31 d’oct 2020

Anar al contingut

impostos

Hisenda no pot sancionar si no demostra que hi ha hagut mala fe

Un empresari aconsegueix que el TEAR rebutgi una multa contra ell per falta de motivació

El tribunal administratiu també admet la presentació de proves extemporànies

Agustí Sala

Després que el gestor ‘oblidés’ remetre a Hisenda els justificants d’unes despeses deduïbles, un empresari es va veure embolicat en un autèntic calvari fiscal. No només li van fer tornar les quantitats que va restar de la seva base per valor de 77.572,89 euros en l’impost de la renda (IRPF) del 2012 sinó que li van imposar una sanció.

I no havia aportat la informació requerida «perquè no va poder. Va ser el gestor el que no ho va fer i una vegada ho va saber, ho va fer de forma extemporània, en fase de recurs de reposició, i va demostrar tenir una actitud proactiva», destaca l’advocat de l’afectat, Antoni Díaz, de Díaz-Tarragó Advocats, que ha aconseguit convèncer el Tribunal Econòmic Administratiu Regional (TEAR), dependent de propi ministeri d’Hisenda.

Tot i que s’hagi aportat la documentació fora de termini, l’argument de l’Agència Tributària per rebutjar-la, el TEAR admet que el fisc està obligat a comprovar la informació que se li ha remès en qualsevol de les fases d’un procediment, per veure si les factures són deduïbles. I essencialment «deixa clar que perquè hi hagi sanció s’ha d’acreditar, per part de l’Administració tributària, que hi ha voluntat de defraudar, i no ho va fer», basant-se en la doctrina de Tribunal Suprem, afirma Díaz Tarragó.

Quota de 27.306,74 euros

A l’afectat se li va comunicar el 2015 que havia de liquidar una quota de 27.306,74 euros. Després va interposar un recurs de reposició, que va ser rebutjat el febrer del 2016. Un mes abans se li va comunicar la imposició d’una sanció. El febrer del 2017, l’afectat va presentar al·legacions entre les quals incloïa que s’admetessin i tinguessin en compte els documents probatoris presentats en la fase de reposició.

A més d’admetre la revisió dels documents probatoris, en la seva resolució, el TEAR afirma que la comunicació de la sanció «no té autèntica motivació al no aportar cap dada que avali la conclusió que sosté, i oblida que no correspon al presumpte infractor provar la seva innocència, per la qual cosa no està acreditada la concurrència de l’element essencial per imposar la sanció recorreguda. Per tant, si no queda acreditat l’element subjectiu de la infracció i la sanció s’imposa per mitjà d’una motivació genèrica, ha de concloure’s que el procedent ha de ser l’anul·lació, ja que reposa, exclusivament, en una presumpció d’intencionalitat».

Al seu torn destaca, acollint-se a la jurisprudència del Tribunal Suprem, que «la falta d’una explicació objectiva que permeti, en el seu cas, oposició amb just coneixement de les seves possibilitats impugnatòries, constitueix una pràctica indefensió susceptible de portar l’anul·labilitat de l’acte recorregut». També recorre al Tribunal Constitucional que, en una sentència del 2005, rebutjava que «pel mer resultat i mitjançant raonaments apodíctics» es pogués sancionar i ressaltava com a «imprescindible una motivació específica entorn de la culpabilitat o negligència». 

Gràcies a aquesta decisió, el procediment torna al punt inicial i l’Agència Tributària haurà de comprovar si la informació sobre les despeses deduïbles que el gestor al seu dia no va aportar sense comunicar-l’hi al seu client, és vàlida. 

Temes: Impostos Hisenda