13 d’ag 2020

Anar al contingut

Els rostres del salari mínim

Quatre empleats i dos empresaris expliquen com ha impactat en les seves vides la pujada de 50 euros de l'SMI

Les estretors econòmiques dels treballadors contrasten amb els desquadraments de despesa dels patrons

Juan Fernández

La pujada del salari mínim interprofessional acordada recentment pel Govern, els sindicats i la patronal s’està reflectint ja en les nòmines que aquests dies, coincidint amb el final de mes, estan cobrant els empleats titulars dels contractes laborals més barats del mercat.

Lluny del debat polític i les taules de negociació, aquests 950 euros tenen el rostre dels treballadors que s’han d’apanyar amb un sou que amb prou feines els dona per viure. També, el dels empresaris que s’han vist obligats a quadrar els seus comptes, alguns amb severa dificultat, per acollir un augment de despesa en personal amb què no comptaven. Són històries amb nom i cognoms al voltant de 50 euros de pujada salarial

Vanesa Lozano / JOSÉ LUIS ROCA

Vanesa Lozano García

38 anys. Encarregada d’accés en un centre comercial

«De nit m’adormo fent comptes»

Hi ha finals de mes que són autèntiques trampes per a Vanesa Lozano García, veïna d’Alcalá de Henares de 38 anys que treballa com a encarregada de l’accés a un centre comercial situat a la zona més rica de Madrid. Segons com quadri el dia de la paga amb la data de caducitat de l’abonament transport, pot pagar-lo de la seva butxaca o ha de demanar durant uns dies per comprar-lo i poder arribar cada dia al seu lloc de treball. Fa 166 hores al mes, cobra el salari mínim i només en transport es gasta 85 euros.

No serà per malgastadora ni per descurada. «De nit m’adormo fent comptes. Mentalment, en trec d’aquí, en poso allà, veig el que puc comprar i el que no, i miro fins a l’últim cèntim per estirar al màxim el sou i evitar tenir problemes», assegura. Viu a la casa de la seva mare amb ella, que cobra una pensió de 400 euros, i la seva germana, que té una discapacitat.

Independitzar-se no entra en els seus plans. «Del meu sou i de la jubilació de la mare vivim tres persones, incloent els medicaments que elles necessiten, que no tots els cobreix la Seguretat Social i alguns són bastant cars», adverteix. D’altra banda, calculadora en mà, ¿on es podria mudar amb el seu sou? «A Alcalá, els lloguers s’acosten als 700 euros. Hauria de triar: o sostre o menjar», resumeix.

En una economia domèstica adaptada a 900 euros, passar a 950 no convida a canviar de vida, però aquesta petita diferència es nota, i s’agraeix. «Tot i que només sigui per tenir la tranquil·litat que aquest mes no hauré de demanar si se m’esgota l’abonament de transport abans de cobrar», apunta. Aficionada a la lectura, ja té pensat en què gastarà aquest extra que ha arribat a la seva butxaca amb la paga de febrer: «Soc fan de Stephen King. Acostumo a treure els seus llibres de la biblioteca, però somiava comprar-me l’últim que ha publicat. Serà el meu petit luxe d’aquest mes. Per a gaire més no m’arriba», assenyala.

La Vanesa és una dona alegre de somriure fàcil i discurs pràctic. Lamentar el que no posseeix no va amb ella, però tampoc accepta conviure amb la por de perdre el que té. «Al país dels cecs, el borni és el rei. L’amenaça de l’atur em fa valorar més els 950 euros que guanyo i dono gràcies per estar treballant, però aquest sou continua sent molt escàs per viure avui dia, diguin el que diguin els que negocien aquests salaris», opina. I pregunta: «¿Compliran la promesa de pujar-lo 1.200 al final de la legislatura? Aquesta xifra sí que em permetria viure amb tranquil·litat».

Joaquín Encinas / JORDI COTRINA

Joaquín Encinas Navarro

59 anys. Recepcionista en un hospital

«Sé el que és anar a Càritas a demanar menjar»

Les grans fortunes se solen queixar de com de car és ser ric. Ignoren les estretors que abunden a la banda salarial més baixa del mercat laboral. Joaquín Encinas, barceloní de 59 anys, les coneix bé. Treballa de recepcionista en un hospital de l’Hospitalet –«per dir-ho d’alguna manera, perquè faig de tot: atenc els malalts i les visites, controlo l’accés del pàrquing, ajudo on em diuen...», aclareix– i guanya l’SMI, que en el seu cas arriba a 1.000 euros perquè li prorrategen en 12 mesos les 14 pagues. «Cobro el dia 1 i sovint estic a zero abans de meitat de mes», explica.

Els números no enganyen: la hipoteca de la vivenda que comparteix amb la seva parella li resta 500 euros, el pagament dels préstecs que va haver de demanar fa anys per fer front a certs imprevistos s’emporta un altre bon pessic, i la resta va íntegra per a alimentació. La seva companya cobra una petita pensió de minusvalidesa i amb aquesta economia de guerra s’han d’apanyar els dos cada mes. «T’hi adaptes, però no sempre pots. De vegades m’ha tocat demanar diners als meus fills, que no és agradable. Tampoc ho és anar a Càritas a buscar menjar, sé el que és no trobar res a la nevera i haver de demanar per menjar», confessa.

Amb aquest pla comptable, guanyar 50 euros més no és sinònim d’alegria, «sinó de viure 50 euros menys angoixat», diu. Lluny queden els anys en què guanyava 1.800 euros en la construcció. Després va arribar la crisi, l’atur, i d’allà va caure de cap al salari mínim que cobra des que va trobar aquesta feina fa 10 anys. Llavors, l’SMI amb prou feines arribava a 600 euros. Avui està en 950. «Vist així, sembla una pujada gran, però que em diguin com es pot viure amb aquesta quantitat i els preus que avui té tot», afirma.

Irina Estepa / JORDI COTRINA

Irina Estepa

30 anys. Dependenta d’una cadena de basars

«¿Quin projecte de vida pots tenir amb 950 euros?»

Irina Estepa porta al cap una llista de projectes que esperen el moment de fer-se realitat. Ella els denomina «somnis pendents». Dir-ne «somnis» enganya, perquè aquí hi ha poca fantasia. «M’agradaria fer algun curs per millorar la meva formació, i treure’m el carnet de conduir, i apuntar-me al gimnàs, i fer alguna activitat cultural... No és gran cosa, però per a mi són somnis, perquè no me’ls puc permetre», diu aquesta barcelonina de 30 anys que treballa des de fa quatre com a dependenta en una d’aquestes cadenes de basars d’estil nòrdic que han proliferat en els últims temps a les grans ciutats.

Per estar de cara al públic vuit hores al dia guanya el salari mínim, del qual 350 van íntegrament a pagar el pis que comparteix amb un company i la resta el dedica a cobrir despeses domèstiques, el transport, el menjar i el poc de lleure que es pot permetre. «D’estalviar, ni en parlem. Alguns mesos, ni tan sols arribo al dia de la nòmina», afirma. El seu pitjor malson és que li torni a passar el que li va passar fa un any: compartia pis amb un amic, però ell va perdre la feina i el propietari els va fer fora. Els exigia que tots dos tinguessin contracte laboral vigent per llogar-los la vivenda. «Vaig acabar tornant a casa de la meva àvia. Amb aquestes quantitats, viure sola és impossible, has de dependre d’algú per compartir», diu.

A partir d’aquest mes guanyarà 50 euros més, que li venen molt bé, diu, «perquè hi ha mesos que 50 euros signifiquen poder arribar a final de mes», però aquest nou bitllet que ara entrarà a la seva butxaca no li permetrà fer a la seva vida el gir que voldria. «¿Com em plantejo ser mare en aquestes condicions, si ni tan sols puc compartir pis amb la meva parella perquè ell no té feina?», pregunta. En la seva situació, a la precarietat s’afegeix un sentiment d’humiliació generacional. «No suporto allò de ‘generació ni-ni’. ¿Potser creuen que em ve de gust estar així amb 30 anys? A sobre, et fan sentir culpable. ¿Quin projecte de vida tens amb 950 euros?», planteja.

jAVIER PECO / josé luis roca

Javier Peco

49 anys. Operari de magatzem

«Gastaré els 50 euros en l’abonament de transport»

La història econòmica d’Espanya dels últims 10 anys, almenys del que abans es coneixia com a classe mitjana, cap en la vida laboral de Javier Peco, madrileny del barri obrer de Villaverde. Se li dibuixa un somriure quan recorda els seus anys de mecànic a la fàbrica de Renault, on el seu pare es va jubilar després de 40 anys fabricant cotxes, o quan va treballar a la indústria ceramista de Castelló. El seu sou s’acostava als 2.000 euros, guanyava més del que gastava i vivia amb alegria.

«Tot allò s’ho va emportar la crisi. Diuen que ja ha passat, però la meva vida d’ara no s’assembla a la d’abans», diu sobre el seu modus vivendi actual. Treballa portant mercaderies en un magatzem logístic de Getafe, al sud de Madrid, de 8 de la tarda a 4 de la matinada i guanya el salari mínim interprofessional, 900 euros –ara 950– que reparteix entre el seu fill, que no viu amb ell, i els seus pares, que el van acollir a casa després de divorciar-se i perdre la seva anterior feina. «Als 49 anys, no és fàcil haver de demanar-los que et facin lloc, però amb el que guanyo, ¿on vaig?», planteja. Li agrada la música i adora anar de concerts, però els 50 euros de pujada salarial no se n’aniran en saraus. «L’abonament de transport per anar a treballar em costa 64 euros. Ja només me’n falten 14».

El seu salari, a més, té lletra petita. Sovint, quan hi ha poca càrrega laboral, l’envien a casa a mitjanit sense avisar. Hores que no fa, hores que no li paguen. «Jo faria feina extra encantat per guanyar més diners, però hi ha mesos que cobro menys que el salari mínim», revela. La seva primera ocupació la va tenir als 19 anys a la fruiteria del seu barri. «El cap et mirava a la cara, el tracte era personal i el sou s’ajustava a la vida de llavors. Ara, per al teu patró, a qui no coneixes, només ets un número. Si li sobres, et treu del mig sense queixar-se», denuncia.

Pere Roqué / RAMON GABRIEL

Pere Roqué

48 anys. Empresari agrícola

«La pujada arriba en el pitjor moment per al camp»

Pere Roqué és la cinquena generació d’agricultors que explota la finca de pereres i pomeres de l’horta de Lleida que el seu besavi va heretar i li va traspassar al seu avi, aquest al seu pare, i d’ell va arribar a les seves mans. El que ja no té tan clar és que repeteixi aquesta operació amb el seu fill. No per falta d’amor a l’ofici agrícola, que exerceix amb devoció i cura, sinó perquè és una autèntica ruïna. El preu de la fruita que produeix no deixa de baixar i les despeses que genera no deixen de créixer.

El seu últim desquadrament comptable l’ha causat la pujada del salari mínim. «Es parla molt dels 50 euros del treballador, però a mi em suposen un augment de despeses de 200, entre les cotitzacions, les assegurances i els impostos», adverteix. Aquest estiu, com tots els anys, haurà de contractar sis temporers durant diversos mesos per collir la fruita en el seu punt just de maduració. «Multiplicant: aconseguir la producció em costarà 6.000 euros més que l’any passat, però les peres i les pomes me les paguen a un preu més baix. La pujada de l’SMI ha arribat en el pitjor moment per al camp», afirma.

El món agrari aquests dies està revolt pel ruïnós sistema de preus que regeix en el sector. Aquest debat depassa el del salari mínim, però Roque creu que estan connectats. «Estic a favor de la pujada salarial, però aquesta no pot recaure sobre les espatlles dels empresaris. Almenys, que l’Administració ens ajudi amb les despeses en assegurances i cotitzacions. Està en joc la supervivència de l’explotació agrària familiar», avisa.

Bernardo Ortega / JOSÉ LUIS ROCA

Bernardo Ortega

66 anys. Propietari d’una empresa de conserges

«O repercuteixo la pujada als meus clients, o tanco el negoci»

Bernardo Ortega ha començat l’any confrontant un dilema comptable: els contractes que té firmats amb la quinzena de finques a què ofereix serveis de consergeria indiquen que els preus s’han d’actualitzar amb l’IPC, que aquest any no va arribar a l’1%, però la pujada de l’SMI l’obliga a pagar als seus empleats un 5,5% més. «La qüestió és molt senzilla: treballo amb uns marges tan baixos que o bé repercuteixo aquesta pujada als meus clients, o he de tancar el negoci perquè perdo diners», explica aquest empresari madrileny de 66 anys.

La resolució d’aquesta disjuntiva encara no la coneix. Els seus clients encara no han contestat la carta que els ha enviat anunciant-los les noves tarifes i no sap què passarà. «Confio que acceptin, però pot ser que algun em proposi reduir el servei, cosa que suposarà menys diners per a l’empleat i per a mi, i potser algú es plantegi cancel·lar el contracte i posar un porter automàtic. Li surt més barat, és clar, però el servei és pitjor i aquest conserge va a l’atur», assenyala.

La seva proposta no passa per deixar les coses com estaven. «Estic a favor de millorar els sous, però s’ha de fer de manera escalonada, no de cop. D’aquesta forma només aconseguiran destruir empreses i generar més atur», preveu. Tem que l’any que ve hi hagi una nova pujada important de l’SMI i té clar què li diria a la ministra de Treball si pogués prendre un cafè amb ella: «Sigueu assenyats, aneu a poc a poc. Aquest desequilibri salarial ve de lluny i no es pot corregir en dos anys, perquè ens carreguem el negoci», adverteix.