Del Maresme a Xinjiang: Catalunya perd un terç de la seva indústria manufacturera en 20 anys

La indústria manufacturera es dilueix a Catalunya mentre creix en el conjunt del món. Els països en via d’industrialització s’estan desplegant en aquestes activitats i les empreses han promogut en les dues últimes dècades un procés de deslocalització d’activitats feia els mateixos. Àsia s’ha erigit com la gran guanyadora d’aquest procés globalitzador, des d’on ja produeix el 52% de les manufactures de tot el món. I la Xina és el seu principal paladí, molt per sobre de l’Índia, deixant molt enrere el Japó, en altres temps un seriós competidor d’aquesta hegemonia oriental, i amb una producció que pràcticament dobla la dels Estats Units.

Tornant a Catalunya, actualment les activitats manufactureres les realitzaven abans de la Covid un total de 22.055 empreses, que ocupaven 398.602 treballadors (prop del 12% de l’ocupació total). «Encara és un teixit ric», ha defensat el director de l’observatori Pimec, Modest Guinjoan, i per sobre de la mitjana espanyola. El 2020 la indústria manufacturera aportava el 16,4% del valor afegit brut (VAB) de l’economia catalana, nou punts menys que en l’arrencada de segle, quan rondava el 25%. Dins d’aquest declivi generalitzat de la manufactura, hi ha hagut activitats més damnificades que d’altres i el tèxtil, junt amb la metal·lúrgia, ha sigut els més afectats. I l’alimentària, junt amb la química, els que menys, sense pràcticament pèrdua d’empreses i amb guany d’ocupació.

La crisi del 2008 va precipitar el declivi manufacturer català, fenomen compartit amb el conjunt d’Espanya. Després d’aquesta, les grans empreses es van recuperar una mica més que les pimes; sense que cap tornés als nivells previs. Ara el sector, com tots, afronta els vaivens de la crisi de la Covid. «El nombre d’empreses segur que no s’ha vist beneficiat, tot i que encara no podem dir en quina proporció», ha comentat Guinjoan.

L’impacte pandèmic, paradoxalment, pot tenir un efecte recapitalizador per al sector manufacturer català, segons apunta el secretari general de Pimec, Josep Ginesta. Les distorsions logístiques a nivell mundial provocades per la pandèmia han despertat un interès relocalitzador en part de la indústria. «Hi haurà una tendència a la relocalització perquè a les empreses els sortirà més a compte produir en proximitat», avança Ginesta. Com a exemple, ha posat el cost d’un contenidor per transportar mercaderies abans de la pandèmia, que rondava els 3.000 dòlars. Ara, davant el repunt de demanda i l’escassetat d’oferta, el preu ascendeix a 18.000 dòlars; segons explica el dirigent patronal. Per no deixar a l’atzar aquesta incipient tendència, des de Pimec insten l’administració a multiplicar els recursos públics per incentivar les empreses a aquesta relocalització; així com que societats estrangeres s’instal·lin a territori català per a les seves inversions.

La fragmentació de l’empresa clàssica

Notícies relacionades

Així és el ‘Kit Consulting’: la nova ajuda de 300 milions d'euros per a assessorar les pimes en la seva digitalització

Liliana Acosta: «Molts dels problemes amb la IA provenen de decisions humanes»

La pèrdua de teixit industrial que recull l’informe de Pimec no s’explica –globalització a part– sense tenir en compte la fragmentat del model d’empresa clàssica, ja que, en paral·lel a la pèrdua d’empreses netament manufactureres, hi ha hagut un augment de societats dedicades al servei a les empreses. És a dir, les empreses del tèxtil, la metal·lúrgia, el paper o el cautxú han derivat part de la seva activitat a altres societats especialitzada en els serveis tecnològics, d’edició, de publicitat o de consultoria; entre d’altres. És a dir, si abans una fàbrica produïa teixits i dins de la mateixa empresa ocupaven el comptable, el vigilant de seguretat i el professional de la neteja; ara aquesta empresa ha externalitzat a tercers totes aquestes activitats complementàries a la principal.

Segons l’informe de Pimec (i tenint en compte que aquestes empreses especialitzades no només brinden serveis a la manufactura), en les últimes dues dècades les empreses auxiliars pràcticament s’han duplicat, passant de 18.000 a 31.000. I fins al punt que ocupen més personal que tot el sector industrial, un total de 477.000 persones abans de la Covid.