Laura Ester: "No és fàcil mai buscar feina. Vull entrar en la indústria farmacèutica"

Es va criar a prop d’aquesta piscina del Mediterrani [l’entrevista es porta a terme a uns metres de l’aigua].

A només deu minuts d’aquí caminant. Al barri de la Bordeta. ¡Si la vaig inaugurar jo!

El barri el porta a dins.

Sí, és veritat. A més, ara també estic vinculada al Medi. Continuo aquí per no anar-me’n del waterpolo del tot. El club és el club. Tot i que tota la meva trajectòria esportiva i on vaig aconseguir tots els èxits va ser al Sabadell, aquí és on vaig començar i on vaig acabar.

¿La seva família continua vivint per aquí?

I jo també. A Sants. Com els pares i els germans.

Les arrels atrapen.

No sé si acabaré aquí. Ara començo la meva altra vida. He de saber cap a on dirigir-la. Vaig acabar la carrera esportiva. Continuo de moment al Mediterrani com a segona entrenadora del primer equip femení. Però potser en un mes o dos ja no. Ara ajudo la meva millor amiga, amb qui vaig començar a jugar a waterpolo: Marian Díaz. Mentrestant busco feina.

Abans de tancar la carrera, ¿havia enviat currículums?

El tenia fet, tot i que no l’enviava cada dia perquè encara estava vinculada al meu equip. Tenia un compromís i no el volia deixar. Però sí que vaig anar adquirint contactes i enviant currículums. Ara ja els envio més seriosament. També tenia pàgina a LinkedIn. Ja la tinc més ben feta [riu].

¿Què li agradaria trobar?

La meva idea és intentar entrar en la indústria farmacèutica. Vaig estudiar Bioquímica i en soc graduada. ¿És difícil? Sí. ¿Impossible? No ho crec. Però, és clar, tinc 35 anys i zero experiència. Moltes empreses em diuen: "El teu currículum és molt bo, però no tens experiència». ¡Però hauré de començar per tenir aquesta experiència! ¡Algú m’haurà de donar aquesta oportunitat! No és mai fàcil buscar feina. No surt d’un dia per l’altre. No fa tres anys que en busco. Vaig fent, amb paciència i a poc a poc.

¿No hi ha un punt d’injustícia en això? Ha dedicat tota la vida a l’esport d’alt nivell, i ara comença tot des de zero.

D’una banda, sí. Però és veritat que quan decideixes dedicar-te a l’esport i deixes la vida laboral de banda, sí que saps que això passarà. Tot i que fins que no t’hi trobes no arribes a ser-ne tan conscient. En tot cas, jo tinc els meus anys cotitzats. Al cap de poc temps de fitxar com a jugadora pel Sabadell ja van regularitzar la situació.

¿Ha tingut prou temps per tenir por al buit?

No. Por com a tal, no. Sí que hi ha moments d’aclaparament. De voler començar ara a fer alguna cosa. Quan vaig tornar de vacances em vaig demanar: "¿I ara què faig?». Necessitava ocupar el temps en alguna cosa.

Va descobrir l’avorriment.

No m’agradava això. Sents que no serveixes per a res. No et sents útil. Pensava: "Necessito trobar alguna cosa, necessito treballar, descobrir altres mons; que jo servia per a l’esport, però també per a altres coses». També necessitava tenir una rutina, perquè els esportistes sempre en tenim.

¿Quina és la seva rutina ara?

Al matí vinc al gimnàs. Però l’aigua no la toco.

¿No la toca?

Per a la dutxa, sí. Perquè cal dutxar-se [riu].

Però no neda.

No. A l’estiu, quan vingui el sol, encara em puc tirar a la piscina.

¿Per què?

Perquè em fa mandra. Jo era portera i nedava el que era just i necessari. Ara no hi trobo la gràcia i tirar-me a l’aigua... M’avorreix.

Però l’aigua fins ara ha sigut la seva vida.

El waterpolo. Però nedar... ¿Tota sola? Estava acostumada a entrenar amb gent, amb una piloteta. Passant-m’ho bé o també patint. Però nedar... Jo tota sola... No hi trobo la gràcia. He sigut portera, i pràcticament no nedava. ¿Em posaré a nedar com no he nedat quan estava en actiu?

Va ser una de les millors porteres del món sense tenir el físic habitual. No solament va sobreviure, sinó que va triomfar.

Els animals s’adapten al medi, com fan les persones. No feia dos metres, però tampoc 1,80 m. Faig 1,71 m, i algun dia, 1,72 m [ressona una riallada]. Havia de buscar alguna manera per poder suplir aquesta envergadura que algunes contrincants tenien. Com que era lleugera, havia de ser àgil, explosiva. Havia de trigar per arribar a la pilota fent un salt tant com trigaria una altra portera només traient el braç. Tampoc ho veia com si fos un desavantatge. Per arribar a l’escaire, havia de saltar més i ser més ràpida.

La seva carrera esportiva ha sigut molt llarga.

Des que vaig començar, més de 20 anys. A la selecció, 16. Al Sabadell, 15 temporades. I no sé quantes medalles tinc. Més de 50. Hauria de posar-me a pensar. Les tinc en capses, l’una sobre l’altra.

N’hi ha que ho deixen abans si no els acaba de compensar. Li devia agradar molt.

Ens apassiona el que fem. També hi ha jugadores que ho deixen perquè no són a la selecció i han de buscar una feina. La beca ADO és una gran ajuda que tenim per poder viure. En els esports minoritaris, com que no tenim un sou de futbolista, la beca ADO ens ajuda molt de cara a poder continuar. Mentre dura l’esport vivim d’això. Aquí sí que som afortunats. Però, és clar, la meva carrera universitària no me la vaig treure en només quatre anys.

¿En quant de temps?

En el doble, i una miqueta més. En deu anys. Però me la vaig treure. No saps mai ben bé què et pot passar: una lesió, si l’entrenador no comptarà amb tu... Tu pots dir que vols durar fins als 35 anys, però la vida fa mil tombs i no saps mai què passarà. Sempre s’ha de tenir un pla B. A totes les joves que hi han anat entrant [en el waterpolo] els hem insistit sempre que cal que estudiïn.

¿I els feien cas?

Sí. Totes estudien. Fa poc vaig ser a la presentació del llibre de Paula Leitón [també or olímpic] i ella va ser de noies a qui més vam recalcar això, perquè hi va entrar molt jove. I va admetre quanta raó que teníem quan hi insistíem.

¿Vostè com s’ho feia a l’hora d’estudiar?

En teoria la meva carrera era presencial. Els dos primers anys, classes a la tarda i pràctiques al matí. Per a les pràctiques, intentava compaginar-ho o alguna vegada deia a l’entrenador que no hi podia anar o que arribaria més tard. I quant a les classes, doncs les feia entre els entrenaments del matí i de la tarda.

¿Els seus pares li estaven gaire a sobre?

No en tenien la necessitat. Sabien que no ho deixaria.

¿S’ha aficionat a un altre tipus de coses? ¿Plaers nous?

Continuo posada en el cercle del waterpolo, tot i que sense trobar-ho a faltar. Veig l’aigua, i em dic: "No em vindria de gust haver de ser-hi». És curiós. Jo que sempre tenia una mica de por amb el "què passarà». "¿Podré veure un partit tranquil·lament?». L’estiu passat veia el Mundial de waterpolo per la televisió i em posava nerviosa. Patia amb elles. M’aixecava del sofà celebrant els gols. I pensava: "Sort que no em veu ningú». ¡Jo estava jugant des del sofà!

Sempre va ser molt patidora.

Sí. Molt.

La recordo a la banqueta de la final dels Jocs Olímpics de París, a la piscina de La Défense. Per al record, les seves llàgrimes.

La imatge que va sortir per tot arreu [riu]. Es pateix més fora de l’aigua que no pas a dins. Jo diria que moltíssim més. Aquella medalla d’or era el que em faltava. Em vaig dir: "Ja està».

Notícies relacionades

El Barça acomiada l’any guardant-se Pedri per al derbi

Una victòria que no canvia res

¿Quin és el seu somni?

Em demano: "¿I ara què? ¿Què es fa després de l’esport?». Els esportistes vivim molts anys de la nostra passió. Una vegada s’aparta... ¿I ara què? Quan ho deixes, no trobaràs mai res que t’apassioni ni t’ompli tant. Però també vull començar una vida diferent. Fer una cosa nova. És com quan obres un regal i vols saber què hi ha a dins. Tinc ganes de saber com és aquesta nova vida.