Model productiu

La crisi de la Covid aguditza el declivi de la indústria catalana

  • Fa dos anys que l’allau d’eros s’acarnissa especialment amb el sector industrial, i patronal i sindicats veuen en els fons europeus un revulsiu per mirar de revertir el tancament d’empreses estratègiques

La crisi de la Covid aguditza el declivi de la indústria catalana
4
Es llegeix en minuts
Gabriel Ubieto
Gabriel Ubieto

Redactor

Especialista en Mercat laboral, empreses, pensions i les diferents derivades del món del treball

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Nissan, General Cable, Robert Bosch, TE Connectivity, Aludyne Automotive, Italco... la llista de tancaments en la indústria catalana durant els dos últims anys és llarga. Les últimes dades actualitzades d’expedients de regulació d’ocupació (ero) pel Departament de Treball són descoratjadores: dels 9.068 treballadors afectats per un acomiadament col·lectiu registrats en els primers sis mesos de l’any, el 56% venen de la indústria. El degoteig de fàbriques que alleugereix plantilla, es porta la producció a un altre lloc o directament tanca no deixa d’augmentar en el que abans era el motor industrial de la península Ibèrica.

«Catalunya és i ha de continuar sent un país industrial», va afirmar el llavors president Carles Puigdemont el juliol del 2017, quan va crear amb patronals i sindicats el primer Pacte Nacional per a la Indústria. Aquest va ser un marc plurianual d’inversions per greixar i donar potència a aquest motor, decidir estratègicament quines activitats es prioritzaven i quines ajudes s’injectaven per impulsar-les. L’objectiu que llavors es va marcar el president era passar del 20% del pes de la indústria en el PIB català al 25% el 2020. Segons les últimes dades de la mateixa Generalitat, el 2019 era del 19,3% i va baixant.

«Catalunya històricament ha estat més a prop d’Alemanya [amb un pes de la indústria superior al 25% del PIB] i ara ens estem acostant a França [del 12%]. O fem alguna cosa o ens desindustrialitzarem», alerta el secretari general de Pimec, Josep Ginesta. Millor ocupació, empreses més resistents als cicles econòmics i de més mida, beneficis col·laterals per a la resta de sectors... les bondats d’un sector industrial fort són un consens estès. No obstant, el seu pes en l’economia catalana no ha deixat de baixar en els últims anys. «Fa falta una aposta integral, amb millors infraestructures i una energia més econòmica», insisteix Ginesta. 

La terciarització de l’economia –cada vegada més serveis i menys indústria– és una tendència comuna a tot Europa, tot i que no en totes les economies ha agafat la mateixa velocitat ni partien del mateix punt. El sector industrial ocupava el 2001 el 28,4% dels catalans i el 2021 l’esmentat percentatge era del 16,9%; segons les dades d’Idescat. Existeix una expectativa entre patronal i sindicats que els fons NextGeneration exerceixin de revulsiu davant aquest declivi, tot i que aquests no deixen de ser una oportunitat, que pot ser aprofitada o desaprofitada. 

 «La digitalització ha d’afectar també una empresa tradicional», adverteix el secretari de polítiques sectorials d’UGT, José Antonio Pasadas

El concepte d’indústria està en constant transformació i la Generalitat ha prioritzat durant els últims anys aquelles activitats més tecnològiques, com la telefonia, la indústria dels videojocs, la logística i la química. No tant les més clàssiques, com la manufactura o l’auto. Segons les últimes dades de captació d’inversió estrangera d’Acció, dels 480 milions d’euros atrets el 2020, el 33% va ser per a noves tecnologies i només el 10% per al sector de l’automòbil. «Confiar-ho tot a les ‘tech’ no té sentit. Parlar de digitalització està bé, però la digitalització ha d’afectar també una empresa tradicional», afirma el secretari de polítiques sectorials d’UGT de Catalunya, José Antonio Pasadas.

Pendents d’un nou Pacte Nacional  

La voluntat política per revertir aquesta situació, públicament, existeix. «No hi haurà canvis profunds, transformació ni benestar sense una reindustralització lligada a la formació i la innovació», va declarar aquesta setmana el conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent. No obstant, sobre el paper encara no hi ha propostes concretes, una cosa que Torrent pretén remeiar donant el tret de sortida a un nou Pacte Nacional per a la Indústria.

Patronals i sindicats esperen que es reactivin les negociacions per reeditar aquest nou pacte, després de quedar pendent renovar l’anterior edició 2017-2020; víctima de la pandèmia i la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya. La divisió interna de l’anterior Executiu, especialment en la recta final del mandat, va deixar al congelador una renovació d’emergència de l’esmentat pacte. Sobre la taula es va arribar a posar un paper amb inversions i la mobilització de 360 milions d’euros, tal com ja va avançar EL PERIÓDICO l’octubre del 2020.

No obstant, aquesta xifra global no es va arribar a concretar i patronal i sindicats van declinar posar la seva firma en un document que corria el risc de generar més expectatives que resultats. Ara, amb la nova conselleria encapçalada per Roger Torrent, que combina Treball i Empresa sota un mateix sostre, els agents socials exigeixen moure fitxa: recuperar aquest pla de xoc a curt termini i armar ràpidament un nou Pacte per a l’horitzó 2022-2025.

«Si no hi fem res, ens convertirem en la Roca Village d’Europa», adverteix el secretari general de Pimec, Josep Ginesta

Notícies relacionades

L’ascendència política de Torrent dins d’ERC la veuen com una carta a favor. Ja que més enllà dels fons que puguin venir d’Europa, la mobilització de recursos propis per part de la Generalitat serà un requisit indispensable. En l’anterior es van assignar 1.814 milions d’euros durant quatre anys, que barrejaven partides ja antigues de diferents departaments, amb projectes nous (en menor nombre).

La intenció de Torrent és pactar ja abans de finalitzar l’any les primeres mesures de xoc i deixar tancat per al període 2022-2025 un nou pacte. A diferència de l’anterior, aquest quedarà vertebrat en projectes específics, no tant línies d’actuació com l’anterior, que puguin encaixar-se, en el marc dels PERTE. «Si no hi fem res, ens convertirem en la Roca Village d’Europa», adverteix el secretari general de Pimec.