¿Per què la negociació salarial dels funcionaris pot afectar les pujades en el sector privat?

Els empresaris esperen contenció des de l’Executiu per evitar un precedent incòmode de cara als milers de convenis col·lectius pendents de renovar. I les centrals, en un difícil equilibri entre una xifra que no provoqui una profunda pèrdua de poder adquisitiu entre els empleats públics, però conscients que com més recursos bolqui l’Estat a aquest increment, menys n’hi quedaran per a un altre tipus de polítiques de cara als més vulnerables.

La partida del tan repetit com poc concretat pacte de rendes comença el seu primer assalt aquest dimecres. Patronal i sindicats no han aconseguit posar-se d’acord sobre com repartir-se en el sector privat els costos de la inflació, mentre els dos agents socials –des de les seves respectives perspectives– critiquen que el Govern no ha posat prou de la seva part per facilitar l’esmentat consens. Ara, a les portes de la confecció de l’avantprojecte de Pressupostos Generals de l’Estat, l’Executiu haurà de mostrar una de les seves cartes de cara a aquest pacte de rendes i pronunciar-se sobre, amb un IPC a doble dígit, quant creu que deuen (i està disposat) apujar els salaris en la funció pública.

Aquest any el sou dels empleats públics va pujar el 2%, després que Hisenda no aconseguirà un acord amb cap de les tres centrals amb la que ha de negociar (CCOO, UGT i Csif). Les tres van rebutjar acceptar una xifra per sota de l’IPC mitjà del 2021, que va tancar en el 3,2%, ja que no volien avalar una pèrdua de poder adquisitiu dels funcionaris. Si bé llavors l’escalada inflacionària es percebia majoritàriament com una cosa transitòria, actualment la durada d’aquesta és incerta i la idea que el Govern no negociarà xifres al nivell de l’actual inflació està assumida per totes les parts. 

Per diluir la presumible pèrdua de poder de compra d’aquest any, les centrals aspiren a tancar un acord plurianual que permeti compensar en els anys venidors part del dèficit d’aquest any. Fonts coneixedores de les converses preliminars que hi ha hagut entre Hisenda i les centrals apunten que l’increment que Montero pot posar a sobre de la taula rondarà el 10% a tres anys. Una xifra negativa de cara a aquest exercici, però que asseguraria increments superiors als habitualment pactats per als pròxims dos. 

A l’espera de «referències»

«Seria una referència», va ser la resposta que va donar el president de la CEOE, Antonio Garamendi, aquest estiu en relació amb el salari dels funcionaris i el seu encaix en el pacte de rendes. De fet, aquest 10% que podria estudiar Montero per als empleats públics no dista gaire de les xifres que s’estan estudiant en la negociació d’alguns convenis col·lectius actualment en lliça. Si bé la negociació col·lectiva està eminentment bloquejada.

L’últim gran plec que s’ha tancat en les últimes setmanes és el de l’hostaleria de Catalunya, que cobreix uns 300.000 treballadors i s’ha renovat amb un increment del 9% fins al 2024 (4%+3%+2%). Aquí no hi va haver unitat sindical i UGT va firmar, mentre CCOO va acabar desmarcant-se. Els primers van posar per davant el poder adquisitiu perdut en els últims anys i la premissa d’«és millor això per seguir amb el conveni bloquejat», en un sector especialment castigat pels ertos i la parada pandèmica. I els segons van considerar els avenços insuficients, en un context de competència sindical. 

Notícies relacionades

El Govern central facilita cobrar l’ingrés mínim i un salari: ¿com afecta la teva prestació?

Un horitzó estable per a Naturgy

L’absència d’una clàusula de revisió salarial, que compensi la diferència entre l’augment pactat per a aquest any i la xifra final de l’IPC, ha sigut un ‘nyap’ que les centrals han hagut de manejar, en contra dels criteris que han rebut des dels seus màxims òrgans de direcció. I és que aquest és el principal escull en el sector privat. CCOO i UGT criden els seus a no firmar cap conveni sense clàusula de revisió salarial, independentment dels increments que plantegi la patronal. I des de CEOE rebutgen assumir les esmentades clàusules, amb l’objecte que les empreses hagin de reobrir comptes a final d’any per apujar substancialment sous.

L’absència de l’esmentada clàusula és l’escull principal, per exemple, en la negociació del conveni d’oficines i despatxos. Un altre dels que afecten més treballadors a Catalunya, unes 120.000 persones. Allà la patronal ofereix una pujada a tres anys del 8,75% (3,75%+2,5%+2,5%) i els sindicats reclamen un 11,5% (5,5%+3%+3%), tot i que aquests últims amb clàusula salarial. «No està ni a prop l’acord», afirmen fonts sindicals consultades. Una línia vermella que en aquest i molts altres convenis està bloquejant les converses. Per exemple, el del metall de Barcelona, que cobreix 170.000 persones i és de referència per a gairebé tot Espanya, tenia clàusula i ara la patronal no vol renovar-lo si aquesta es manté. Són excepcions explicades aquells plecs que es renoven amb aquest concepte, com és el cas de Seat, on les centrals sí que han aconseguit renovar-la per tres anys més.