Igualtat

La discriminació salarial per raó de sexe, en quatre sentències

Constitucional i Suprem han anat construint doctrina contra la discriminació salarial

Els tribunals censuren que tasques feminitzades estiguin més mal pagades que altres de similars exercides per homes

La discriminació salarial per raó de sexe, en quatre sentències

ENRIQUE CALVO

Es llegeix en minuts

Rosa María Sánchez

La jurisprudència contra la discriminació salarial per raó de sexe acumulada des que l’aprovació de la Constitució Espanyola fins a l’actualitat és molt abundant. Aquestes són algunes de les sentències més emblemàtiques.

La netejadora i el peó

El Constitucional va fallar al juliol de 1991 a favor de 137 dones i 2 homes contractats com a «netejadores» (en femení) a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, que havien demanat empara davant un possible cas de discriminació salarial. Denunciaven tenir menys sou que els que, al mateix hospital, havien sigut contractats sota la categoria de «peons» (en masculí), per fer la mateixa feina. I el Constitucional va acabar donant la raó a les 137 dones i els 2 homes.

En aquest cas, el conveni col·lectiu aplicable incloïa la categoria de «netejadora» i es definia com a «categoria de personal femení que s’ocupa de la neteja de les habitacions, el passadís, les cafeteries i les oficines». La categoria «peons» es definia llavors així: «Són els treballadors que, sense tenir coneixements concrets de qualsevol especialitat, limiten les seves funcions a l’aportació del seu esforç físic i l’execució de treballs no especialitzats». Es donava la circumstància, en tot cas, que unes i altres feien la mateixa feina a l’hospital, com va quedar acreditat.

L’alt tribunal va dictaminar l’existència clara d’un cas de discriminació per raó de sexe. «El principi constitucional de no discriminació en matèria salarial abasta així també tots aquells supòsits en què hi hagi una desigual valoració de treballs no estrictament iguals, però equivalents o d’igual valor des del punt de vista de la naturalesa i les condicions de prestació, amb una valoració desigual que tingui el sexe com a element determinant», va argumentar.

El Constitucional va reconèixer les netejadores el dret a cobrar el mateix salari que els peons i va censurar la definició sexista de les tasques que s’havien incorporat al conveni col·lectiu del Personal Laboral d’Establiments Sanitaris Dependents de la Comunitat de Madrid. En la versió actual del conveni, del 2018, apareixen com a categories similars les de «peó» i «personal de neteja», entre altres.

El pastador de galetes i l’empaquetadora

El 28 de novembre de 1994, el Constitucional va tornar a publicar una altra emblemàtica sentència contra la discriminació salarial, aquesta vegada a partir del litigi dins la fàbrica de galetes de Fontaneda a Aguilar de Campóo (Palència).

Les treballadores que prestaven els seus serveis en el departament d’envasat, empaquetat i acabat (amb les categories d’oficial de 1a, oficial de 2a i ajudants) reclamaven percebre igual retribució salarial que les mateixes categories que prestaven els seus serveis en el departament de producció, per considerar que hi havia una discriminació per raó de sexe. Es donava la circumstància que el personal de producció estava constituït gairebé en la seva totalitat per homes; i el d’envasament, per dones. 

Existien quatre dones que, malgrat realitzar treballs de producció, eren remunerades com a personal d’empaquetament. I al revés, hi havia homes que feien tasques d’empaquetament i que percebien retribucions pròpies del personal de producció.

El Constitucional va acabar reconeixent que les tasques del departament de producció de galetes i pans de pessic podrien ser interpretades com a diferents i de més valor que les del departament d’envasament. Però no va trobar justificat que les treballadores cobressin menys que els homes quan feien tasques de producció i va condemnar Galletas Fontaneda a pagar-los la diferència.

«El sexe és l’únic motiu per a la diferenciació de tracte, ja que les dones no rebrien un pitjor tracte econòmic del que reben si no fossin dones», afirma la sentència. «Aquí resulta que treballs idèntics o d’igual valor no són retribuïts amb el mateix salari», diu el tribunal. «Ens trobem, així, davant una discriminació indirecta, en què la cobertura formal –l’adscripció d’aquestes treballadores al sector d’empaquetament– amaga la realitat judicialment comprovada de la desigualtat de tracte entre els que desenvolupen un mateix treball».

Et pot interesar

La cambrera de pis i el bàrman

En una sentència del maig del 2014, el Tribunal Suprem va determinar l’existència d’una «discriminació retributiva indirecta per raó de sexe» en un cas que afectava les cambreres de pis de l’hotel Maspalomas Princess, a Las Palmas de Gran Canària.

En aquest hotel hi havia «un plus voluntari i absorbible» per a determinats col·lectius de treballadors. I el Suprem va observar que hi havia un tracte discriminatori perquè, a diferència del que passava en altres departaments amb majoria d’homes (cambrers de bar i cuina), la quantitat del plus era sensiblement inferior en un altre departament (cambreres de pisos), amb el mateix nivell salarial, però en què només treballen dones, sense que l’alt tribunal arribés a apreciar una «justificació objectiva i raonable» d’aquesta disparitat.

En el departament de cuina donaven servei 15 persones (13 homes i 2 dones), a qui l’empresa va assignar un plus mensual de 118,42 euros. En el departament de bars, donaven servei 27 persones (21 homes i 6 dones) i a aquests se’ls va assignar un plus de 168,19 euros. En el departament de pisos prestaven servei 43 persones, totes dones, i a elles els van assignar un plus mensual de 10,37 euros.

En la seva resolució, el Suprem va recórrer al principi de valor de les dades estadístiques, consagrat pel Constitucional i pel Tribunal Europeu de Justícia, com a mitjà per determinar la possible existència d’una discriminació indirecta. Segons aquest principi, n’hi ha prou d’observar que una determinada norma o la seva interpretació causa efectes desfavorables per a un grup format majoritàriament per dones per arribar a la conclusió d’una possible discriminació indirecta per raó de sexe. El Suprem va arribar a la conclusió que en aquest cas, les diferències «comporten un tracte retributiu que discrimina pejorativament qui presta servei en un departament ocupat exclusivament per dones».

L’encarregat de magatzem i l’envasadora

En una altra sentència de l’octubre del 2000, el Constitucional es va pronunciar sobre el conveni col·lectiu de «Manipulació i Envasaments d’Agres» del sector hortofructícola a Múrcia.

Les treballadores sol·licitaven la nul·litat d’un conveni que, des del seu punt de vista, atribuïa menor salari per fer tasques d’igual valor exercides per dones. La justícia va observar discriminació per l’existència d’una retribució més gran per a la categoria d’«encarregats de magatzem i fusteria» (exercida de forma majoritària per homes) que l’atorgada a la categoria d’«encaixadores, marcadores i triadores» (en femení plural) malgrat ser un treball d’igual valor. Així, es va declarar nul aquest extrem de la taula salarial que feia que la dona guanyés l’equivalent a 24,85 euros per dia per una feina similar a la que permetia a l’home un salari diari de 28 euros.

No obstant, el TSJ va desestimar l’existència de discriminació d’aquest col·lectiu femení respecte de la categoria de «carregadors, descarregadors i apiladors», després de considerar que «són treballs de diferent valor, emparada la distinció valorativa en l’element d’esforç físic».

El Constitucional tampoc va donar la raó a les treballadores en aquest punt. Tot i que les treballadores van al·legar que «el criteri de l’esforç físic més gran com a valoratiu a aquestes finalitats repugna el principi de no discriminació que reconeix i garanteix l’article 14 de la CE», el tribunal va acabar sentenciant que en aquest punt no hi havia discriminació ja que el treball de carregar i apilar, amb caixes de 20 quilos, comporta un «risc dorsolumbar» per la constant exigència física que comporta.