06 d’abr 2020

Anar al contingut

AGRICULTURA

La solució de Jaume I a la crisi de preus del camp encara funciona

La Tira de Comptar permet als agricultors de València exercir de mitjancers i vendre els seus propis productes

En una gran nau a Mercavalència ho fan diàriament prop d'un centenar i hi ha dos espais més en mercats municipals

Nacho Herrero

La solució de Jaume I a la crisi de preus del camp encara funciona

Miguel Lorenzo

Falten uns minuts per a les quatre de la matinada i en una reformada nau de Mercavalència es comença a accelerar l’activitat fins que volen els enciams. Així serà fins a les vuit. A un costat, agricultors, entre 80 i 140 per sessió i uns mil de diferents en total, exercint de mitjancers. A l’altre, propietaris de botigues, parades de mercat o restaurants. És la mil·lenària Tira de Comptar.

El problema dels baixos preus en origen no és nou i alguna de les solucions, tampoc. Una és a València i té més de mil anys, ja que va arrencar en l’època àrab tot i que la va oficialitzar el rei Jaume I el 1238.

Es tracta d’un dret concedit als agricultors de les hortes de la ciutat perquè puguin vendre directament els seus productes. Tant pes tenia a la ciutat que l’abolició dels furs que va imposar Felip V va acabar amb les versions que Pere el Cerimoniós va exportar a Barcelona i a Mallorca però no amb la de València. Adaptada als nous temps, resisteix i es presenta com a exemple de sostenibilitat.

Amb aquest sistema es venen a l’any entre trenta mil i quaranta mil tones de productes frescos a pocs metres d’on compren els majoristes. Els preus els posa l’agricultor segons l’oferta i la demanda, però tots hi guanyen. Els que compren s’emporten un producte de primera qualitat acabat d’aconseguir a un preu raonable i els que venen, un petit marge que els permet sobreviure.

La nau de Mercavalència on els agricultors venen els seus productes directament / MIGUEL LORENZO

«Si no venguéssim a la Tira no podríem viure d’això», explica a El Periódico Pepe Velarte. «Ens evitem el mitjancer, fent també aquesta feina», apunta mentre mou caixes a la velocitat de la llum. Els enciams van avui a 35 cèntims la unitat . «Ens costa produir cadascuna entre 15 i 20 cèntims, que seria el que ens pagaria una gran superfície. La diferència ens permet sobreviure», explica. En total, a la seva empresa són cinc empleats.

Però tot a costa de fer dues feines. Ell es lleva cada dia a la 1 per arribar a aquesta nau mitja hora després i sortir cap a les vuit. .. per anar-se’n al camp fins a ben entrada la tarda. «És que això no són cargols, cal plantar, regar, controlar plagues, treure les males herbes», explica. I després tornar a carregar el camió per a la matinada següent. «No tenim vida social», lamenta.

Ni vol aquesta feina per a la seva filla ni creu que li arribi. Envoltada de cebes, que en uns mesos seran síndries, la Carmen té clar que o canvien molt les coses o això s’acabarà i després arribaran els laments. «Tot ho controlaran quatre grans superfícies i al consumidor li tocarà llavors passar pel sedàs del que diguin», adverteix. Ja no és que no es busqui qualitat, és el que consumidor el que vol és obrir un pot i menjar, lamenta.

Aquesta matinada els manats de cebes van a 70 cèntims, però no és el normal. «És un any excepcional, perquè l’aigua ha fet molt mal. L’any passat estava a 50. Jo m’he cansat de vendre caixes a tres euros», explica. Ara van a 7,5 «però és que l’any que ve l’aigua et pot caure a tu», recorda.

Mentre despatxa espinacs, la María afirma que del camp «es viu malament», però que gràcies a la Tira «es viu». «Però no hi haurà cap altra generació. Quan s’acabi aquesta, s’acabarà», coincideix mentre pacta el preu de tres caixes de carxofes.

María atén una clienta en aquest peculiar mercat / MIGUEL LORENZO

Un dels seus clients habituals és Usman. Originari del Pakistan, va arribar a Espanya fa 16 anys. Ara ell té tres botigues al centre de València, que, admet, van molt bé. «Hi compro pel preu, perquè el producte és molt bo i per l’horari. Venir tan d’hora em permet que a les nou ja estigui tot a la botiga i poder començar a vendre», explica.

Assequible però no gratis

Per comprar aquí fa falta ser professional, poder vendre aquí és assequible però no gratis. Poden fer-ho autònoms al corrent de pagament o jubilats amb rendiments agraris demostrables. Han de demostrar que són propietaris o arrendataris de camps i registrar els productes que vendran.

Després han de pagar una quota de 80 euros cada dos anys, que en el cas d’aquells que siguin membres de la Societat d’Agricultors de la Terra se’ls compensa parcialment. També abonen per accés, que va des de 1 euro al dia per a un vehicle lleuger als 6,5 d’un tràiler, però que es pot rebaixar amb bons. El mateix passa amb les tarimes on situen la mercaderia, per la qual cada jornada poden pagar entre 4,2  i 9,7 euros«Tot són despeses», resumeix María.

La Tireta

Impulsada per l’Ajuntament de València per ajudar la supervivència de l’horta que envolta la ciutat, la Tira té una segona versió, destinada als agricultors encara més petits. Per a ells hi ha reservats uns llocs a dos mercats municipals, el del Cabanyal i el de Mossèn Sorell, i la idea és que aviat tinguin lloc en tres més perquè puguin vendre directament al públic.

Temes: Agricultura