L’exigent sistema electoral extremeny amb les minories marcarà les aliances

En aquests comicis, Vox aspira a passar de cinc a nou diputats en l’Assemblea d’Extremadura. Les enquestes apunten fins i tot que podria arribar a la forquilla de 12 o 13, i el cert és que aquests resultats serien no només extraordinaris per a Vox, sinó històrics a Extremadura per a una formació diferent de PSOE o PP. Ni Podem en el seu millor moment, ni Ciutadans en la seva fase d’expansió nacional, ni Izquierda Unida (IU) en les hores baixes de Juan Carlos Rodríguez Ibarra van aconseguir arribar a aquestes xifres.

Igual com passa en la resta del país, a Extremadura el sistema electoral tendeix a afavorir els partits més grans. Però aquí s’afegeixen, a més, diversos factors estructurals que, combinats, fan que el reforç al bipartidisme s’accentuï. Fins ara, el millor resultat collit per una tercera força en l’Assemblea d’Extremadura han sigut els vuit escons que Centre Democràtic i Social va obtenir el 1987, seguit dels set diputats que Ciutadans va aconseguir l’any 2019 i els sis d’IU el 1995.

Una de les causes que expliquen aquesta rigidesa és el llindar electoral, el primer filtre que decideix quines candidatures poden accedir al repartiment d’escons en l’Assemblea. En cada convocatòria d’eleccions cal superar el 5% del total de vots vàlids emesos (això inclou les paperetes en blanc) en la circumscripció, o el 5% autonòmic si la candidatura es presenta per les dues províncies, Càceres i Badajoz.

Dues legislatures

IU no va passar la tria ni el 2007 ni tampoc el 2015 (es va quedar en el 4,57% i el 4,25%, respectivament) i a Vox li va costar dues legislatures. El 2015, els de Santiago Abascal amb prou feines van collir un 0,28% dels vots, però el 2019, en plena fase d’expansió nacional i ja quan totes les enquestes donaven per fet la seva irrupció en l’Assemblea, no van pujar del 4,7%: ese resultat nul a Extremadura hauria sigut més que suficient per aconseguir almenys dos diputats en altres regions. En els últims cicles electorals el llindar ha rondat els 30.000 vots i el maig del 2023 es va fixar exactament en 30.605. A banda de Vox (que ja aleshores sí va aconseguir escalar fins al 8,14% i cinc escons) també Unidas per Extremadura va passar la prova. La coalició va resistir amb un suport del 6,02% que es va traduir en quatre diputats, però un retrocés lleugerament superior hauria suposat la seva expulsió total de l’hemicicle.

A una barrera electoral alta s’afegeix l’efecte de la fórmula D’Hondt, que reparteix els seients en funció de quocients decreixents que tendeixen a sobrerepresentar els partits més votats. Especialment en unes circumscripcions com les extremenyes, de gran extensió territorial però amb un número limitat de diputats a elegir: 36 Badajoz i 29 Càceres. Superar el 5% obre la porta, però obtenir representació requereix que aquest porcentaje estigui distribuït de manera equilibrada, ja que els escons es reparteixen província a província. En aquest procés entren en joc factors com la distribució territorial del vot, les paperetes vàlides i fins i tot la mida de la circumscripció.

A la pràctica, el resultat és un llindar efectiu molt més alt que el 5% formal: perquè una tercera força aconsegueixi acostar-se a xifres com els nou escons a què aspira Vox, necessita no només un suport alt i uniforme a les dues províncies, sinó també superar folgadament el llistó a Càceres, que tradicionalment ha sigut més adversa perquè reparteix un menor nombre d’escons.

La controvèrsia de la barrera electoral reapareix en cada cicle polític. Els seus defensors argumenten que garanteix la governabilitat i evita la fragmentació extrema. Els seus crítics afirmen que penalitza el pluralisme i distorsiona la proporcionalitat que surt de les urnes. Ara, el debat torna de la mà dels regionalistes. Extremadura Unida i Prex-Crex van quedar fora de l’hemicicle el 1991 i des d’aleshores cap força de tall regionalista ha aconseguit depassar el llindar del 5%. El 2023, Junts per Extremadura va anar cinquena amb un 2,54% dels vots, però la resta (Aixeca’t Extremadura, Una Extremadura Digna, Càceres Viva, Som Càceres i Partit Extremenyista) no van arribar a l’1%.

De cara al 21D, tres d’aquestes formacions (Junts, Aixeca’t i Càceres Viva) s’han integrat a la coalició Junts per Extremadura-Levanta, que aspira a concentrar esforços per mirar d’esquivar el mur. Calculen que necessitarien uns 6.000 vots més que el maig del 2023 per superar el llindar amb garanties: seria un tot o res, perquè al ser la barrera tan alta, només un 5,1% pot donar entre dos i tres diputats si hi ha equilibri entre províncies.

La reforma fallida

Notícies relacionades

Illa garanteix el nou finançament per a inicis del 2026 malgrat el "soroll"

Extremadura marcarà un llarg cicle de comicis fins a les generals

Actualment, la barrera electoral d’Extremadura és de les més altes del país. La majoria de comunitats autònomes (Andalusia, Aragó, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Catalunya, Múrcia o el País Valencià) i també el Congrés dels Diputats operen amb llindars del 3%. Només Madrid, Galícia i les Balears apliquen el llistó del 5%, tot i que en aquests casos l’impacte es veu parcialment esmorteït per models de circumscripció única o repartiments diferents.

A la pràctica, això converteix Extremadura en un dels territoris més durs d’Espanya perquè les terceres forces aconsegueixin representació, molt lluny de models com els de Cantàbria, La Rioja o Astúries, on la barrera més baixa i l’absència de múltiples circumscripcions faciliten el pluralisme.