Temporalitat i convenis, els punts calents entre Díaz i Calviño en la reforma laboral

La gran disputa en el si del Govern central sobre la reforma laboral tenia dues dimensions: la metodològica i la de continguts. Resolta la primera amb la creació d’una complicada estructura negociadora que requereix tres reunions per setmana, aquest dimarts s’aborden les qüestions de fons en una reunió al més alt nivell entre el president del Govern, les dues vicepresidentes en lliça (Nadia Calviño, d’Economia, i Yolanda Díaz, de Treball) i altres ministres afectats: Inclusió, Hisenda i Educació. El propòsit de la trobada, segons la Moncloa, és «fixar la posició del Govern a la taula de diàleg social», és a dir, ni més ni menys que debatre i resoldre les diferències en el si del Govern per presentar una posició única davant els agents socials: quina reforma vol l’Executiu.

Dos documents orientaran aquest debat intern: el primer, l’acord de Govern PSOE-Unides Podem, que recull explícitament la necessitat de derogar els aspectes de la reforma laboral del 2012 referits a convenis i subcontractació, i el segon, el text de mitjans d’octubre en què Treball recopila la posició del ministeri al llarg de set mesos de negociació amb els agents socials. La setmana passada, quatre secretaris d’Estat (els d’Ocupació, Economia, Hisenda i Seguretat Social) van començar a desbrossar els textos per preparar la reunió d’alt nivell, constatant diferències i acostant posicions. Aquest és el mapa de les posicions del Govern central que hauran d’aclarir els ministres en les pròximes hores per poder presentar una posició única i conjunta.

El més difícil: conveni i temporalitat

Totes les fonts coincideixen que les diferències de posicions entre Economia i Treball són més àmplies en negociació col·lectiva i en temporalitat. La gran carta de Díaz en el primer assumpte és que l’acord de Govern deixa ben clar que s’ha d’acabar amb les regles de la reforma del 2012 que afavoreixen els empresaris (la caducitat dels convenis a l’any de ser denunciats i la prioritat aplicadora del pacte d’empresa sobre el de sector). A més, els sindicats s’impacienten per una matèria que ha estat a punt de ser derogada en tres ocasions des del 2018, i avisen que no firmaran cap acord en què no s’inclogui aquest canvi legal.

Calviño té més fàcil donar la batalla de la temporalitat: l’última proposta que Treball va posar sobre la taula, limitar-la al 15% de la plantilla de les empreses, sembla difícil d’aterrar amb una CEOE en contra que al·lega que l’estructura productiva d’Espanya fa impossible una única solució per a tots els sectors, perquè alguns tenen molta més temporalitat (l’agricultura) i d’altres, molt menys del 15% (l’automòbil). El punt de trobada pot arribar per mesures que contribueixin a reduir els percentatges d’eventualitat sense restar la flexibilitat que defensen Economia i els empresaris: més paper dels fixos discontinus, un replantejament dels contractes per obra en la construcció, augmentar la participació de les ETT, menys temporalitat en el sector públic...  

El més fàcil: formació i subcontractes

Els assumptes en què es preveu menys debat són aquells en els quals el diagnòstic és compartit (la necessitat de reformar els contractes formatius), i els que ja han quedat molt aplanats per l’acció de la justícia i per la constatació d’abusos precaritzadors. En aquest sentit, ningú rebutja seriosament un canvi en les regles de subcontractació, que són evidentment responsables del deteriorament de les condicions laborals de col·lectius com el de les cambreres de pis, i que a més han sigut qüestionades per sentències com la del Tribunal Suprem de desembre de l’any passat que compel·leix a la contractació indefinida en aquestes fórmules de prestació de serveis entre empreses.

Notícies relacionades

El problema de l’obsolescència dels xips

La bombolla de la IA desferma la por d’una altra gran depressió

Tampoc s’espera una pugna gaire dura sobre el nou mecanisme de sostenibilitat de l’ocupació (MSE), una espècie d’híbrid entre ero i erto pensat per protegir els treballadors d’empreses en crisi i facilitar-los el trànsit, si és necessari, a una nova companyia o a un nou sector. En aquest punt la disputa estarà més que en el disseny de la mesura en qui la paga: Treball ha pensat en un fons compost pel que sobri cada any de la partida pressupostària de l’atur, les multes a les grans companyies que jubilin treballadors grans, els diners europeus i aportacions addicionals dels Pressupostos Generals de l’Estat, una proposta que afecta directament les competències d’Hisenda, Economia i Seguretat Social.

Una novetat: l’acomiadament

En els últims compassos de la negociació, un nou element que fins ara no havia format part del perímetre de la reforma irromp per la via de la negociació pressupostària: la reposició de les indemnitzacions per acomiadament prèvies a la reforma del 2012. Esquerra Republicana de Catalunya planteja ara, com a condició per aprovar els comptes del 2022, tornar a les indemnitzacions de 45 dies per any treballat per als acomiadaments disciplinaris improcedents, en lloc dels 33 que va instaurar la norma de Rajoy. Una exigència que el Govern central haurà de tenir en compte, perquè la negociació de la reforma discorre en paral·lel a la dels Pressupostos: tots dos han de quedar aprovats abans de final d’any.