Diners en efectiu contra l'amenaça a la privacitat i la desconfiança

En uns moments en què elsdiners digitalsguanyen pes creixen les veus que reivindiquen l’ús d’efectiuper eludir el control dels bancs i preservar la privacitat ciutadana. Més enllà de la campanya en l’objectiu hi ha limitar el pes dels bancs en el seu paper de creadors de diners i que l’Estat i els ciutadans siguin capaços de facilitar l’aparició d’alternatives a aquesta banca que ha perdut en gran manera la confiança dels ciutadans.

Brett Scott, exbroker i autor del llibre‘Hackeando el futuro del dinero’, dibuixa algunes de les estratègies personals que poden afavorir aquest control ciutadà davant l’omnipresent i poderóssistema financer.L’anècdota són els seus postulats a favor de l’ús dels diners en efectiu, ja que també recolza els moviments associatius que es configuren com a ‘lobbies’ davant de la banca, les mesures que afavoreixen la banca ètica, el ‘crowdfunding’ i l’activisme en defensa de la privacitat. «Quan s’acosta un huracà als EUA, el primer efecte és una demanda sobtada dels diners en efectiu de fins al 500%. Ningú vol diners digitals davant d’una situació d’incertesa», explica Scott. Escèptic davant de l’auge de les criptomonedes i el bitcoin, aquest economista alternatiu, que no antisistema, reconeix que prefereix el capitalisme de sempre al «capitalisme de la vigilància» i que l’ús exclusiu de diners digitals fa que els bancs o el sector financer tingui tots els fils per controlar els nostres actes. 

Fins i tot països com Suècia, on l’ús dels diners en efectiu és minoritari, comencen a preocupar-se pels efectes de la primacia dels diners digitals. La directora general delBanc d’Espanya, Concha Jiménez, va presentar un estudi aquest any en el qual assegurava que «l’efectiu continua sent a Espanya el sistema de pagaments més comú» i confirmava l’interès per mantenir l’accés a efectiu per a tota la població malgrat la caiguda del 44% en el nombre de sucursals bancàries des del 2008. El 53% dels pagaments a Espanya es fan amb diners o monedes, davant el 43% de les targetes de dèbit i el 3% de les targetes de crèdit. L’Estat no vol perdre el monopoli dels diners en efectiu.  

L’ús dels diners en efectiu és només un dels debats oberts. La desconfiança en el sistema monetari i a la banca privada creix i els axiomes econòmics incontestables tendeixen a posar-se en dubte. Els partidaris de laTeoria Monetària Modernahan agafat a contrapel la major part de la humanitat al divulgar idees no intuïtives. Tot i que molts economistes defensaven els seus principis fa temps, el denominat correntMMT, per les seves sigles en anglès, s’ha assentat en el debat econòmic aquest any amb les seves teories postkeynesianes, especialment als EUA.

L’economista australiàWilliam Mitchellés considerat un dels padrins de la teoria, amb el recolzament de la Universitat de Missouri (l’economistaRandall Wray) i l’abraçada de l’esquerra europea. La base del cor està en el fet d’entendre que l’augment dels diners en circulació no necessàriament ha de generar inflació i que el control estricte del deute públic és en realitat una bajanada al servei d’interessos que no beneficien la majoria. La publicació aquest any del llibre de MitchellMacroeconomicsmarca un punt d’inflexió. 

L’MMT postula que un país amb la seva pròpia moneda (o Europa amb l’euro i el BCE) té en el seu poder la possibilitat de reduir el deute, ja que pot emetre més diners o bons per pagar els interessos i saldar els seus compromisos sense conseqüències macroeconòmiques. La clau de l’assumpte és la confiança. Els principis de la política econòmica ortodoxa per terra.

Les idees de Mitchell i el corrent MMT ratifiquen bona part de l’ideari dels economistes d’esquerres. Ja Eduardo Garzón escrivia al seu llibre ‘Desmontando los mitos económicos de la derecha’ que la idea de l’objectiu del dèficit públic del 3% del PIB va ser en realitat una proposta improvisada i sense fonament econòmic d’un alt funcionari francès, una cosa que va servir després com a excusa per augmentar els impostos i reduir la despesa en sanitat, en pensions o en prestacions per a atur. «Si la inversió exterior i la despesa privada d’una economia són molt baixes, el que es necessita és precisament compensar-los amb una despesa pública elevada, tot i que es registrin dèficits elevats», defensa Garzón. I els diners són només un compromís, confiança en un Estat que obliga al seu ús sense suport d’or ni d’un altre actiu subjacent. Recorden els economistes d’esquerres que en un món globalitzat la creació de diners per part dels estats no genera inflació, la intuïció no es corrobora al mercat i els preus evolucionen en funció de la decisió dels venedors no dels diners en circulació. 

Notícies relacionades

Gairebé la meitat dels espanyols prefereixen pagar en efectiu

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

La campanya per l’ús dels diners en efectiu és una mostra més de desconfiança en la banca. Les noves teories econòmiques com les de l’escola MMT venen a posar en dubte el paper fonamental dels bancs com generadors de diners en el sistema monetari. Els diners bancaris, opinen, és un privilegi ara qüestionat i el seu poder hauria de ser disgregat entre nous sistemes de generació de diners bancaris compromesos amb el bé comú (banca ètica, més regulada o pública). De fet, la relació entre els diners que emeten (en forma de préstecs) i el que tenen de veritat és de 99 a un, per la qual cosa els economistes MMT consideren que són una amenaça sistèmica, capaços de desestabilitzar l’economia en cas de gestió nefasta. 

Els economistes defensors de l’escola MMT consideren que la decisió de limitar la creació de diners físics o de l’Estat en favor de la concessió de crèdits i préstecs bancaris «és una decisió de política econòmica tendent a potenciar el sector privat davant el públic». Economistes com Garzón critiquen «les polítiques conservadores que han condonat els deutes bancaris, avalat la restricció d’ajuts públics, la retallada de la inversió pública en hospitals i educació i creant estructures per afavorir l’endeutament privat i la inversió empresarial».