Anar al contingut

EL FUTUR DE LA SEGURETAT SOCIAL

Les 10 línies de reforma de les pensions encallades en el Pacte de Toledo

El principi d'acord polític va quedar fet miques al febrer, quan es van convocar les eleccions del 28-A

Rosa María Sánchez

Les 10 línies de reforma de les pensions encallades en el Pacte de Toledo

JOSE LUIS ROCA

Al febrer, els grups polítics del Congrés dels Diputats estaven a punt de tancar un acord per a la reforma del sistema de pensions al si de la comissió parlamentària del Pacte de Toledo.

El rebuig del projecte de Pressupostos de l’Estat per al 2019 i la posterior convocatòria d’eleccions generals per al 28 d’abril va fer miques l’acord en un gir de què la majoria dels altres grups polítics van culpar Unides Podem. El grup morat, tanmateix, es va espolsar aquesta responsabilitat. El cert és que es van quedar sobre la taula més d’una desena de línies de recomanacions de reformes que esperen ser represes en la pròxima legislatura.

1.- Apujar les pensions amb l’IPC

Els grups polítics havien acordat garantir el poder adquisitiu de les pensions «partint de l’IPC».  Es va utilitzar aquesta expressió per, alhora que es dotava l’índex de preus de consum de preferència per guiar les pujades, no barrar el pas a altres indicadors, com el PIB, ni a poder excloure de les alces les pensions més altes en cas de crisi.

2.- Separació de fonts

Extreure de les despeses que ara finança la Seguretat Social partides que no tenen caràcter contributiu –com les bonificacions als contractes o, per a alguns, les despeses de funcionament del sistema–, és una de les vies que estava explorant el Pacte de Toledo per alleugerir el dèficit del model.

3.- Límit màxim de cotització

El límit màxim de cotització actual és de 4.070,10 euros al mes. Tot el salari mensual per sobre d’aquest límit no cotitza a la Seguretat Social. Una de les vies de reforma debat si elevar aquest límit per aportar més ingressos al sistema. El dilema és si la pensió màxima (2.659,41 euros) també ha de pujar per mantenir la contributivitat del sistema.

4.-Factor de sostenibilitat

És un mecanisme que ha de servir per ajustar de forma automàtica la quantia de la pensió a l’esperança de vida més gran. Obeeix al principi que si es viu més anys, la pensió ha de ser una mica més baixa. El PP va introduir el factor en la seva reforma del 2013, però encara abans d’haver-ho concretat es va optar per ajornar-ne l’aplicació al 2023.

5.- Allargar l’edat de jubilació

La reforma socialista del 2011 va elevar de 65 a 67 l’edat legal de jubilació de manera progressiva, per completar el procés el 2027. El que es debat ara és com allargar l’edat efectiva de la jubilació, que ara se situa entorn dels 62,7 anys (es preveuen 64,5 anys el 2027), per efecte de les jubilacions anticipades.

6.- Ampliar el període de càlcul

El 2011 es va elevar de 15 a 25 anys el període de cotització per calcular la pensió i es va fixar en 37 anys cotitzats l’accés al 100% de la base. Malgrat aquestes reformes paramètriques, la pensió mitjana a Espanya se situa sobre el 49,5% del salari mitjà (taxa de substitució) davant del 42,1% de l’OCDE.  Una de les qüestions que es debat ara és la possibilitat de pujar a 35 anys o a tota la vida laboral l’actual període de càlcul de 25 anys. Això reduiria en alguna mesura la generositat del sistema, però, a canvi, podria ajudar la seva sostenibilitat.

7.-  Noves fonts d’ingressos

Per reduir el dèficit també està en discussió poder destinar part de la recaptació d’impostos a pagar les pensions que ara només es financen amb cotitzacions socials; o crear algun tribut nou (la taxa Google, per exemple). També es debat si destinar al pagament de pensions part de l’actual cotització per atur, ja que aquest sistema dona superàvit en el seu balanç.

8.- Fomentar l’estalvi privat

L’actual model de deduccions fiscals lligat a plans de pensions es jutja ineficaç pel Banc d’Espanya, ja que es considera que no ha servit per estimular amb força l’estalvi privat destinat a previsió social.  A més, afegeix el supervisor, beneficia sobretot les rendes més altes. Està en debat com poder utilitzar la vivenda en propietat de les persones grans per obtenir uns recursos extres per a la seva jubilació mitjançant diferents fórmules financeres com l’anomenada hipoteca inversa.

9.- La bretxa intergeneracional

En les discussions del Pacte de Toledo pesa com equilibrar els interessos de la població més jove, les cotitzacions de la qual financen les pensions d’ara, amb la necessitat d’unes prestacions suficients per als grans. La inestabilitat laboral no ajuda a afegir pressió sobre les generacions més joves. Dins d’aquestes reflexions també es té en compte l’elevat deute públic que el sistema deixarà en herència a les noves generacions.

10.- Taxa de dependència

La demografia pressiona sobre el sistema. Previsiblement, el pes de la població major de 67 anys respecte de la que està en edat de treballar (16-64 anys) passarà del 25% actual a estar per sobre del 50% el 2048, segons l’Autoritat Fiscal. Per això també es debaten possibles polítiques de recolzament a la fecunditat i la immigració.