FOSQUES PERSPECTIVES

La recessió torna a trucar a la porta de l'economia mundial

Augmenta la probabilitat d'una caiguda als Estats Units el 2020 i el seu contagi a la resta de les zones

El marge de Governs i bancs centrals per afrontar una tempesta està sota mínims

zentauroepp45491448 jlx21  nueva york  estados unidos   16 10 2018   vista de un181020230227

zentauroepp45491448 jlx21 nueva york estados unidos 16 10 2018 vista de un181020230227 / JUSTIN LANE

4
Es llegeix en minuts
ROSA MARÍA SÁNCHEZ

Sense gairebé haver donat temps a apagar les espelmes del desè aniversari de l’esclat de la gran crisi financera el setembre del 2018 amb la caiguda de Lehman Brothers, proliferen ja ombrívoles anàlisis que suggereixen que la recessió torna a trucar a la porta de l’economia mundial.

A Espanya, es parla de desacceleració. I la ministra d’Economia, Nadia Calviño, s’esforça per deixar fora del llenguatge la paraula “frenada” per no contribuir a empitjorar les expectatives, en un exercici dialèctic que als més pessimistes recorda els afanys de l’exministre d’Economia, Pedro Solbes, a evitar utilitzar el terme “crisi” quan aquesta ja cavalcava per Europa, el 2008.

Els emergents, cadena de transmissió

L’actual canvi de sentiment respecte de l’economia mundial s’ha produït en el segon semestre del 2018 al caliu de la creixentguerra comercialdesencadenada per la política el president dels EUA, Donald Trump, dels primers efectes destructius del repunt del dòlar en les economies emergents (Turquia i Argentina). Des de la gran crisi les economies emergents han duplicat el seu deute en dòlars, fins a arribar als 3,7 bilions, i l’encariment del bitllet verd els pot portar al límit.  Els indicis d’una desacceleració en la sobreendeutada economia xinesa és el tercer engranatge que mou la turbina de les turbulències als països emergents.

El que fins ara venia sent un creixement “sincronitzat” del conjunt de les economies mundials s’ha convertit  en “divergent”, amb una economia als EUA sobreescalfada, al caire del canvi de cicle i la resta del món sense encara haver-lo completat el seu cicle expansiu.

Probabilitats de recessió

El gran dubte és “si estem encara en el principi del final de l’expansió econòmica” al món, o al contrari, si és a prop el final. Tot i que també es pot considerar “si hi ha raons per ser més optimistes en vista de la reforma fiscal i del fort creixement dels beneficis i del PIB als EUA”, descrivia fa unes setmanes amb encert Joachim Fels, assessor econòmic mundial PIMCO. Al radar d’aquesta poderosa firma nord-americana d’inversió es considera “bastant probable” una recessió als EUA en un horitzó de tres a cinc anys.

L’anàlisi d’un còctel combinat de 40 indicadors de l’economia nord-americana portaal servei d’estudis BBVA Research a pronosticar com a “bastant probable” al voltant del 2020.

Aquest mes d’octubre, en la seva reunió de Bali, el Fons Monetari només ha rebaixat dues dècimes les perspectives de creixement del PIB mundial i dels EUA per al 2019, al 3,7% i el 2,5% respectivament. El problema és que aquesta revisió està acompanyada per una pressió molt més gran dels riscos baixistes (petroli, tensions comercials, normalització monetària...), com subratlla José Ramón Díez Guijarro en una recent nota d’anàlisi del servei d’estudis de Bankia. “És cert que les probabilitats d’una recessió en els propers 18 mesos continuen sent baixes, però també que augmenta la preocupació dels agents, com ja reflecteixen diverses enquestes de confiança”, afirma.

Si continua la guerra comercial, l’impacte negatiu sobre l’economia global serà d’entre 0,8 i 1 punts segons estimacions de l’FMI i del BCE respectivament.

Amb el peu canviat

Tots aquests auguris de nova recessió sorprenen l’economia mundial sense gairebé haver de poder ni tan sols eliminar les ruïnes que va deixar l’anterior. Amb més atur i més deute que a l’inici de la gran crisi del 2008. I en un escenari polític tenyit de moviments proteccionistes, populistes, i antieuropeistes, amb la incertesa del Brexit pel mig, que fan impensables  fórmules de cooperació internacional per plantar cara a la tempesta.

“Deu anys després de l’esclat de la crisi financera anterior, les possibles noves fortaleses de l’economia mundial brillen per la seva absència, perquè no vam aprendre les lliçons de la crisi del 2007 al 2009”, lamenta Xavier Mena, professor d’Economia a Esade. Des del seu punt de vista, “la gran debilitat procedeix que les polítiques anticícliques estan sota mínims”. 

Durant aquests anys, els governs han incorregut en dèficits i nivells de deute públic molt elevats que els limita el marge per poder augmentar la despesa en noves situacions de crisi. A més, les polítiques monetàries dels bancs centrals pràcticament ja no tenen recorregut, amb uns tipus d’interès en nivells zero o negatius, descriu Mena.

“Queden pocs remeis a la farmaciola per tornar la salut al pacient o tractar-lo en cas de recaiguda”, va resumir el cap del Departament Monetari i Econòmic del Banc Internacional de PagamentsClaudio Borio, durant la presentació de l’informe trimestral de l’organisme que reuneix els principals bancs centrals del món.

Sense murs de defensa a la UE

Notícies relacionades

Una nova crisi agafaria a Europa i a Espanya “sense haver completat el cicle expansiu”, diagnostica Raymond Torres, director de de conjuntura i economia internacional de la Fundació de les Caixes d’Estalvis (Funcas). Ni s’han acabat de reconstruir les ruïnes de la crisi anterior ni hi ha hagut temps d’aixecar nous murs de defensa.

 “La Unió Europea no s’ha completat”, lamenta Torres. “No hi ha un pressupost d’estabilització europeu”, amb el qual poder atendre situacions de dificultat d’alguns països i molt menys s’ha avançat en una assegurança europea d’atur, com ara torna a impulsar Espanya. Tampoc s’ha completat la Unió Bancària, que era el mur de defensa per evitar nous episodis de contagi entre el risc bancari i risc sobirà (encariment del deute públic), com el que va obligar al rescat de Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya durant la crisi anterior. Les noves tensions financeres, fiscals i polítiques a Itàlia amenacen de posar en evidència de forma dramàtica l’error de no haver completat encara aquests  murs de defensa a la Unió Europea, suggereix Torres.