L’IBI puja menys que l’IPC en els últims 10 anys a Catalunya

Però la mitjana catalana és tan sols un punt de partida. Les recentment actualitzades dades cadastrals de l’any 2024 evidencien la palmària distància entre rebuts d’IBI urbà en funció del territori en què tributen els immobles. Els catalans que paguen l’IBI més elevat són els veïns de Santa Susanna, pol hoteler per excel·lència de la Costa Brava, amb un rebut mitjà de 1.758,3 euros anuals. Al darrere hi ha Cabrera de Mar, amb un IBI mitjà de 1.394 euros anuals, i Sant Esteve Sesrovires, el poble de la cantant Rosalía, amb un IBI mitjà de 1.168,8 euros anuals.

En l’extrem oposat, el poble català amb un rebut més baix és Sant Esteve de la Sarga (Lleida), on els seus 124 veïns abonen de mitjana 50,1 euros anuals. Els següents a la part baixa de la taula són Conesa (Tarragona), amb un rebut mitjà de 55,3 euros anuals, i la Molsosa (Lleida), amb 59,9 euros anuals. Les dades completes de rebuts mitjans de l’IBI a Catalunya poden consultar-se a Elperiodico.com.

Ingressos i despeses

A Barcelona, el 2024 l’IBI mitjà va ascendir a 640,5 euros. Són uns vuit euros més que l’any anterior i uns 100 euros més que una dècada enrere. No obstant, la tendència reflecteix que l’IBI ha pujat els últims anys a Catalunya a menys velocitat que l’índex de preus de consum (IPC), l’indicador que mesura el cost de la vida. Precisament, la dispar crescuda del que recapten i el que gasten en serveis cada vegada més cars els ajuntaments és un dels habituals laments del món local català, l’ infrafinançament del qual ha passat a ocupar un paper significatiu en l’actual debat polític.

Per a la comparativa entre IBI i IPC, el catedràtic de Finances Públiques a la Universitat de Barcelona (UB) Joaquim Solé, expert sobre IBI i hisendes locals, recomana posar les últimes dades del 2024 en relació amb les del 2013. El motiu: és l’any que permet estudiar l’evolució de l’IBI contemplant el període 2014-2020, quan Hisenda va habilitar els ajuntaments a aplicar uns coeficients correctors sobre els valors cadastrals davant les molt excepcionals –temudes pels alcaldes, costoses per al ministeri– revisions cadastrals.

Seguint la línia argumental de Solé, resulten considerables dues òptiques. Primer, la del ciutadà: mentre que l’IPC ha pujat un 23% entre el 2013 i 2el 024, el rebut mitjà d’IBI a Catalunya ho ha fet en un 11,6%. És a dir: la principal càrrega tributària local ha pujat en una dècada uns 11 punts per sota del que ha crescut el cost de la vida. I després hi ha la visió dels ajuntaments. Els consistoris van ingressar 2.530 milions el 2013 i 2.970 el passat 2024. És un increment global del 17%. Uns sis punts per sota de l’IPC.

A la resta de l’àrea de Barcelona, són destacables els rebuts mitjans anuals d’importants municipis com l’Hospitalet de Llobregat (469 euros), Terrassa (398,7 euros), Badalona (358,7 euros), Sabadell (441,9 euros), Mataró (428 euros), Santa Coloma de Gramenet (349,3 euros) i Sant Cugat del Vallès (712,4 euros).

Falta de revisions

La complexitat de la tributació de l’IBI la plasma la paradoxa que immobles amb un mateix valor de mercat tributin diferent. En primer lloc, perquè cada ajuntament decideix autònomament el tipus impositiu que aplica –amb un màxim legal de l’1,3%– als valors cadastrals, dels quals resulta en darrer terme la quota líquida que ingressen. D’altra banda, perquè aquests valors cadastrals estan marcats per una gran heterogeneïtat: només a la província de Barcelona hi ha una trentena de municipis que no revisen els valors des de finals dels 80, com és el cas de Martorell –ho va fer per última vegada el 1987–, i una altra trentena que no els actualitzen des de finals dels 90, entre els quals destaquen Badalona (1998), Granollers (1998) i Esplugues de Llobregat (1997).

Després hi ha un grapat de ciutats que sí que els han revisat els últims anys. Per exemple, Vilassar de Dalt (2025), Cabrera de Mar (2024), Ripollet (2020), Vilanova i la Geltrú (2019), Terrassa i la mateixa Barcelona (2018). Aquestes són les urbs on l’IBI s’ajusta més a la realitat actual. La distància de més de 30 anys de diferència entre les revisions cadastrals de municipis d’una mateixa demarcació provincial, malgrat que la llei preveu revisions cada 10 anys, agreuja les diferències tributàries entre els territoris, ja per si mateix pròpies en un impost de competència local.

Notícies relacionades

La bretxa entre pujada d’ingressos i inflació tensa les arques municipals

CaixaImpulse inverteix 24,8 milions en innovació en salut

Consultades per aquest diari, fonts del Ministeri d’Hisenda assenyalen que els procediments d’actualització de valors cadastrals poden iniciar-se "d’ofici o a instàncies de l’ajuntament corresponent prèvia manifestació de l’interès per part d’aquest". El ministeri precisa que en tot cas opera "un règim de corresponsabilitat amb els ajuntaments interessats, de manera que la seva sol·licitud, voluntat i disposició són determinants i justifiquen els resultats finals d’immobles afectats".

La falta de revisions cadastrals s’explica per factors com "l’elevat cost que comporten per al Ministeri d’Hisenda" o "la resistència política de molts governs municipals", remarca el professor Solé. El catedràtic estima que la bretxa que es genera entre municipis "provoca un efecte pervers sobre la participació que els municipis de menys de 75.000 habitants reben de l’Estat, de manera que es recompensa els que no fan revisions". És per això que Solé conclou que "falta una política estatal, clara i previsible" d’actualització dels valors cadastrals que aplanin el camí dels ajuntaments per consolidar l’IBI com la clau de volta de la seva salut financera.