Luis de Guindos: "La falta de Pressupostos pot afectar la credibilitat fiscal"

Des de la pandèmia s’acumulen els xocs, però els mercats continuen pujant. ¿No li fa vertigen?

En el cas dels bancs europeus no hi ha hagut impacte. A més, països del sud com Portugal, Grècia, Itàlia o Espanya van millorar el seu ràting i ara són més competitius. L’economia de la zona euro, tot i que estigui creixent per sota del seu potencial d’entre l’1% i l’1,5%, és molt més resistent. Si bé sempre hi ha dubtes i incerteses, com assenyala el nostre informe.

El document descarta una bombolla de la intel·ligència artificial (IA), però adverteix del risc de correcció borsària.

Els mercats estan descomptant una narrativa molt benigna: els riscos geopolítics no cristal·litzen, la política monetària dels EUA continua amb baixades de tipus, no hi haurà recessió. La intel·ligència artificial sembla imparable al món, la situació no se sembla a la bombolla del dotcom de fa 25 anys. Però les valoracions poden patir una correcció si aquesta narrativa benigna no es veu concretada.

També veu risc al sector financer no bancari.

L’avís és la forta interconnexió entre els mercats privats i els fons de risc amb la banca tradicional, la qual es troba en una bona posició. Cal una regulació de caràcter global i una supervisió dels mercats europeus molt més integrada.

Un altre risc que assenyala és que una "desviació fiscal podria posar a prova la confiança dels inversors, especialment en països amb majories polítiques fràgils». França ve ràpidament al cap. ¿Això també s’aplica a Espanya?

A França, la prima de risc continua sent moderada, el mercat de bons sempre ha tingut liquiditat, i no hi ha hagut contagi a empreses i bancs. El nostre informe parla del futur. A Europa el dèficit públic és en el 3% i la ràtio d’endeutament/PIB en el 90%. Simultàniament, cal fer un esforç molt important per incrementar la despesa en defensa, que és una prioritat absoluta a Europa. La falta d’estabilitat política per aprovar Pressupostos pot arribar a afectar la credibilitat dels plans fiscals a mitjà termini. És un avís general, tot i que per a alguns països pot ser més urgent.

¿Per què Espanya creix més que la mitjana de la zona euro?

En els últims 10 anys, deixant a part el parèntesi de la covid, l’economia espanyola ha tingut dos clars avantatges. La primera ha sigut que el sistema financer no ha donat problemes. La segona, que ha guanyat molta competitivitat. S’hi superposa el creixement molt fort de la població per la immigració, que empeny el PIB. Soc favorable a la immigració. És necessària, fins i tot imprescindible, atesa l’evolució demogràfica a Europa i a Espanya. Un altre factor han sigut els Fons Europeus de Nova Generació. El país ha rebut 70.000 milions d’euros que no s’han de tornar. En el futur caldrà analitzar com s’han invertit. El tercer factor és el turisme.

¿Creu que és sostenible aquest creixement?

El coll d’ampolla que s’està trobant el model, a causa del fort augment de la població, és la vivenda. L’oferta de lloguer no ha crescut al mateix ritme i això ha fet que els preus augmentin, cosa que està afectant la mobilitat de la força laboral a Espanya i especialment els joves. Un altre problema més estructural a mitjà termini és que l’augment de la productivitat és bastant reduït, perquè la immigració fonamentalment va a sectors de no elevada qualificació. La conclusió és que, des del punt de vista formal, el creixement del PIB és brillant, més del doble de l’europeu. Però en altres indicadors, com el PIB per càpita, el creixement diferencial és molt més moderat. Hi ha dubtes sobre la seva sostenibilitat a mitjà termini per la vivenda. A més, quan la població creix, cal invertir més en serveis socials, com en educació i sanitat, perquè hi ha més demanda.

¿Com se soluciona aquest problema de la vivenda?

Regular els preus del lloguer no fomenta l’oferta, sinó que la redueix, com està passant en algunes zones a Espanya. Atès el fort creixement de la població, assegurar una regulació adequada que fomenti el lloguer és fonamental. I no és només una qüestió del Govern central, sinó també de les comunitats i els Ajuntaments. Un pacte d’estat sobre el lloguer és vital.

El BCE estima una sobrevaloració de la vivenda a Espanya del 16,8%. El Banc d’Espanya analitza activar limitacions a la concessió d’hipoteques.

La situació no és equiparable a la de fa 15 anys. Llavors la bombolla de la vivenda va estar acompanyada per una bombolla de crèdit, que ara no hi ha. Les mesures macroprudencials són importants. Permeten intervenir quan hi ha una situació d’alça de preus no sostenible a mitjà termini. Són mesures raonables.

Els tipus de referència del mercat, com l’euríbor, han començat a pujar. ¿Li preocupa?

Decidim la política monetària en funció de l’evolució de la inflació, que és bona; de les projeccions d’inflació, que també són bones; i de la transmissió de la política monetària. L’euríbor a 12 mesos té en compte no només el nivell actual, sinó també el dels pròxims trimestres. Els mercats estan descomptant que no hi haurà pujades o baixades de tipus en els pròxims mesos. El que afirmem és que el nivell actual és l’adequat segons aquests tres factors. Tot i això, i tenint en compte el context internacional i geopolític, ple d’incerteses, estem oberts a ajustar-lo si cal.

El Govern ha de decidir si comparteix o cedeix la competència per aprovar fusions bancàries amb el BCE i el Banc d’Espanya. És una facultat que conserva gràcies a la llei del 2014, que va ser aprovada quan vostè era ministre.

El 2014 no és el 2025. El 2014, el país acabava de sortir d’una crisi profundíssima de les caixes d’estalvi. Onze anys després, la solvència i la rendibilitat de la banca espanyola és molt diferent. Per tant, és possible una modificació del plantejament. És una decisió política que haurà de prendre el Govern, però crec que tenir en compte el BCE o el Banc d’Espanya en aquestes operacions és útil.

¿Obligarà el BCE que els presidents dels bancs no siguin executius a la seva nova guia?

El que puc dir és que una separació de poders entre un president no executiu, que coordini el consell d’administració, i un conseller delegat executiu és una bona pràctica per a tots els supervisors del món i ben rebuda pels inversors.

El 31 de maig venç el seu mandat. ¿Es veu tornant a la política nacional si un hipotètic Govern del PP li ofereix la vicepresidència econòmica?

He sigut ministre sis anys i mig. Estic molt orgullós d’aquella època, de les circumstàncies en les quals vam entrar al Govern i com es va deixar el país. Però aquesta aspiració la tinc complerta. No penso tornar a la política.

¿Quins plans té?

No ho sé encara. He tingut alguna aproximació d’alguna universitat, que consideraré. Com a membre del consell de govern hi ha un règim d’incompatibilitats estricte que cal tenir en compte, però en el cas de la docència, es podria compatibilitzar. I crec que allà també es pot fer una funció de servei públic.

Espanya perdrà presència en el comitè executiu del BCE amb la seva sortida, ja que probablement no serà substituïda per un altre espanyol. El 2027 vencen tres càrrecs més: el de l’economista en cap Philip Lane, la presidenta Christine Lagarde, i la consellera Isabel Schnabel. ¿Quin d’aquests tres llocs creu vostè que hauria d’aspirar a ocupar Espanya?

El Govern espanyol que estigui en el poder haurà de fer la seva elecció. Per a un país gran com Espanya és important tenir presència al comitè executiu del BCE, on es prenen decisions per a la zona euro. Personalment, he intentat evitar errors del passat que van afectar països importants com Espanya i que van tenir repercussions per al conjunt de la zona euro.

Notícies relacionades

L’espai i la ciberseguretat són les grans fortaleses catalanes

Treballar amb escut i capa

¿Creu que l’exgovernador del Banc d’Espanya Pablo Hernández de Cos tindria opcions de ser president del BCE?

Pablo va ser un gran governador. Va tornar la reputació al Banc d’Espanya. Sap perfectament com funciona un banc central i ara es troba en un lloc valuós, com a director general del BIS, però una decisió així depèn de moltes variables diferents.