03 d’ag 2020

Anar al contingut

afectats per un erto

«Quan truquen del banc els dic: ¿Què vols que faci si encara no he cobrat l'erto?»

El Ministeri de Treball defensa que totes les persones en expedients correctament tramitats han cobrat

32.020 treballadores de la llar estan pendents d'ingressar el subsidi especial habilitat a finals de març

Gabriel Ubieto

«Quan truquen del banc els dic: ¿Què vols que faci si encara no he cobrat l'erto?»

El Congrés dels Diputats ha aprovat aquest dimecres amb només un vot en contra la pròrroga dels ertos de la Covid fins al 30 de setembre. El mecanisme habilitat pel Govern per protegir les rendes de part dels treballadors afectats per la pandèmia genera un dissens pràcticament nul. És la implementació la que genera algunes crítiques. Mentre que prop del 60% dels 3,4 milions d’empleats afectats per un expedient ja s’han incorporat a la feina, encara hi ha una minoria que arrosseguen problemes a l’hora de cobrar la seva prestació. 

Les dades oficials referents al mes de juny constaten menys d’un 1% d’impagaments, tot i que sindicats i patronals desconfien d’aquesta xifra i parlen de milers d’ocupats que o bé no han cobrat o bé estan patint errors amb les quanties dels pagaments. Testimonis consultats per EL PERIÓDICO parlen d’unes oficines d’ocupació col·lapsades pel que fa a l’atenció al públic. Això converteix en una àrdua tasca el tràmit de reclamar les prestacions pendents o fins i tot el de tornar els imports que mai s’haurien d’haver cobrar. 

L’Albert ha tornat aquest mes a calçar-se el davantal i agafar la safata per atendre els veïns que acudeixen al Restaurant Elisabets; un clàssic del Raval de Barcelona. Aquest cambrer torna a servir taules –«molt poques, la cosa està fatal», comenta–, després de quatre mesos en erto total, però encara no ha ingressat ni un euro de la seva prestació. «Per telèfon és impossible, ningú l’agafa [al SEPE]. Fa mesos que intercanvio correus electrònics», explica. «Tinc la sort que a la meva parella no li han fet un erto i ha continuat cobrant. El lloguer l’està pagant tot ell», afegeix. Quatre mesos sense nous ingressos han fet desaparèixer els 1.000 euros que tenia estalviats. «Tinc sense pagar tres lletres de la moto. Quan em truquen els dic: ‘¿Què vols que faci si no m’han pagat l’erto’. Imagino que no seré l’únic...», explica.

L’Albert, a la porta del Restaurant Elisabets. / Jordi Cotrina (El periódico)

«Incertesa» i «decepció»

L’Albert explica que dels nou treballadors que té en nòmina l’Elisabets, tres no han cobrat i els altres sis sí, tot i que aquests ho van fer per primera vegada el mes passat. «Estem decebuts», es queixa. Decepció que comparteix la Montserrat, treballadora d’una cooperativa social sense ànim de lucre que treballa amb persones grans amb deteriorament cognitius i adolescents. En erto de reducció de jornada des de maig i fins al setembre, encara no ha cobrat la seva primera prestació. «Em queden 500 euros al mes, 300 euros se me’n van a la hipoteca i amb 200 euros no ens dona a mi i a la meva filla per viure. Vaig gastant estalvis, però m’angoixa la incertesa de fins quan he d’esperar la prestació», explica. De les nou persones que formen el seu equip de treball, que atenen a prop de 150 persones, cap ha cobrat encara el seu erto.

La Montserrat teòricament té una reducció de jornada de fins a un terç, però reconeix que la càrrega de treball que maneja no pot ventilar-la amb dues hores i mitja al dia. «És inviable. Per poder mantenir un servei de qualitat i que el nostre treball serveixi per a alguna cosa no pots posar-te horaris», explica. «¿Si una persona et truca a les sis de la tarda perquè no es troba bé o perquè se sent sola què fas? ¿No l’atens? La nostra feina no és una cadena de producció que pots aturar en qualsevol moment», explica. Fer més hores de les que l’erto contempla és una pràctica estesa entre moltes empreses, segons reconeixen els sindicats. Tot i que de difícil denúncia, perquè això exigeix una exposició de les persones implicades que genera altes reticències.

La Montserrat, teletreballant a un terç de jornada des de casa seva / Anna mas (el periódico)

El maldecap per no cobrar de l’Albert o la Montserrat el comparteixen, d’una altra manera, José Trigueros i els gairebé 600 treballadors de Mohn Bus. Aquesta empresa de transports va registrar a l’inici de la pandèmia un erto que pocs dies després va retirar, una vegada que la Generalitat li garantís els pagaments. L’esmentada marxa enrere no va arribar fins al SEPE, que a partir del mes de maig va començar a abonar les prestacions a aquests treballadors; segons explica el secretari de la secció sindical d’UGT. «Tenim uns diners que amb tota seguretat a un altre treballador li estan faltant», afirma. Trigueros afirma que des de maig estan intentant, sense èxit, establir contacte de manera col·lectiva amb el SEPE per intentar retornar les prestacions cobrades. El José acumula 2.103 euros de cobraments (involuntàriament) indeguts.

32.020 treballadores de la llar també esperen el seu subsidi

La Teresa espera des de fa quatre mesos el subsidi especial habilitat pel Govern per a treballadores de la llar. «Avui tampoc ha arribat», explica des de l’altre costat del telèfon mentre revisa el seu compte bancari. «Van dir que a partir de l’1 de juliol començarien a fer els ingressos, però de moment res», afegeix. 32.020 empleades de la llar estan com la Teresa, a l’espera que el SEPE aboni una prestació dissenyada per protegir les rendes d’aquest col·lectiu durant els primers mesos de l’estat d’alarma; quan molts ocupadors van enviar de tornada les seves treballadores. Aquest subsidi cobrirà el 8,6% de les treballadores donades d’alta a la Seguretat Social (373.592, al juny) i exclou les empleades de la llar que exerceixen en negre, una part important del col·lectiu i que es podria acostar a prop de 300.000 persones.

La Teresa, treballadora de la llar pendent de cobrar el seu subsidi. / marc vila (el periódico)

«Si no treballo no ingresso res», explica la Teresa. L’equació per a les treballadores de la llar és així de crua, ja que aquest règim especial no té dret a atur ni ertos. 1.088,34 euros cada mes des d’abril ha deixat d’ingressar la Teresa, que recita d’una tirada la xifra de la seva nòmina fins als decimals. Conscient de cada cèntim de salari que necessita per pagar el lloguer i altres menesters quotidians. El matalàs d’estalvis amb aquestes xifres és petit i durant els primers mesos de la pandèmia la Teresa ha hagut de recórrer al Banc d’Aliments per omplir la nevera. A casa seva el seu sou és l’únic ingrés que entra per apaivagar factures, i en depenen ella i la seva filla, de 17 anys.

«Des de l’1 de juliol que he tornat a treballar, però a l’agost [la família per a la qual treballa] fan vacances i em torno a quedar aturada», explica. Abans de treballar cuidant persones grans, la Teresa era cambrera en un restaurant. L’anterior crisi financera va tancar el local i la va deixar a l’atur, amb la diferència que llavors va tenir dret a cobrar sis mesos de prestació d’atur. Ara, com a treballadora de la llar, no tindria dret a cobrar res si el Govern no hagués habilitat un subsidi especial davant de la Covid. «És vergonyós perquè és una feina, [cobrar una prestació] no ha de ser excepcional», afirma.