¿Quin model de ‘motxilla austríaca’ ha plantejat el Banc d’Espanya i quin cost públic tindria?

El model, vigent a Àustria des del 2002, consisteix en la creació d’un fons individual associat a cada treballador en què la seva empresa va aportant mensualment una contribució. L’empleat pot accedir a la quantitat que tingui acumulada en cas d’acomiadament, venciment del seu contracte o jubilació. A més, si decideix deixar voluntàriament la feina per incorporar-se a una nova o apuntar-se a programes de formació, no perd l’acumulat a la motxilla i pot continuar ampliant-la amb aportacions d’altres ocupadors. Aquest sistema va associat a una reducció parcial o total de la indemnització que paguen les companyies en el moment de l’acomiadament.

La institució assegura que faria que el mercat laboral i l’economia espanyola «funcionessin millor, amb més creixement i menys atur involuntari». Així, argumenta que les empreses poden estar «més disposades» a contractar si saben per endavant que, si tenen problemes, els acomiadaments no els suposarien un «desemborsament tan elevat en un moment d’especial dificultat econòmica o financera», ja que els pagaments els haurien anat fent anteriorment, cosa que, a més, els faria menys vulnerables a les crisis. També al·lega que els acomiadaments serien més «justos», ja que amb el sistema actual les indemnitzacions són «significativament més elevades» per als treballadors indefinits amb molta antiguitat, cosa que fa que els ajustos de feina es concentrin en els temporals, que reben menors pagaments, amb independència de la productivitat de cada un. Així mateix, afirma que afavoriria la mobilitat laboral dels treballadors, ja que ara perden l’antiguitat i els drets acumulats si canvien d’ocupació voluntàriament, mentre que amb la reforma es podrien emportar la motxilla al nou lloc i continuar ampliant-la.

El Banc d’Espanya ha fet per primera vegada una «simulació a fi d’oferir una il·lustració quantitativa» del cost que podria suposar implantar la ‘motxilla austríaca’. Així, ha utilitzat com a «hipòtesi» que les empreses haguessin d’aportar sis dies per any treballat al fons de cada empleat i que les indemnitzacions per acomiadament es reduïssin a la meitat (fins als 16,5 dies per any treballat per a acomiadaments improcedents, 10 dies per als acomiadaments objectius, i sis dies per al terme dels contractes temporals). El nou sistema no tindria un cost addicional per a les empreses a llarg termini, però a curt seria més costós, perquè durant els primers anys haurien d’abonar simultàniament les noves cotitzacions i les indemnitzacions per acomiadament acumulades sota l’esquema previ. Prenent les dades reals d’entre el 2013 i el 2016, això hauria implicat un sobrecost per a les companyies de 9.095 milions, fins als 37.093 milions. L’organisme apunta que si l’Estat hagués finançat durant aquell període les contribucions de les empreses de forma decreixent (cinc dies per any treballat el primer any, quatre dies el segon, i així successivament), el cost per a les arques públiques hauria sigut de 8.031 milions (8.660 milions incloent-hi el 2017). Aquest pagament és el que proposa abonar amb les ajudes europees, si bé reconeix que els anys analitzats –els únics amb dades disponibles– van ser de creixement, i que «en una època amb molts acomiadaments, seria més elevat, per això l’elecció del moment cíclic per implementar la reforma seria molt important», segons Óscar Arce, el seu director general d’economia. Els projectes finançats amb fons europeus s’han d’implementar fins al 2026.

Si la reforma hagués entrat en vigor el gener del 2013, un treballador contractat dos anys abans amb un salari de 1.500 euros al mes que hagués patit un acomiadament objectiu per causes econòmiques al tancament del 2014 rebria una indemnització de 3.000 euros i disposaria de 600 euros del seu fons. La quantitat és inferior als 4.000 euros que va rebre amb el sistema vigent. Arce, amb tot, ha assegurat que l’exemple «no és extrapolable» a la generalitat dels empleats. No obstant, sí que ha admès que, tot i que el cost total dels acomiadaments no variaria per a les empreses a llarg termini, «individualment hi hauria treballadors que se’n beneficiarien més i d’altres que se’n beneficiarien menys». L’informe, així, destaca que sortirien guanyant els acomiadats amb menys antiguitat, els treballadors que canvien voluntàriament de feina i les empreses que més acomiaden (per evitar-ho, proposa incrementar-los les aportacions a la motxilla dels treballadors), però «altres col·lectius es veurien perjudicats respecte a la situació actual». Així, els treballadors amb més antiguitat rebrien una quantitat més baixa.