Els bancs veuen allunyar-se el final de la seva travessia del desert pel coronavirus

Els bancs fan des del 2016 una «travessia del desert», com llavors va qualificar José Ignacio Goirigolzarri, president de Bankia, tot just quatre dies després que el Banc Central Europeu (BCE) prengués la inèdita decisió  d’abaixar els tipus d’interès al 0%. Els banquers confiaven que durés dos o tres anys, però els seus pronòstics progressivament es van anar ensorrant per la lànguida salut de l’economia europea, que va portar l’autoritat monetària a posar el preu dels diners en negatiu, cosa que va penalitzar encara més els ingressos del sector. La crisi provocada pel coronavirus, de durada i impacte impredictible, allunya encara més la sortida de les dunes i els sorrals.

Al contrari que en la Gran Recessió, que a Espanya es va prolongar des del 2008 fins al 2013, els bancs ara no són el problema. La pressió regulatòria i supervisora de l’última dècada ha fet que les entitats financeres espanyoles i europees estiguin en una posició molt més sòlida que llavors per afrontar la pandèmia: tenen més capital, més liquiditat i uns criteris de concessió de crèdits més rigorosos, cosa que fa que el seu balanç sigui molt més sòlid. El problema és que, tot i que en el seu origen no es tracta d’una crisi financera, pot acabar derivant en una d’elles.

«El sistema financer de la UE té ara més capacitat de resistència que abans de la crisi financera global i –malgrat les acusades caigudes dels preus dels actius i dels repunts de la volatilitat– continua funcionant, tot i que sotmès a tensions. No obstant, com més temps durin les mesures de contenció necessàries, més probabilitats existeixen que l’augment de les pèrdues en l’economia real es tradueixi en creixents fragilitats del sistema financer, cosa que deterioraria el seu funcionament precisament en un moment en què la seva funció de proporcionar crèdit a l’economia real és de vital importància», va advertir aquest dijous la Junta Europea de Risc Sistèmic.

Més morositat

Jean Pierre Mustier, conseller delegat d’Unicredit i president de la patronal bancària europea EBF, es va pronunciar recentment en el mateix sentit. «No podem evitar una crisi financera, però és massa aviat per dir de quina forma serà», va assegurar, i va destacar que «hi haurà un munt de pimes amb problemes i el cost del risc dels bancs augmentarà». És a dir, creixeran les provisions que han de fer per afrontar les pèrdues que els provocaran els impagaments dels crèdits.

Això no vol dir que, com en la crisi anterior, hagi de ser necessari el rescat públic de desenes d’entitats, tret que es produís un cataclisme econòmic d’una dimensió que ni els experts més pessimistes auguren ara per ara. Diferents analistes consultats estimen que el sector bancari espanyol podria resistir pels seus propis mitjans que la morositat pugés al màxim de l’anterior crisi (13,61% el desembre del 2013) sense que el seu capital caigués per sota dels mínims exigits per les autoritats. I això sense tenir en compte recolzaments públics rellevants aprovats per mantenir el crèdit, com els 100.000 milions d’euros en avals públics a préstecs a empreses i autònoms (que endossaran a l’Estat fins al 80% de la morositat que registrin aquests crèdits) i la decisió del BCE de permetre a les entitats de la zona euro recórrer de forma temporal als matalassos de capital que els obliga a reservar la normativa.

Menys benefici

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

Però això no significa que no hi haurà problemes. Al sector financer es dona per fet que la necessària paralització de l’activitat per contenir el contagi del virus provocarà un augment dels impagaments d’empreses i llars, per més mesures públiques que s’hagin adoptat per pal·liar-ne els efectes. Mai és bona notícia però, a més, el sector encara té 57.391 milions d’euros en actius morosos com a herència de l’anterior crisi, malgrat haver-los reduït en més del 66% des del màxim. La taxa d’impagaments sobre el total del crèdit, així, està encara en el 4,83%, davant l’entorn del 0,6% que va arribar a marcar abans de la crisi anterior. El seu més que previsible augment penalitzarà el capital i el compte de resultats, perquè els bancs hauran de reservar més recursos per afrontar pèrdues.

«El probable augment de les pèrdues per préstecs deprimirà encara més la rendibilitat del sector, que ja és baixa», ha advertit Marco Troiano, de Scope Ratings. Aquí hi ha l’arrel del problema que els bancs han arrossegat fins a l’actual crisi. Els tipus negatius del BCE, que ara serà necessari prolongar encara més per reactivar l’economia, han provocat en els últims anys que els ingressos que obtenen les entitats pels crèdits baixin, cosa que al seu torn ha causat que la seva rendibilitat sigui inferior al cost que els suposa aconseguir el capital. Abans del coronavirus, ja feia anys que els supervisors els instaven a plantejar-se fusions i retallades de plantilles i oficines. La pressió, admeten diverses fonts del sector, es redoblarà d’aquí a tres o quatre mesos, quan les previsions econòmiques siguin més clares i sigui hora de refer els plans de negoci.