que el 70% dels establiments es concentren a Madrid, Andalusia, Catalunya i el País Valencià. "Són les que concentren més densitat de població, capacitat de consum i atractiu turístic", explica Andrés Álvarez Olmedo, portaveu de la consultora.

Exemples d’aquesta expansió no falten. Hello Nails, fundada a Barcelona el 2018 per Belén Aventín i Noelia Gómez, s’ha convertit en una de les cadenes més reconegudes: va tancar el 2024 amb 190 locals i 40 milions d’euros de facturació –un 34% més que l’any anterior–, i aquest any preveu obrir 40 locals més i fer el salt internacional. Nails Factory, pionera en el sector després d’arribar a Espanya el 2005 de la mà de Yolanda Beltrán, suma ja més de 175 centres. I D-uñas, fundada el 2006 a Màlaga per Mery Oaknin i Sandra Benzaquén, s’ha consolidat com una de les més veteranes, amb més de 200 salons arreu del món, 58 a Espanya.

L’explicació de per què han crescut tant rau en la demanda, ja que el sector del perfum, la cosmètica i la cura personal només el 2024 va créixer un 12,4%, quatre vegades més que la mitjana de l’economia espanyola. "És el reflex d’una societat en què el benestar i la cura personal són valors a l’alça", expliquen des de la patronal. A més, la indústria beauty espanyola va superar els 10.400 milions d’euros en el mercat. I en els últims quatre anys postpandèmia ha passat de contribuir el 0,9% a l’1,03% del PIB.

En el cas de la manicura, el caràcter recurrent d’aquest servei (entre 3 setmanes i un mes) el converteix en un negoci amb barreres d’entrada baixes i retorn ràpid. Olmedo explica que la inversió inicial per obrir una franquícia se situa entre 25.000 i 35.000 euros, amb terminis de recuperació de 12 a 24 mesos i una rendibilitat mitjana d’entre el 15% i el 25%. "És un model accessible per a qui busca feina per compte propi, però requereix estar al peu del canó. No és un negoci que es pugui delegar", remarca el portaveu.

L’expansió de les franquícies ha anat acompanyada d’una progressiva professionalització del sector. "Cada any atenem més de 200 alumnes", expliquen des de l’Institut de Formació Professional Thuya. "El perfil de l’alumnat va des de joves que veuen en la manicura una sortida creativa i professionals de l’estètica que volen especialitzar-se fins a dones que decideixen reinventar-se laboralment", detalla Sonia Pujol, professora de l’escola des de fa més de 20 anys. L’índex d’inserció laboral supera el 80%, símptoma d’un sector en creixement i que, segons STANPA, ja genera 43.000 llocs de treball.

Sous ajustats

Quant al sou, segons el Conveni Col·lectiu de Perruqueries, Centres d’Estètica i Bellesa de Catalunya 2024-2026, la categoria professional de manicura es troba en el grup IV, amb un salari garantit de 1.134 euros bruts al mes en 14 pagues, és a dir, poc més de 15.800 euros anuals. Són xifres ajustades per a un treball exigent en hores i en consideració al client, opinen algunes de les manicures consultades. Segons Katty Poma, "el ritme que exigeixen a les franquícies, amb aquestes condicions, és inassumible", confessa. Per això, treballar per compte propi s’ha convertit en el somni de moltes.

Des de fa dos anys, al barri de Can Parellada, a Terrassa, Yaiza Gallardo treballa cada dia de 10 del matí a 8 del vespre al seu local, Yaiza Nails. Avui recorda amb carinyo els inicis de la seva emprenedoria. "Pensava que seria més fàcil. Al final em vaig gastar uns 15.000 euros entre obres, llicència i material. És molt esforç i no pots baixar la guàrdia", assegura.

Perquè, a banda de la implicació, l’èxit del negoci també depèn de la gestió. "I és aquí on moltes fallem. La part tècnica la dominem, però ningú ens ensenya a portar una empresa: a calcular marges, negociar amb proveïdors, gestionar personal, tenir un sou...", diu Tamara Peral. Aquesta manicurista i empresària natural de Madrid amb més d’11 anys d’experiència va obrir el seu primer saló amb 21 anys.

Sobre si temen que les grans franquícies posin en risc els seus centres autònoms, la Yaiza i la Tamara ho neguen. "Tenim models i objectius diferents, hi ha espai een el mercat per a totes", diu la Tamara. "Estic segura del meu diferencial: sempre intento que surtin perfectes. Si veig que no estan contentes, els pregunto i ho arreglem. En una franquícia, això no ho fan", afegeix la Yaiza.

Notícies relacionades

El meu oasi asiàtic

La llei tributària dificulta el blanqueig de capitals als salons de bellesa

L’expansió d’aquest negoci no pot entendre’s sense el seu vessant social, que ha convertit la manicura en un ritual d’autocura i autoestima. "No és només un gest estètic. Per a moltes dones es tracta d’un miniluxe emocional, un servei que, per un preu relativament accessible, ofereix benestar i sensació de control", explica Beatriz Gil, psicoterapeuta a Barcelona especialitzada en autoestima i lideratge.

És un fenomen cultural. "Vivim en una societat accelerada i fins i tot el benestar es busca en versió exprés. La manicura ràpida i low cost encaixa en aquesta lògica, igual que el cafè per emportar. És un reflex de com hem adaptat fins als rituals de cura a un ritme de vida accelerat", acaba assenyalant Gil.