Christine Lagarde i els reptes del BCE

 «És un perfil original. No presideix cap banc central i havia dit públicament que no era candidata a cap lloc europeu. Però encaixa en la seva carrera. Té el costum de ser de les primeres». Probablement Christine Lagarde (París, 1956), que l’1 de novembre serà la nova presidenta del Banc Central Europeu (BCE), hauria esperat unes paraules menys mordaces d’un compatriota que va ocupar aquest càrrec entre 2003 i 2011, però Jean Claude Trichet no va mentir.

Responsable de la cartera d’Economia de Nicolas Sarkozy entre 2007 i 2011, Lagarde va ser la primera dona en presidir el gabinet americà d’advocats més important, la primera ministra de Finances del G-7, primera directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) i molt aviat la primera al capdavant del BCE.

Des del seu metre vuitanta d’altura s’ha fet experta a trencar sostres de vidre vestida de Chanel i és una capdavantera de la contribució femenina a l’economia mundial. Ha arribat a dir que si Lehman hagués sigut «Sisters» en lloc de «Brothers», el món seria avui probablement diferent.

La revista Forbes la va considerar fa un any la tercera dona més poderosa del món i el seu nomenament per succeir l’italià Mario Draghi el pròxim 1 de novembre va aconseguir la benedicció unànime de París i Berlín, tot i que les ambicions pressupostàries d’Emmanuel Macron i Angela Merkel siguin diametralment oposades.

Lagarde assumeix la direcció de la política monetària europea en un moment delicat. Té en l’horitzó l’espectre de la recessió, la incertesa sobre les conseqüències financeres del ‘brexit’ i la particular guerra comercial de Donald Trump com a teló de fons.

Lluita interna

Però sobretot s’enfronta a una lluita interna en la institució amb seu a Frankfurt per l’hostilitat d’Alemanya, Holanda i Àustria a rellançar la compra de deute i continuar baixant els tipus per contrarestar el debilitament de l’economia.

Com tot indica que Lagarde no s’allunyarà gaire de la línia del seu predecessor caldrà veure quines armes utilitza per portar la pau al BCE i abordar assumptes pendents com la unió bancària que vacuni la zona euro contra noves crisis.

Quan el setembre passat va passar l’examen del Parlament Europeu els va dir als eurodiputats que els desafiaments que justificaven l’actual política del BCE no havien desaparegut i que es necessitaria una política monetària flexible durant un temps.

També es va endinsar en un terreny perillós al considerar que hi havia marge en alguns països per augmentar la despesa pública i estimular així l’economia.

Lagarde és advocada de formació, però s’ha fet experta a travessar crisis financeres i en la del 2008 va ser ella qui va organitzar des de Bercy el pla de salvament dels bancs francesos i va col·laborar en el primer pla de recolzament a Grècia quan el país amenaçava d’arrossegar a l’abisme tota l’eurozona.

Possiblement Atenes encara recordi la directora de l’FMI aconsellant els grecs en plena cura d’austeritat que tots havien de pagar impostos i comportar-se «com adults».

Culpable de negligència

Notícies relacionades

Seafood obre a BCN amb expectatives de rècord i la sostenibilitat com a eix

El BBVA finança l’eficiència energètica de pisos de Catalunya

En aquest curriculum que l’ha portat a ocupar la cúpula de les grans institucions financeres internacionals hi ha, però, un esborrall. El que va posar el 2016 la justícia francesa al considerar-la culpable de negligència en un procés d’arbitratge per indemnitzar l’empresari amic de l’expresident Sarkozy, Bernard Tapie. Un assumpte que li va costar a l’erari francès 400 milions d’euros. Lagarde va ser dispensada de complir la pena. Li va salvar la seva personalitat i la seva reputació nacional.

Filla de professors, nascuda a l’Havre, completament bilingüe, vegetariana i de caràcter disciplinat, aquesta antiga campiona de natació sincronitzada és una militant infatigable de la paritat. Té dos fills i des de fa tretze anys la seva parella és l’empresari francés Xavier Giocanti.