La crisi de Veneçuela quadruplica el número dels seus paisans que treballen a Espanya

Veneçuela ha deixat (de moment) de copar portades i obrir telenotícies, no perquè la crisi política i econòmica que passa el país hagi desaparegut, al contrari, sinó perquè aquesta s’ha enquistat. Mentrestant el país continua vivint una constant hemorràgia de migrants que busquen un futur més enllà de les fronteres veneçolanes. I Espanya és una de les seves principals destinacions.

«No vull ser una càrrega per a aquest Estat, jo vaig venir a treballar per poder donar un aliment a la meva família», explica José, de 48 anys i natural de Mèrida (Veneçuela). Com el José a Barcelona viuen actualment un total de 10.185 veneçolans, segons dades del mes de gener del’Ajuntament de Barcelona. La xifra s’ha disparat en els últims anys, especialment des del 2015. Llavors vivien a la capital catalana un total de 4.344 veneçolans.

De moment, i després d’una mica més de dos anys de residència a la capital catalana, aquest dissenyador industrial, fotògraf i antic professor universitari no té de permís de treball. Subsisteix a base a feines ‘en negre’, del que li va sortint, ara principalment de fotògraf o de dissenyador gràfic. Tot i que durant els primers sis mesos va treballar de guia turístic, cobrant de les propines que deixaven els visitants dels ‘tours’.

«La meva dona és arquitecta i vam arribar molt ingenus a Barcelona, per desconeixement, ja que vam pensar que podríem aconseguir feina ràpidament per la nostra formació i experiència», explica. Fins que van topar amb la llei d’estrangeria, que necessita un mínim de tres anys per acreditar l’arrelament i així poder començar a tramitar els permisos de treball. A més de les complicacions per convalidar els títols. 

Plataformes digitals

Una de les sortides que li va oferir a José un paisà seu que ja residia i treballava amb permís a Espanya va ser obrir-li un compte de repartidor a Glovo. Segons diverses fonts consultades, aquesta és una de les opcions, igual que oferir serveis via pàgines com Wallapop o Milanuncios.com, per les quals opten molt nouvinguts, sobretot els més joves. Els motius són la falta de credencials professionals requerida, la possibilitat d’ingressos ràpids i la pràctica estesa de compartir comptes entre diverses persones, cosa que permet l’accés als que no disposen de permís de treball. «Es comparteixen comptes», reconeix el seu paisà Tomás, sense voler donar més detalls, mentre espera amb la motxilla groga de l’empresa de repartiment a la part del darrere de la seva bicicleta davant el McDonalds que hi ha al centre comercial de Glòries.

«Som conscients que molts nouvinguts treballen a Glovo, tot i que no és una cosa que recomanem per la falta d’estabilitat», explica el president d’Asocaven, Antonio Rengifo. Aquesta associació de recolzament als immigrants veneçolans s’encarrega d’«aterrar» els seus paisans mitjançant assessories o tallers formatius a l’ecosistema econòmic barceloní i així ajudar-los a aconseguir una ocupació. O bé a començar el seu propi projecte, ja que, segons explica Rengifo, la fórmula de l’autoocupació és una de les sortides que treballen sobretot de cara a les persones que arriben amb experiència, però difícil d’ocupar (majors de 45 anys o amb dificultats per convalidar títols).

Seguretat i reciclatge

En plena polèmica sobre si Barcelona viu o no una crisi de seguretat, una de les coses que més valora el José és que la seva dona o ell poden treure el seu nadó a passejar tranquil·lament pel carrer. «La situació a Veneçuela era insostenible», recorda. Una reflexió semblant a la que fan la Carolina i la Rocío. Aquestes dues veneçolanes, que des de fa dos anys viuen a Barcelona, tenen a favor seu un permís de treball, al poder acreditar vincles familiars a Espanya. Totes dues treballen venent assegurances a Catalana Occident, enfocades precisament al creixent col·lectiu de veneçolans a Espanya.  

Notícies relacionades

Maduro declara l'alerta taronja a la frontera amb Colòmbia per l'augment de la tensió

Frenada en la contractació de treballadors estrangers al juliol

La Carolina ja gestionava una corredoria d’assegurances a Veneçuela amb la seva família i la Rocío va haver de reciclar-se, ja que acumula tres dècades com a docent al seu país natal. La necessitat de reinventar-se no és nova per a elles, ni per a molts veneçolans, ja que tots els entrevistats per a aquest reportatge reconeixen que en els últims anys la pluriocupació és una tendència habitual i necessària a Veneçuela. El que els sorprèn és que aquí no estigui tan estesa. La Carolina i la Rocío són dues de les 58.771 afiliades a la Seguretat Social d’origen veneçolà, segons dades de juliol del 2019 facilitades pel Ministeri de Treball. El mateix mes del 2014 la xifra era de 14.954.

L’Ana María, que va arribar a Barcelona el febrer d’aquest any, espera poder afegir-se aviat a aquesta xifra. Té, com el José, la Carolina i la Rocío, estudis superiors, concretament de comunicació corporativa. «El perfil ha anat canviant, abans només venien persones amb passaports comunitaris o estudiants universitaris. Ara ha crescut la gent en situació irregular, ja que els veneçolans amb menys recursos continuen sortint cap a altres països de Llatinoamèrica», explica el presidentd’Asocaven. «Veneçuela s’està quedant molt endarrerida, tot el seu talent va marxar», es lamenta l’Ana María.